Està clar que en cas de dubte la culpa és de l’altre. Veure la imperfecció resulta incòmode en un mateix i ens obliga a sortir del confort del nostre benestar. Quan les coses es fan malament no ens mirem el melic, no fos cas que ens hi trobéssim el pesat borrissol que no acabem d’esbrinar d’on surt.
Els nostres infants aprenen a anar per la vida mirant un mirall, el de casa. La família és un dels principals focus de coneixement que tenen els nens i les nenes a través del qual aprenen a comportar-se, a afrontar els problemes, a tractar a l’altre, a pensar en l’altre i a com mirar de ser sempre el primer, a la immediatesa, al control excessiu o a la necessitat de tenir més per gastar més, fer més i aparentar més. I en aquesta llum reflectida necessitem veure que tot ho fem bé. Ni que sigui per comparació, hem de resultar perfectes, o si més no, aparentar-ho. Aquesta necessitat d’acceptació social ens porta a assenyalar la diferència com a error. I en això, els nostres menuts, també ens miren.
Està clar que ser diferent, en alguns moments, comporta ser disruptiu, però no està bé pensar diferent? Einstein deia que si vols que el resultat sigui diferent, has de fer coses diferents. Pensar i actuar de forma diferent és una oportunitat de canviar aquest món. Però als nostres nens els volem iguals, centrats, asseguts, motivats i segurs de tot el que fan. És a dir, estem demanant que els nens i les nenes deixin de ser nens i nenes per passar a ser individus plenament formats amb 10, 11 o 15 anys. Potser per això ens trobem en adults incapaços d’afrontar problemes. Créixer de pressa és còmode, sobretot pels pares, però aquesta rapidesa comporta que ens hem saltat etapes que per més que semblin supèrflues tenen el seu interès. Per posar un exemple, si coneixem totes les lletres de l’abecedari, però el dia de les majúscules no vam estudiar-les, sí serem capaços de llegir, així i tot hi haurà conceptes que no rebran la importància que tenen.
Les escoles tenen mala peça al teler, per una banda, han d’educar en un sistema canviant i que moltes vegades no té en compte el professional que es considera en la primera línia. Enmig d’una societat que pretén uniformar criatures a còpia de posar-los etiquetes de trastorns i trets de caràcter com si fossin espècies de botànica i a la vegada lidiar amb una comunitat educativa desconnectada, individualitzada i altament competitiva que en cas de conflicte engega el ventilador i no per a refrescar-se.
En xifres actuals, un vint-i-cinc per cent d’escolars pateix assetjament, això vol dir que el 75% restant o són agressors o s’ho miren com si la cosa no anés amb ells, i en això, nosaltres els pares tenim molta feina a fer. A casa, també aprenen a ser solidaris i a posar-se a la pell del qui pateix.
Autor: MERILANDING
Maleïda normalització
Pregunto als adolescents, que amb cara de son assisteixen a una xerrada més sobre el bullying, si algú d’ells ha patit assetjament escolar. Aixequen la mà un parell. (N’haurien de ser més a jurjar per les estadístiques.) Aquell parell, encara tenen un aspecte que desprèn poca confiança, per la qual cosa no em queda massa clar si han fet net. Em provoquen compassió. Seguim: Pressiono una mica més, no us han molestat mai? No us han posat malnoms? No us han fet bromes pesades que no us han fet gràcia? Llavors comença el rebombori…. hahahah per aquí, hihihi per allà. “Pues claro, però eso no es bullying, eso nos pasa a todos en algun momento”. Pam amb aquesta simplicitat em quedo amb pocs arguments, però continuo. Quan us heu trobat en aquesta situació, us sentíeu feliços o us feia patir? Heu trobat a qui explicar-li? La resposta pse i no, és la general respectivament. Segons ells, el bullying no depèn del qui agredeix, depèn més del “como te lo tomas” i així l’aula, l’escola, la societat viu com viu. Fent apologia del aquí i del ara i del jo. Així sobrevivim.
Tenim interioritzat que els hàbits s’aprenen en 21 dies però crec que només calen dos males experiències viscudes i unes poques més vistes per normalitzar que l’única manera d’anar pel món és treure-li tot el ferro possible a tot. Com si no passés, com si res passés, com si no importés res. Hem de posar humor i deixar-nos rebregar per dins a ulls dels que estan creixent, encara, en les aules. Hem de tenir cintura, ser àgils en respostes punyents i sobretot hem de ser grans detectius per saber on és el punt flac de l’altra. Tenir informació et dona poder i aquesta és una assignatura que s’aprèn des de ben petit, com les mates, la llengua o la història.
Els parlo de l’empatia, de la capacitat de posar-nos a la pell dels altres. Agafo un noi amb un peu gran i una noia amb una bota. Els intercanvio el calçat. És un exercici força visual per entendre que més enllà del que sembla aparent, que a un li va gran la sabata de l’altra, amb el tipus de sabata un pot determinar com es la persona. O com a mínim, fer-se preguntes sobre la persona que té al davant. Tan important és preguntar-se com i el per què dels altres com descobrir-ne els matisos. La vida n’és plena. I em pregunto si l’afany de deixar-los sense filosofia s’acosta més a la voluntat que acceptin la vida millor. Sense preguntes la vida és, aparentment, més fàcil. Sense preguntes la vida es simplifica. Avui a mi, demà a tu i mira, aquí estic. O no.
Faig un últim intent per sacsejar-los la consciència i els parlo del suïcidi. La segona causa de mort entre els adolescents. No sóc ningú per jutjar-los i els dic que tot fa gràcia fins que deixa de fer-ne per fer-nos plorar. Amb un somriure he mirat de fer-los reflexionar sobre les relacions humanes, els he donat, amb una pinzellada que es queda curta, eines perquè es protegeixin, els he parlat de l’autoconfiança i els he animat a que s’estimin més. I que en la diferència està l’autenticitat.
M’han aplaudit en molts instituts, alguns això formava part de la festa. En d’altres, alguns alumnes m’han demanat consell, com si jo fos psicòloga, jo només sóc mare, els responc. Potser per això, després de tot, he sentit l’esperança quan un sol alumne, dels vora 300 que he vist en l’últim més, després de la sessió, m’ha preguntat si el meu fill ara ja estava bé.

M’agrada l’anime i què?
Ja fa temps que per qüestions personals dedico part del meu temps a sensibilitzar de la problemàtica del bullying a pares i mares, mestres, alumnes… És un voluntariat com qualsevol altre, però per mi té l’al·licient de donar sentit a allò que vàrem viure a casa ara fa uns anys.
Avui la sessió anava destinada a adolescents. Una marca de gelats, que té entre els seus propòsits posar el seu granet de sorra contra el bullying, subvencionava una xerrada-taller de ciberbullying per alumnes de 4rt de secundària. Abans d’entrar, tenia la sensació que als 15 anys un no té massa ganes de rotllos i que la cosa aniria pel pedregar. Primer error: prejudici. Als 15 anys també tenen ganes de pensar, sabeu? Sí i de superar-se i d’entendre el món. Jo diria que tenen tantes ganes de saber què el mòbil és el millor i el pitjor aliat que tenen.
He fet dues dinàmiques per ensenyar-los a pensar en els altres. En com se senten, en les etiquetes que portem i en com n’és de fàcil etiquetar els altres i oblidar-nos que darrera hi ha una persona. Han participat, rigut i reflexionat. Segon error: jo també poso etiquetes.
Encara tenia temps d’una última dinàmica. Parlava del cercle de confiança. Allò que ens fa sentir bé i allò que tan vulnerables ens torna. L’actitud davant les coses. He demanat una voluntària, abans havien sortit dos nois. La noia de la primera fila, que seia sola, ha aixecat la mà. Ha vingut fins el meu costat i li he dit fluixet que ara faríem una mica de teatre. Li he deixat caure un “A tu t’agrada l’anime, oi?”(portava una dessuadora amb un dibuix de còmic japonès). Ella ha abaixat la vista i ha dit amb un fil de veu, sí. L’he animat què ho digués més fort. Crec que només l’han pogut sentir els de la primera fila. Li he demanat si creia que l’anime era una cosa per avergonyir-se. Ella m’ha respòs, “a veces la gente piensa…” . He traslladat la pregunta a la classe. “Us fa res que a ella li agradi l’anime?”. Tots a l’uníson han dit: NO!
Aquesta noia estava patint pel què pensava que pensaven els seus companys. No pel què pensaven realment. La necessitat d’acceptació fa que fins i tot abandonem els nostres propis gustos, aficions i interessos, sobretot si és un interès particular, singular, personal… llavors deu ser una porqueria. Tercer error: la uniformitat no ens fa més segurs.
Li he demanat que em digués perquè pensava que allò que li agradés l’anime era dolent. Ella arronsava les espatlles. Li he parlat de l’actitud. De creure en un mateix com a principi bàsic perquè ens accepti l’altre. Si no hi ha escletxa de dubte en allò que volem o estimem, perquè em faran dubtar els altres?
L’actitud corporal ens feia veure que allò que ella sentia era vergonya de la pròpia persona perquè allò que a ella li agradava no era compartit per la resta. I he arribat a la conclusió, en aquell precís moment, que la base per lluitar contra el bullying és fer créixer la cuirassa de l’autoconfiança. Ens passem la vida pensant en l’agressor, com el dolent d’una pel·lícula, i la víctima com el pringat i assetjat pels altres. Però per sobre d’aquesta realitat, que és una evidència, hi ha la necessitat de formar part del grup. Els agressors busquen la mateixa acceptació del grup que la víctima. Només que uns imposen més que els altres.
He agafat aquesta noia pel braç. L’hi he fet fer un parell de passes endavant. Li he corregit la postura. Espatlles enrere, barbeta alta i treient pit hem dit “M’agrada l’anime i què!”. Hem arrancat l’aplaudiment dels companys. La llagrimeta de la professora m’ha dit tot el què jo havia de saber sense paraules. I jo m’he sentit afortunada d’haver passat i patit l’assetjament del meu fill. Només així hauria pogut viure el què avui he constatat, a la vida no és tan important el perquè sinó el per a què.
I que llarga vida a la diferència!

5 tips per detectar l’assetjament escolar
1.- Vigilar. Detectar si hi ha canvis en el comportament dels nostres fills ens pot posar sobre la pista. Mals de panxa, mals de cap, no dorm bé, erupcions cutànies, blaus al cos… la somatització del patiment es veu a simple vist.
2.- Crear entorns de conversa. Proposar-se sopar plegats i en família, més enllà de ser un bon hàbit, és una bona ocasió per conversar sobre el nostre dia a dia. Si sempre surten els mateixos noms i les mateixes històries podem identificar possibles conflictes que podrien esdevenir casos d’assetjament.
3.- Mirada crítica. Per totes les mares, el nostre és el millor fill, però sabem com es comporta a l’escola? Segur? Segur? Si els mestres ens fan un toc d’alerta respecte al nostre fill perquè molesta o es baralla o pega o insulta ens ho hem de creure i no minimitzar-ho. Empoderem els professors perquè sempre hi haurà el dia que els necessitarem, oi?
4.- Relativitzar. No tots els conflictes acaben en bullying, ni tots els conflictes son assetjament. Per parlar d’assetjament cal que el conflicte sigui reiterat en el temps, produeixi patiment i tinguin sempre els mateixos protagonistes. Una baralla, discussió o, fins i tot, una agressió pot respondre a un moment puntual. Oju! Tot conflicte ha quedar resolt… les brases d’un incendi mal apagat poden revifar en qualsevol moment.
5.- Indicador social. Hi ha un tipus de bullying que no es veu però que fa molt de mal, l’exclusió social o del grup. Si ja no us conviden a festes d’aniversari o a passar la tarda a casa d’un amic o un altre. Si sempre va sol… podeu estar davant d’un cas d’assetjament.
Si creus que el teu fill o filla està patint assetjament escolar, actúa. Si creus que el teu fill està assetjant a altres companys, actua. Si saps que a la classe del teu fill hi ha qui està patint assetjament escolar, actua. Acabar amb el bullying és cosa de tots.
5 anys d’enyorança
No tenia previst perdre’t tan aviat, malgrat que tu, amb aquella intuïció que ens feia tanta ràbia, sempre deies que no arribaries a vella. I ja fa cinc anys que m’he hagut d’acostumar a viure sense tu. No sempre és fàcil, però ara ja no ho fem amb dolor. No ens fa mal i el teu record sempre és present acompanyat d’un somriure. Quantes coses t’has perdut, mami!
Aquest any ha estat estrany, semi-normal. Em pregunto què diries en els temps que corren. Segur que parlaries de conspiració internacional, massa lectures de Stephen King. Ens haguéssim fet mil partides de cartes aquest estiu a la meva terrasseta d’Albons, tan aprop de casa teva i t’hauries emprenyat amb els kite surf perquè no et permetrien anar a pescar.
Els nens estan adolescents i em sento dir les teves frases, aquelles que tan odiava, però deu ser llei de vida. No sóc la teva criada, això no és una fonda, només em falta la còfia, bueno estaba y se murió… són les perles més habituals. Amb mi prou que van funcionar… espero que en ells també funcionin.
T’agradaria molt la Martina, és gamberra i de la broma com tu. Sempre està pensant en arrancar-te un somriure però gasta una mala llet… No sé a qui em recorda! L’Arnau segueix sent bon nen, però com ja em deies tu, és dels que tira la pedra i amaga la mà. Espero que no ens sorprengui en excés.
Nosaltres tres estem bé i ens veiem sovint. Vas fer una bona feina i, ara és tard per dir-t’ho. Quin greu! Hi ha tantes coses que t’hauria preguntat, tantes que voldria saber i que no sabré mai. Fa cinc anys que em conformo a fer-te parlar dins del meu cap, imagino les nostres converses, encara que a poc a poc perdo el record de la teva veu. M’aferro a la teva olor, a tabac mesclat amb Òpium i una flaire de caramel mentolat. Quan la sento em giro amb l’esperança que al final del fil d’olor t’hi trobi a tu.
Cinc anys, el temps que un nen triga en comptar fins a 10, és el temps que fa que no et tinc i que t’enyoro. Crec que això no ho deixaré de fer mai.
Merilanding d’estiu. Dia 21. C’est fini!
Un dia més però diferent. Arrossegats per la nostàlgia i amb una depre post vacacional a sobre, abans d’acabar les vacances, hem anat a missa i a celebrar-ho a Can Parera. No sé si us passa, però fer venir a algú a casa i presentar-los la teva gent és com cedir la teva intimitat, escurçar distàncies i exposar el teu cor a la llum. Ensenyar a en Jordi i la Ta aquest racó de món que per nosaltres és un paradís, presentar-los a amics i família i fer-nos acompanyar en un dia a dia vacacional, familiar i improvisat té un valor extraordinari que s’amaga entre la subtilesa de la quotidianitat. És com ensenyar l’ànima amb la confiança de qui no et vol mal.
Ells feien carretera cap a Sant Cugat, improvisant parades. Nosaltres tornaríem a veure’ns amb el Jair i l’Agnès… aquesta vegada a casa seva.
Hi hem arribat a l’hora de dinar. I no ens hem assegut a la taula fins passades dues hores, després de banyar-nos i de xerrar i picotejar. Hi ha gent que té el do de fer-te sentir un més d’aquella casa que acabes de conèixer, ells el tenen. Després de dinar hem començat a sentir-nos nens gràcies a l’astúcia de l’Agnès que ha tret una catifa. Enxufada a la manguera i amb una mica de sabó ens ha anat posant a prova. Una divertida manera d’aconseguir fer vídeos i fotografies diferents, postureos màxims i, sobretot, distreure els nens… i els no tan nens.
Amb una mica d’aplatanamenta, hem deicidit fer el cafè mig en remull. Asseguts al voltant de la piscina i xerrant, xerrant, el cel s’ha anat cobrint fins que la pluja ha fet acte de presència. Llavors, quan semblava que la tarda acabava, l’Agnès, sota el xirimiri ha tret un joc de taula i hem estat jugant una estona. Com que som creatius hem ideat maneres de millorar el joc, adaptant-lo a estacions, a tecnologies…
Com que la Martina i l’Arnau ja tenen OFICIALMENT colla (s’entén però son molt pesats) han començat a insistir per marxar. Com que la tarda semblava que no milloraria ens n’hem anat. Arribats a l’apartament, ells han desaparegut i nosaltres en la solitud de la nostra terrassa perfecte, ens acomiadàvem de les vacances. Demà en Xavi ja marxa i he decidit acabar el Merilanding d’estiu. Recollir les vacances en un dietari és una forma de recordar les nostres vacances en família. Les de tots quatre junts.
Vaig començar a escriure el Merilanding d’estiu el 3 d’agost d’ara fa 8 anys. Corria el 2013, no teníem ni idea que en pocs anys perdria la mare, l’estiu del 16, que viuríem una pandèmia i un estiu de confinament, l’estiu del 2020 ni que, finalment, faríem cap a Albons amb un apartament, que a partir d’ara és i serà el nostre port de vacances. Els estius són allò que som, en essència. No el què diem que fem o ens dediquem. Les vacances ens permeten alliberar-nos de ser res més que nosaltres mateixos… Sigui com sigui, es presenti el futur com es presenti, el nostre primer estiu a Albons ha estat tot el què desitjàvem i, sobretot, ens ha permès carregar les piles fins el merilanding d’estiu vinent.
Moltes gràcies a tots els que m’heu seguit, els que m’heu escrit, els que m’heu fet recomanacions, a tots els que ens heu vingut a veure i a tots els qui heu sortit. La generositat de deixar-me escriure sobre vosaltres i els moments plegats és un regal. De veritat.
Seguiré escrivint.

Merilanding d’estiu. Dia 20. Sensació de vacances
Diuen que per agafar un hàbit només necessites 21 dies. En porto 20 de vacances i estic segura que m’acostumaria a aquesta vida. No sé si m’agrada més la vida sense pressa, si sense horaris o improvisant a cada moment el que podríem fer. O potser les tres coses juntes. En qualsevol cas, no hem deixat de fer les bugades de dissabte (a Endesa no se li paga ni un duro de més). O sigui que malgrat les vacances no deixem de tenir obligacions.

Una vegada la roba estesa, els deures fets i tot en ordre hem decidit anar al meu petit paradís. Els nens no volien anar a la platja, ara que tenen una colla. Així que els hem deixat a casa. A la nevera hi havia tuppers amb amanida, amb arròs, pizza i un munt de coses fetes. Així que els hem deixat i ens n’hem anat a la platja. Hem recollit la parella escènica que tenim a 4 minuts i cap a l’Armentera i després al Cortal de la Vila (la cagarra). Aquesta vegada hem aparcat davant del xiringuito Marlin amb tota la intenció. Ens hi quedaríem a dinar.
La platja de Sant Pere Pescador és una platja única. Siguis on siguis del seu litoral de set quilòmetres, tens la sensació que és un espai únic. No hi ha edificis, ni apartaments, ni res més que vegetació al seu darrera. O sigui que des de la platja estant, trobes sorra i al fons verd i arbres de ribera. La recuperació de l’ecosistema de dunes és una proposta que es prenen molt seriosament la gent dels Aiguamolls de l’Empordà i l’Ajuntament. Tot i així, la platja que recordo de la meva infància era més salvatge, amb unes dunes més altes (ens hi tiràvem rodolant), a la sorra de l’aigua hi trobàvem tallarines (fèiem aperitiu amb unes quantes, fins i tot crues) i no hi havia quasi ningú. Evidentment, ni Kite surf, ni paddle surf, ni res de tot això. Quan quedàvem amb els amics ens havíem de dir el color de l’umbrel·la o buscar alguna referència que ho fes fàcil, del contrari havies de caminar per aquell petit desert abans de tocar el mar.

Els records en aquella platja estan lligats a la meva vida d’una manera especial. La meva mare hi és sempre. Aquí vaig aprendre tot el que sé del mar, de pescar i dels amics. I em sento íntimament lligada a ella. Per això quan la Ta em va dir que volia una platja de sorra fina, no m’ho vaig pensar gens. Els ha encantat. Bé, a la Ta perquè a en Jordi, la sorra i el mar són totalment prescindibles. Tot i així, ha quedat impressionat de l’estat, encara, salvatge que respira (tot i no ser el d’abans).
Hem dinat al Marli. Un xiringuito, per mi nou, que hi ha a la platja. Ens hem assegut ràpid i ens han servit encara més ràpid. Una mica de “tapeo” i riures fins que el mar i la brisa salada ens ha anat aplatanant. De tornada, hem decidit fer un banyito a la piscina i hem conegut a la colla dels nens i alguns pares nous. Ens hem saludat i hem fet alguna broma. Fan molt bona pinta, i això m’ha fet feliç. Quan vas a un lloc nou, l’entorn et pot condicionar les vacances. Per això veure que els pares dels nens i les nenes que juguen amb els nostres fills són agradables, fa respirar alleujat i tranquil.
Estant a la piscina hem intentat tancar un sopar romàntic per la Ta i en Jordi. Ells venien a passar un cap de setmana en parella i estem “robant-los” un temps matrimonial preciós. Tots els restaurants als que hem trucat estaven plens, tots. A cada trucada un “ està ple” i per nosaltres era un vol i dol. Per una banda estàvem contents que finalment s’hagués recuperat el turisme per l’altre era una llàstima que els nostres amics no poguessin anar a sopar a un bon lloc. Romàntic i bo. Al final, els de l’Hotel Rural Can Dispès els han aconseguit taula a la barra del Port. Davant del club nàutic de l’Escala. Esperem que sopin bé.
Nosaltres ens hem quedat a fer de pares responsables i sort que avui sí que ens hem quedat. Sempre hi ha la primera vegada que els teus fills es passen l’horari pel folre. Avui ha estat la seva primera vegada. Es fan grans i tenien excusa, però ser pare també vol dir educar. Així que a la nit no sortiran. Però no patiu, que una pel·lícula d’Indiana Jones pot amb qualsevol tristesa.
Demà és diumenge. Anirem a missa a Viladamat i esmorzarem de forquilla a Can Parera. Els meus amics han de gaudir de la cuina de la Tati i l’Albert. Si mengen aquí, segur que tornaran. Una mena de font de Canaletes, culinària, però a l’empordanesa.
Merilanding d’estiu. Dia 19. Paella #4, passeig i plans.
En Xavi no ha anat a córrer perquè temia estar cansat per les visites d’avui. Resulta que uns amics nostres em van preguntar a quan estava Viladamat d’Albons perquè havien reservat una habitació en un hotel rural i mirant el mapa havien vist que potser estava a la vora. Hahahaha els vam dir que era el poble del costat. Estem a 4 minuts en cotxe i probablement és més ràpid arribar a Albons des de Viladamat que des de l’Escala. Així que en saber-ho els vam dir que vinguessin a dinar.
Això a casa vol dir, zafarrancho (que amb tantes visites netejàvem sobre net), anar a comprar el gènere (la nevera que tenim no és fiable per a comprar peix i que aguanti un dia per l’altre) i posar-se amb la calma que ells arribarien quan arribessin.
La d’avui ha estat la paella número 4 de l’estiu. Puntació (sóc exigent) un 7. Satisfacció dels comensals bona. En Jordi i la Tatyana m’han felicitat i m’han dit que m’han de portar a menjar un arròs de pastor amb carn de caça. Potser m’animo a sortir de la zona de confort de la paella mixta.
Hem xerrat i hem compartit activament la taula amb els nens que han estat els protagonistes a estones. Estan molt divertits i sorprèn com capten l’atenció de les converses de igual a igual amb els adults. La Martina estava especialment inspirada i ens ha fet riure a tots. Està contenta i feliç, per això dels nous amics, i això es nota.
A la tarda, quan els nens han guillat, els hem proposat d’anar a fer un vol. Podíem anar al Mooma, però no ens venia de gust fer 30 min de cotxe. Podíem anar a Sant Martí d’Empúries o podíem anar a l’Escala. He decidit aquesta tercera opció, i quasi me’n penedeixo perquè el trànsit estava impossible. Hem estat aturats, sense saber, cosa que feia presagiar el pitjor, però mira, al final, la sort se’ns ha posat de cares i hem trobat lloc per aparcar al primer aparcament que hem trobat.
L’Escala és d’aquells pobles encantadors, de mar, de pescadors, de cases blanques i de molta gent a l’estiu. He de dir, i els ho he dit, que té pitjor fama de mal temps de la que es mereix. No sempre fa tanta tramuntana, però vaja. Hem entrat a l’església de Sant Pere, hem caminat per davant de mar fins a Riells. Val a dir que la distància que hem fet ha estat tan agradable com la conversa. Jo amb la Ta, en Xavi amb en Jordi.
Com que el temps se’ns ha anat allargant i estàvem tan bé plegats i ells dormien al poble del costat, hem decidit anar a sopar. Sense nens, hem anat a Ca la Nati, el restaurant d’Albons. Té per amo tot un personatge una mica llampat. No teníem reserva així que ens ha “castigat” a una taula menuda fins que passada l’estona ens ha donat la taula definitiva. L’espera ha valgut la pena. Les pizzes artesanes són espectaculars. Jo he menjat la meitat d’un quart. La resta me l’he endut a casa.
Amb en Jordi i la Ta, qualsevol tema és digne de conversa. Però on perdem el món de vista és amb el teatre. Els quatre som uns apassionats de l’escena, de la interpretació i de les emocions fingides que no són les nostres, en absolut.
Com que els nens no venien, els hem deixat convidar als amics a fer una peli a casa, així que quan hem arribat teníem tot de gent a la porta de casa. Fins i tot estaven en Jordi i la Tere, els pares d’en Marc i en Biel, que ens donaven reiteradament les gràcies perquè els meus nens els havien convidat a fer la peli. Era especialment important per en Marc que avui s’ha fet una doble fractura al dit del peu i es passarà la resta de les vacances reposant (a la manera dels nens hahahah).
Demà el dia serà clar, es preveu una màxima de 31 graus i la Ta ha sentit a parlar de les platges de Sant Pere Pescador. Tot i que en Jordi no és de platja, fa tota la pinta que demà coneixeran la sorra fina de la platja de la Cagarra. La platja de la meva infància i que em fa pensar tant amb la meva mare.

Merilanding d’estiu. Dia 18. Descobrint l’entorn.
Sentir la tranquil·litat de no tenir ni plans ni visites han fet que hagi establert un nou rècord d’hora de llevar-me, les 10:45h. Val a dir que ahir, llegint al llit se’m van fer les dues. En fi, que avui no he tingut cap excusa per no acabar de polir les rajoles.
En Xavi i la Martina han anat a comprar i l’Arnau s’ha dedicat una estona als deures d’estiu.
Un dia plàcid de no fer res, de no pensar en res, de, simplement existir i ser conscient del què t’envolta. Ocells, papallones, mosquits, mosques, veïns, gossos, gats… un recital de bèsties en un espai natural únic.
Amb la mandra vacacional a tope no hem ni cuinat. De fet, hem menjat les sobres d’ahir i només he fet un carbassó a la planxa que ha aprofitat més l’Arnau que jo.
Després d’una setmana sense Paradís de les Senyores, me l’he posat intravenosa mentre en Xavi i l’Arnau cuinaven. Jo sentia flaire de pastís. A en Xavi li agrada molt la pastisseria i a l’Arnau la cuina, tota. Era ben petit i ja volia ajudar a fer coses. Sempre pregunta què porten els plats, com es fan i li agrada llegir receptes. De fet, el que estava flariant no només era el pastís d’en Xavi, eren els croissants de xocolata de l’Arnau. Petits i deliciosos ens els hem menjat per berenar quan ja estaven freds.
Les sis, hora de l’estampida. Els nens han marxat en bicicleta i una vegada sols hem decidit sortir a passejar. Jo m’he calçat les vambes, però en Xavi anava amb espardenyes. Volíem veure un centre d’art que hi ha al Poble, però per arribar hem agafat un camí, per nosaltres, nou (Els nens el fan sovint per veure estruços). Quan hem arribat hem vist que era un espai de classes de pintura, restauració i manualitats. Així que anàvem a fer mitja volta quan hem llegit el rètol: Ermita de Sant Grau. Ens hem mirat i amb un “vinga va” hem agafat el camí.
Al principi semblava que resseguíem una riera, els canyissars a banda i banda del camí ens ho feien pensar. Després el camí s’enfilava cap el bosc de pins i alzines que anaven fent l’ambient més fresc (que avui no era calorós). Quan portàvem uns 20 minuts caminant, en Xavi ha mirat si l’ermita era molt lluny d’on érem. Semblava que sí. Hem dubtat però hem seguit. Al cap de poc hem vist un rètol que ens deia que en 10 minuts hi arribaríem. No ens hem dit res per por a abandonar, imagino. Simplement hem seguit caminant. Darrera nostre entre les clarianes dels arbres s’hi dibuixava la plana que ens acull, la de l’Empordà. Dos trams una mica empinats ens ho han posat difícil, però al final hem arribat a l’Ermita de Sant Grau.
Una petita ermita tancada. A la façana hi resava l’any de construcció, 1783. Amb les endorfines fent feina ens hem fet fotografies que testimoniaven la nostra gesta. Estàvem sols en un lloc preciós fins que ha arribat el motorista que portava a la noia a veure l’ermita. Ells pujaven en moto el què nosaltres havíem fet a peu. L’emoció de ser-hi era proporcional a l’esforç per arribar-hi. De fet, mentre encara ens fotografiàvem, ells marxaven. Hem resat un Pare Nostre, un Ave Maria i un Glòria i hem desfet el camí de tornada acompanyats d’una pluja fina.
Com si fos una metàfora de la vida, baixar ens ha costat més que pujar. Els genolls pateixen més, la por a la relliscada i acabar per terra fan la resta. A poc a poc, hem anat arribant al poble. M’encanta passejar amb el Xavi i xerrar. És com tornar a festejar. Quan teníem 17 anys fèiem rambla amunt i avall i sempre teníem conversa per donar i per vendre. Ara hem canviat les Rambles, pels prats, per l’Empordà. Descobrint l’entorn ens redescobrim a nosaltres mateixos i projectem el nostre futur junts. Dibuixem el pla de vida que ens queda per fer i pensem si, potser, aquí entre el verd de les muntanyes i la tramuntana seríem més capaços d’assaborir la vida.
Hem passat de llarg de casa i hem anat al Centre Social a fer una cerveseta i no ens hem pogut estar, de camí a casa, de passar per la pista i veure els nous amics i amigues de la Martina. A mida que ens hi acostàvem hem sentit la vergonyeta que sentia. Ens ha saludat de forma tímida. Així que hem passat de llarg.
Abans d’arribar a casa i fer una truita de carbassó i ceba hem tafanejat per les urbanitzacions del voltant amb unes cases molt xules que en diuen les emes, perquè tenen forma de la lletra M.
Avui els nens, per primera vegada en tot l’estiu, han sortit per la nit i no diríeu mai quin pla tenien previst… anar a buscar granotes. Suficient per sopar, recollir la taula i la cuina i canviar-se en temps rècord. Malgrat el comentari de la Martina “Quin fàstic”, han tornat una hora després satisfets i feliços amb l’aventura.
Demà tornem a tenir visites… perquè la vida és un espectacle!

Merilanding d’estiu. Dia 17. AA, Albons Ambassadors.
La Bego, el Xavi i el Carlos, amic de l’Arnau han arribat puntuals a les 12, tal i com ens havien dit. Aquesta vegada i com si fóssim autòmates ja sabíem com anava el tema, una mica de neteja, anar a comprar alguna cosa que faltava, fer el dinar i esperar la trucada de “ja som a la porta de baix”. I així ha estat. Avui, no he fet rajoles, així que ja fa dos visites que ensenyo el lavabo empantanegat. És clar que les visites són educades i sempre ho disculpen amb un “ja s’entén o quasi no es nota”.
La Bego i jo vam fer teatre al cole dels nostres nens juntes. Ella és la que té més memòria de tots els que actuàvem i jo la que més text inventava o versionava. Dos estils diferents amb una passió comuna: pujar a l’escenari. Tant és així que també vam coincidir a la coral de pares del cole. El que ens arriba a agradar un escenari. Els nostres fills van a classe junts i vam decidir dir-los que vinguessin a empordanejar un dia amb nosaltres. I dit i fet.
Us prometo que tenim la millor terrassa del món. No perquè sigui molt gran o perquè tingui les millors vistes, sinó perquè tenim una arbreda just al costat que ens fa de para-sol natural, és el pati de butaques dels ocellets que ens acompanyen de primera a última hora del dia, i perquè ens permet estar sempre fresquets. Em començat a xerrar i no sé com, en Xavi amb això hi té traça, ja estàvem dinant. Hem xerrat, xerrat, xerrat i xerrat… jo diria que m’he quedat una mica afònica i tot.
Quan vam venir a Albons ens va semblar meravellós, però quants més dies ens hi estem més ens agrada, quantes més visites hi rebem, més fantàstica ens sembla la tria que vàrem fer ara fa un any. Qui ens ho hagués dit. El cas és que com si fóssim agents immobiliaris hem començat a parlar-los de les bonances que li hem trobat al poble. Que si té súper, farmàcia i dispensari. Que si gaudim de bar i restaurant sense haver d’agafar el cotxe. Que tenim moltes platges molt a la vora. Que si les excursions que es poden fer són infinites. En fi, ens hem convertit en uns autèntics ambaixadors.
Però no farts de sentir a parlar d’Albons, quan hem acabat de dinar i després de passar una bona estona a la piscina, els hem anat a ensenyar el poble (som uns pallisses). Que si aquí l’església que te un mural al absis, que si aquí l’ajuntament, que si aquesta masia, que si un casoplon, dos, tres… aquest poble està molt ben cuidat, és tot el que la pobre Bego podia dir davant de la meva taladrada. El passeig pel poble ha acabat fer una mica del camí que en Xavi fa cada matí corrents. El de Tor.
No sé si és una cosa d’Instagram o potser perquè emanen una cosa bucòlica que no sé explicar, però és veure una bala de palla i pensar que fer-s’hi una foto és la millor pensada del món. Així que a totes dues ens ha semblat que sí, pujarem. El meu primer salt, m’he “venido arriba” que diuen els castellans i he saltat pensant que hi pujaria d’un sol salt… hahaha… he quedat espatarrada com si fos una catifa en un lateral i he relliscat fins el terra. M’he rascat els genolls i he dissimulat el fail. He mirat en Xavi i ell que em coneix com si m’hagués parit, m’ha fet el peuet de la reina perquè hi pugés. Jo ho he fet a la primera. Darrera hi anava la Bego amb més il·lusió que confiança. Ha saltat i ha cridat i ha anat ed ben poc que les dues no acabéssim a terra, doncs jo li he allargat la mà perquè se m’agafés i hem caminat bales amunt fins que ens hem retrobat amb l’equilibri.
Foto de rigor i cap a casa que el Xavi i la Bego havien de marxar. Sorpresa! Els nens no hi eren. Hem estat esperant una estona fins que al final, els homes han decidit anar a fer un tomb per si els veien, mentre nosaltres esperàvem a casa per si venien. Els han trobat a la pista. Els nens han pujat al cotxe però la cara de la Martina era diferent. No volia anar cap a casa. Volia quedar-se perquè, avui sí, havia fet amics i amigues. Una bona colla que l’han fet feliç de veritat. Ara sí que estic contenta de veritat, a casa ja som tots Albons Ambassadors. No ha calgut ni un any per sentir-nos com a casa.

Merilanding d’estiu. Dia 16. Els meus.
Ja us vaig dir ahir que hauria de continuar polint les juntes avui. I així ha començat el dia. La Tati i l’Albert ens han convidat a dinar a casa seva i com que no havia de fer dinar, doncs… he aprofitat per avançar i ha acabat amb els peus amb una capa de silicona a les plantes tal que les he hagut de raspallar per por a no necessitar mai més sabates. I no, no he acabat encara, però està a punt.
Al cap d’una bona estona he agafat calor i m’he anat a remullar a la piscina. Com que no tenia res per distreure’m he badat amb la gent que s’hi aplegava al seu voltant. Els que llegien, les que jugaven, les que posturejaven, els que es banyaven i els que xerraven. He pensat que no hi ha millor naturalesa per l’ésser humà que ser de vacances. De tornada he acabat els portaespelmes que volia regalar a la Tati. Amb la calma hem sortit cap a Torroella de Fluvià. En arribar he vist que no estaríem sols. Per entre la reixa de l’entrada els he vist i ja he començat a plorar de l’emoció. La Marina, en Pere i l’Íngrid també dinarien amb nosaltres. Feia 2 anys que no les veia i m’he fos en una abraçada que m’ha permès singlotar en silenci. Darrera de les ulleres de sol he deixat anar les llàgrimes i només he pogut dir: som supervivents!

Hi ha vegades que els nens ens pregunten com es trien els amics. Jo no tinc clar si els tries o et trien però quan tens 45 anys tens molt clar qui son els teus amics. Aquells que sempre hi són, més a prop del què imagines encara que els tinguis sempre lluny en quilòmetres. Els que en el seu dia de festa organitzen un dinar per celebrar la vida i l’amor que ens tenim. Els qui ploren sense vergonya perquè estan de “bajón”, els qui riuen amb tu fins a esgotar l’aire, amb els qui tens la sensació que el temps va més ràpid del normal i amb els qui sempre tens ganes de quedar. Aquells son els teus amics. I avui he estat amb ells. Amb els d’aquí, amb els empordanesos.
L’Albert ens ha fet un arròs caldós amb llamàntol que m’ha sentat de meravella. No he pogut deixar de dir-los que són les millors persones del món. Liar-se així en l’únic dia de la setmana que tenen lliure i a més a més, cuinar-nos això tan bo… Ells li han tret ferro, però ho penso de veritat. Són les millors persones del món.
Avui en Pere em deia que jo no sóc de Barcelona, jo sóc empordanesa. I m’he sentit orgullosa de les seves paraules perquè quan estic aquí em sento d’aquí. Sí, sóc de Barcelona, nascuda a Sant Andreu, però jo crec que un dia d’hivern la tramuntana se’m va ficar dins i des de llavors estimo aquesta terra i la seva gent. I els tracto com a iguals (potser hauria de ser sempre així i ho hauria de fer tothom però es veu que no) perquè són els meus amics, els que vaig fer a poc a poc, a foc calent i a baixa temperatura. Potser per això guarden el millor sabor a cada petit mos que podem compartir plegats.
El Merilanding d’avui el dedico a tots els meus amics empordanesos, però en especial a la família Trona per ser uns pencaires, bona gent, una pinya i ensenyar-me com ningú què vol dir ser família. Una abraçada a la Maria, la dona valenta que ben aviat veurem pel carrer.
Merilanding d’estiu. Dia 15. Empordanats
Com si fos una pista del què ens deparava el dia, el d’avui ha començat amb brico. Sabeu que l’altre dia vaig fer les juntes de les rajoles amb l’Arnau? Doncs com que tenim poca tècnica hem deixat les juntes una mica massa amples (i tortes i gruixudes).
Penjar el merilanding explicant el nostre dia a dia et permet rebre consells i advertències perquè el resultat de les coses sigui millor. La solidaritat digital de la mà, aquesta vegada, de la Susanna Ginesta em va fer pensar que havíem de polir les rajoles. Segons em va explicar la capa de pintura que hi pensem fer, no s’adhereix sobre la silicona . Així que ahir, aprofitant que havia de comprar per fer l’arròs d’avui, vaig comprar una pastilla de polir que s’acobla al trepant. Il·lusa de mi he pensat que seria ràpid i que per quan vinguessin els convidats ja seria fet… hahahah. Només he fet una paret. Així que demà em tocarà continuar.
Com que estem de vacances i els últims dies la calor ens feia tenir més mandra de l’habitual, si cap, aprofitem que vénen les visites per fer una mica de dissabte. Així que ens hem posat tots en marxa. Els uns feien els llits, altres passaven l’aspirador, d’altres feien la cuina i jo netejava els calamarsets.
Quan hem acabat, al cap d’una hora, he començat el sofregit. Però avui la paella ha estat una feina coral. L’Arnau anava fregint el pollastre, la costella, els bitxos i una vegada cuits els anava retirant. En Xavi netejava i tallava les verdures, la Martina triturava el tomàquet i jo… seguia netejant calamarsets (no s’acabava mai i això que no arribava a mig quilo).
Definitivament el dia era més fresc que els anteriors així que estàvem bé a casa. L’únic que ha decidit anar a remullar-se ha estat l’Arnau. Ell sempre té calor.
La Martina i jo hem jugat a botiguetes. Sí, sí. Ella, amb el catàleg del Kibuc de l’Escala em feia propostes de mobles i jo li donava un pressupost màxim i aviam què m’oferia. Ens ho hem passat bé. Potser sona infantil però fer anar la imaginació per mi mai passa de moda. Sempre hi estic disposada. Després m’ha demanat quan ens havíem gastat per moblar l’apartament. Hem calculat i ha flipat amb la nostra capacitat de trobar gangues.
La família Dominguez ha vingut per parts. Primer el pare amb els nens, després, a l’hora de dinar la mare. Sóc molt bona calculant temps, doncs ha estat arribar i acabar la paella. Entre que l’any passat va ser de poques visites socials i una cosa i una altra feia molt que no ens reuníem en una taula a compartir moments, anècdotes, projectes i un munt de coses. L’Agnés és d’aquelles persones que sempre és capaç de sorprendre’t. Un remei cassolà, llet de figa per les berrugues, mètodes per vendre i comprar objectes de tota classe, del wallapop a l’Aldi, receptes per fer pastissos… qualsevol cosa que explica em genera interès, la qual cosa vol dir que tenim xerrera per donar i per vendre. Compartim l’amor pels brocanters i una tendència al síndrome de Diògenes que exhibim amb orgull. En Jair i en Xavi fa tant de temps que es coneixen i s’estimen que sempre és un plaer veure’ls plegats, explicant-se les misèries d’una professió que estimen però que el sentit comú (que no tenen) els hauria de dir que anessin pensant en plegar. Com que somniar és gratis i l’Empordà se’ns ha ficat ben endins, fins i tot hem fabulat en deixar la capital per ser rurals per sempre. La Martina s’hi ha negat en rotund. Ella diu que a Barcelona hi ha coses que aquí no tenen. Com per exemple El Corte Inglés. En sentir-ho, hem esclatat de riure. El pànic de deixar les amigues fa dir coses com aquestes, suposo.

A mitja tarda hem anat a la pista amb els nens. Avui els que juguen amb l’Arnau cada tarda no hi eren, així que ens hem posat tots 8 a fer un vint-i-un. Tornar a ser nena per una estona ha estat tant plaent que li he dit a la Martina que aniré més sovint a jugar a basquet amb ella. Ella m’ha mirat per segona vegada amb cara d’incredulitat. Potser és que com que s’ha aixecat la tramuntana ens ha vist una mica massa empordanats.
Merilanding d’estiu. Dia 14. A mi em val
Quan escric el Merilanding, a última hora del dia, i el penjo, no sé mai qui el llegirà o si agradarà. El post d’ahir, carregat de confessió, ha provocat uns missatges que m’han fet sentir orgullosa del merilanding. Gràcies als que em llegiu i als que m’escriviu. Em feu companyia en aquesta hora de solitud.
La calor no ha estat impediment per deixar els nens a casa i anar a Verges i passejar-nos per la fira de brocanters. Casa nostra està decorada amb allò que anem trobant. Alguns en diuen ecològics o sostenibles, per nosaltres és la manera més econòmica de moblar un apartament. Només cal tenir gust, sentit pràctic i imaginació. Ja fa dies que em rondava la idea de tenir una calaixera per l’habitació, concretament des que la vaig veure la setmana passada, però llavors em demanaven massa diners i era tard.
Avui a les 11h ja hi érem. En un primer moment no l’he vist. He pensat que ja l’haurien venut. Hem fet els 3 o 4 passadissos de parades endreçades i organitzades, fins que a la tercera l’he vist. Vermella, amb una patina daurada fina per donar volum als calaixos em mirava. No us sabia dir si em desafiava o em suplicava, però m’exigia que m’hi acostés. Que la toqués -el sol l’havia escalfat de valent-, que la provés -els calaixos estaven en ordre, nets i en bon estat-, i que en fes una oferta. Aquell senyor que la venia, ens explicava que no era seva, era del seu fill. Que la tenia a un preu però que per menys la podia vendre. Li he dit a en Xavi, davant d’aquell senyor, com si no ens pogués sentir, però amb la ferma voluntat que ens sentís: per 70€ me la quedo. No sé si ha vist una oportunitat de vendre-la o més aviat de no haver-se-la d’endur, però l’hem carregat al cotxe en un tres i no res. Transacció feta hem anat cap a casa. Els nens ja estaven en remull.

Després de dedicar-li el temps necessari a la meva nova adquisició, he anat a fer un bany amb la resta de la família. L’aigua de la piscina era ben caldosa. L’aigua de la dutxa era ben freda, així que cada vegada que sortia o hi entrava, amb un gest impostat d’higiene, em posava sota l’aigua freda per refrescar-me de veritat.
Una miqueta més fresquets en Xavi i jo ens hem posat a treballar en equip per a fregir les croquetes que va fer ahir. Fer la forma, passar per ou, farina de galeta i al foc amb oli calent. Hem estat una bona estona però n’han sortir 50 croquetes. Boníssimes, oigan. Hem fet la primera tongada per dinar. El meu estómac només n’ha aguantat dues. Tanta feinada per a dues croquetes. Sort que els nens es delien.
En acabat de dinar hem posat l’aire condicionat i al cap d’una estona teníem un problema gros al bany. Resulta que el tub del desaigua de l’aire esta sense connexió. Total que el fals sostre del bany ha quedat negat d’aigua que hem tret usant el tub la manxa de les bicicletes. La veritat és que ha estat un bon ensurt.

A la tarda he anat a comprar perquè demà tenim convidats però he tornat aviat perquè teníem un concert. Hem anat al Festival Portal Blau on avui cantava Miki Nuñez. Ens ho hem passat molt bé. Un espectacle necessari tot i que no té la màgia dels concerts. M’ha agradat compartir-lo amb els nens -això abans no ho fèiem amb els pares-. Hem ballat i he estat conscient que necessito sortir de marxa i ballar i cantar fins que es faci de dia, m’és igual. I és que no és el mateix estar viva que sentir-se viva, i això, dalt d’un pòdium, era fàcil sentir-ho. Ara necessitem, mínim, la factura de la llum, però a mi em val.
Merilanding d’estiu. Dia 13. Aire de res
Us confesso que avui el Merilanding ha estat penjant d’un fil de no fer-se. En Xavi diu que el Merilanding és un esclavatge, perquè m’obliga cada dia i perquè és una obligació que m’he marcat jo. Té tota la rao, però a aquestes alçades fer el dietari és com repassar el dia abans d’anar a dormir i donar-li la importància que té. Ens passem la vida corrent i vivint de pressa i el meu humil dietari és com plasmar els instants dels dies de vacances. Un àlbum fotogràfic fet de paraules i lletres. La meva àvia es va morir d’Alzheimer i com que la genètica de vegades és traïdora, qui sap si el record dels merilandings son com fils de pescar. Invisibles i útils per aconseguir la presa que un desitgi, encara que siguin records. Moments de vida. La meva.
En fi, que quasi us quedeu sense, però no. Així que el dia calorós d’avui ha començat a l’hora que cadascú ha decidit. Anàrquicament. En Xavi el més matiner per anar a córrer, després jo perquè em feia mal l’esquena, la Martina potser perquè la vida ja s’escoltava (si sent qualsevol soroll es desperta), i finalment l’Arnau, segurament per la gana. És de vida!

Avui, malgrat la calor, feia mandra tot. Ens hem vist abocats a l’avorriment necessari per trobar coses a fer i cadascú ha decidit fer el què li venia de gust. Curiosament, cap dels quatre, ha decidit posar-se en remull en tot el matí. Jo he decidit tapar les juntes de les rajoles del lavabo que hem de pintar. L’Arnau m’ha ajudat després de fer els deures. La Martina ha practicat el duolingo d’anglès (espero que li serveixi pel curs que ve) i en Xavi ha complert amb la promesa que em devia i s’ha dedicat a fer la massa de les croquetes que fregirà demà.
Com que avui era dinar de sobres, no havíem de cuinar i n’hem fet a via. A mi la verdura se m’ha atravessat una mica però res que en 10 minuts no es resolgui satisfactòriament per si sol. Els nens han decidit veure la seva sèrie, quina pallissa. Avui em preguntava si els meus pares també trobaven una pallissa veure Sensación de Vivir o Melrose Place… a mi no m’ho van dir mai. És clar que era un sol dia a la setmana.

Quan la calor se m’ha ficat ben endins he decidit posar-me el banyador i anar a fer una remullada. M’hi ha acompanyat en Xavi que just acabava de de fer la migdiada. L’aigua era caldosa però com que fora feia airet refrescava força. En Xavi i jo hem compartit la piscina sols, bé hi havia un veí fent la becaina a l’herba. Ens hem dedicat un temps, el just per sintonitzar l’amor que ens tenim. Al cap d’una estona han començat a aparèixer veïns i veïnes amb el mateix ànim que nosaltres. La Martina i l’Arnau han arribat amb l’ànim d’explicar-nos la sèrie que ens havíem perdut, pallissa dos.

A mitja tarda ens hem vestit per anar a missa. A Albons només la fan el segon dissabte de mes. Fa un any que venim i encara no havíem aconseguit ser-hi cap segon dissabte de mes. L’església és molt bonica. D’una sola planta té unes voltes de pedra vista però tot el protagonisme està en l’àbsis presidit per un mural del Sant Sopar fet per Ramon Pujolboira. La veritat és que ens ha agradat bastant. Hem pogut conèixer el mossèn que amb quasi noranta anys fa 5 parròquies Ullà, Bellcaire, Albons, la Tallada i l’Estartit. Ara ja s’entén perquè només poden fer missa el segon dissabte de mes.
Sortint de missa hem anat cap al Centre Social, els núvols amenaçaven pluja. De camí ens hem trobat a la Pilar, que avui tenia convidats a fer una barbacoa i ens hem recordat molt d’ella, perquè quan no feia ni 10 minuts que ens havíem assegut ha caigut un xàfec amb vent, llamps i trons que esglaiaven. En fi, que el soparet a la fresca ha acabat essent dins i de seguida que ha acabat hem anat a casa. La tempesta no ha refrescat aquest aire calent que esgota l’ànima i que et deixa sense ganes de fer res. Sort que estem de vacances.
Merilanding d’estiu. Dia 12. Sobrevivint sense rutines
Estar de vacances és llevar-se quan la son s’acaba, oi? Doncs això és cert sino hi ha una alternativa millor com agafar un vol, anar a veure sortir el sol des de la platja o tenir hora per vacunar-se. En aquest cas, la tercera opció és la que ens ha fet despertar-nos abans del desitjat.
Hem anat fins a Figueres, punt de vacunació massiu que ens va oferir l’oportunitat de vacunar els petits de casa. Ara ja som dels Pfizers tots quatre. El lloc de vacunació era el centre andalús de Figueres. Mentre esperàvem el nostre torn i veient les cares de pànic que feien, he començat a mirar les fotografies de les pubilles que estaven penjades a la paret. Els explicava el que era una pubilla i que et posaven la banda si eres la més bonica. Com si fos un concurs de miss a la catalana amb les noies del poble. Han rigut fins que hem entrat en el box número quatre. El primer a punxar-se ha estat l’Arnau, que no s’ha adonat de res. Després la Martina que ha deixat caure alguna llagrimeta, més de la impressió que del dolor.

Com que han estat uns valents hem anat a esmorzar a Sant Pere Pescador, que ens venia de camí per anar a la platja. A l’Empordà fan servir unes altres mides, especialment pel que fa al menjar. En Xavi i la Martina s’han demanat una magdalena feta per la Violant. L’Arnau i jo ens hem demanat “una torradeta” amb mantega. Mareta meva la torradeta. Només us diré que només me n’he pogut menjar la meitat.

Avui veuríem els tiets i els cosins a la platja. Però mentre no venien ens hem relaxat força. S’hi estava de luxe a la platja. Un airet, una aigua clara que et permetia veure peixets i, fins i tot alguna medusa. L’aigua no era molt freda per això les meduses s’han acostat fins els banyistes. Mentre l’Arnau i jo jugàvem a pales, una parella ens ha avisat que hi havia una medusa. Així que no ens ho hem pensat dues vegades, hem agafat les pales i l’hem anat traient de l’aigua. Una vegada fora, l’hem enterrat a la sorra i hem posat un pal per a senyalitzar-ho. Com que ens ha costat una miqueta, hem creat una mica d’expectació. Unes senyores feien la retransmissió de la proesa afegint comentaris, unes optimistes, d’altres pessimistes. Quan hem acabat la feina, ens han aplaudit i hem dit en veu alta “ja hem fet la bona obra del dia”.
En tot el matí n’he tret fins a tres, però la calor ha pogut més que la por que ens piquessin i ens hem banyat força. Hem jugat a pales, al freesby i els nens, fins i tot, s’han atrevit a fer un “escondite”. Ells davant del joc no noten ni la calor, ni el fred, ni el vent ni la pluja. Suposo que si nosaltres també juguéssim com ells tampoc ho notaríem.
Com que en Xavi ha portat força fruita a la platja no hem tingut pressa de marxar. Amb el pap ple de dolços vegetals ens hem abandonat al lliure desig de no tenir rutina. Hem marxat de la platja quan el vent s’ha aixecat i els aprenents de kites surf feien perillar la nostra integritat física. Hem anat a casa, ens hem tornat a tirar a la piscina, hem fet una amanida freda de llegums i m’he deixat seduir pel sofà que m’ha abduït fins a provocar-me la son. Avui, un Paradís de les Senyores a mitges (que poc m’agrada aquesta temporada) i quan m’he llevat he pensat que encara somniava. En Xavi estava fent algunes reparacions en el llit dels nens. El meu bricoheroe particular havia decidit posar-se mans a l’obra. Com que ens faltaven algunes peces -és el que té la poca previsió i tècnica- hem anat a l’Escala a comprar cosetes de bricolatge. Una altra abducció. No us passa que quan entreu en una ferreteria perdeu el món de vista? És pitjor que el Tiktok us ho asseguro.
Hem tornat mentre el sol es ponia, quasi res. Hem acabat les reparacions, hem fet el sopar i ens hem deixat temptar pel bany de l’última hora del dia. Allà ens hem trobat amb l’Assumpció i el seu marit. Una parella d’avis que transpiren saviesa, benestar i una manera d’estimar-se que només s’aconsegueix a base de molts anys. Entre riures i converses ens hem retirat a casa perquè els nens començaven a sentir com el braç punxat feia figa i el cansament feia estralls. Demà ens llevarem sense pressa. Quan la son o el mal d’esquena ens diguin prou, esmorzarem i xerrarem fins que empesos per la calor ens deixarem caure a la piscina o la platja o qui sap el què ens depararà el dia.
Arribats a aquest punt de les vacances, on el temps és una màquina inventada, només ens queda sobreviure sense rutines.
Merilanding d’estiu. Dia 11. Celebrant la vida
Perdoneu-me tots els que llegiu el Merilanding, doncs ahir la cosa va ser impossible d’escriure, no perquè féssim res que no es pugui explicar, sinó perquè les hores eren massa intempestives com perquè sortís res coherent.

Avui hem fet el récord de llevar-nos tard en el què portem d’estiu. Eren les 9:30 h i l’escalforeta ja feia preveure un dia càlid, potser el més càlid des que vam arribar a l’Empordà. Els avis, que venien de Cambrils, arribarien sobre les 11h. Hem esmorzat comentant el dia d’ahir. La Martina i l’Arnau només feien que dir-nos com de bé s’ho havien passat. El temps de vestir-nos i rebíem la trucada més esperada del dia: Ja som aquí!!!
Els avis ens han portat unes coques del forn Salvador de Cambrils per celebrar l’aniversari de la Martina així hi hem plantat les espelmes i a bufar de nou. M’encanta veure i endevinar el desig de les persones quan bufen les espelmes. És com endevinar quin és el regal que li faria més il·lusió però en forma de desig. Potser un crush que li correspongui, tenir més amigues a Albons, un gosset, una switch, un patinet elèctric, que tots estiguem bé o la pau al món… tot podria ser i fins i tot, tot junt.
Després ens hem entretingut xerrant mentre fèiem temps per anar a dinar a Can Parera. L’Arnau i la Martina, davant del plan, han decidit posar-se al dia amb els deures. Evidentment, hem parlat del Barça, de Messi, de rutines, de mig amics i d’altres coses que per uns nens de 15 i 13 anys, no tenen cap interès.
A les 13h teníem hora per dinar al restaurant de la Tati i l’Albert. Els dijous hi ha paella en el menú, per tant volia dir moltíssima gent. Quan he vist l’aparcament a tope, me n’he alegrat molt perquè el 2020 va ser un any complicat i sé que, com tots els restauradors, la incertesa i les prohibicions van posar-los les coses difícils. Aquest any, per sort, la cosa va millor. Els meus sogres no havien estat mai a Can Parera. Ells surten sovint a restaurants i, a més a més, a Cambrils, vila de gran nomenada per la seva tradició gastronòmica, per això triar un lloc per anar a dinar amb la tranquil·litat de saber que menjaríem bé era una responsabilitat. No he patit gens, només he hagut de confiar una vegada més amb els meus amics, que són d’ofici i estimen la seva feina. Uns hem fet menú, d’altres hem demanat de carta. Tots hem sortit contents. Després la Tati i la Emi han pogut intercanviar unes paraules amables per després acabar elogiant-me com si jo no fos davant d’elles. M’ha semblat un moment molt tendre. Bé, sentir-se estimat és molt bonic. Jo he fet com si no hi fos. No volia interrompre ni deixar de sentir-me les floretes que em dedicaven. Me les estimo molt a les dues. Sí, sí, a la meva sogra també. És una gran persona de qui puc aprendre tantíssim…
Després de dinar hem anat a casa fugint de la calor i ens hem fet una migdiada i un paradís de les senyores. En Jaime, el pare d’en Xavi, no perdona. Jo com que la segueixo ja m’ha anat bé i com que a casa n’hi havia que havien de recuperar son… doncs tots contents.
Volíem fer alguna cosa abans que marxéssim i els hem portat al Mooma, la sidreria entre pomeres. Una visita fresca i refrescant que ha estat deliciosa gràcies als pastissets de poma als què ens ha convidat l’avi. Tatin, un xuxo de crema i poma, un crumble de poma regat amb sidra i suc de poma pels menuts. El lloc és captivador i els ha agradat moltíssim. Els nens han suplicat que es quedessin fins demà però ja tenien plans així que hem quedat que a la propera es quedaran a dormir. És tan bonic veure com s’estimen els avis que cada vegada que s’abracen recordo a la meva iaia Roser i els atxutxons que em feia i els petons per tota la cara… s’estimen molt els avis! Estic contenta que ells encara en puguin seguir gaudint dels avis que els queden. I també estic contenta que encara recordin amb alegria la iaia Berta que se’n va anar fa 5 anys i que segur que ens guarda des del cel.
Després de les abraçades i els comiats, aprofitant que anàvem guapos, hem decidit anar a fer el toc a Ca la Ruki amb l’esperança de veure a alguns amics que ens queden per veure. Avui hem pogut xerrar amb en Blai, en Pere, la Nuri… encara no ho he pogut fer amb la Martina però estic segura que abans no acabi el mes aconseguiré fer-li una abraçada. (Fa dos anys que no ens veiem).
Demà ens toca vacuna així que ens hem retirat cap a casa aviat. Contents, satisfets i agraïts amb la vida que tenim i que demà preservarem una miqueta més per a poder gaudir dels nostres, dels que estimem i del que donem gràcies a Déu de tenir. Perquè volem seguir celebrant la vida.
Merilanding d’estiu. Dia 9. Un must d’estiu
Avui escric esgotada, cansada i amb els ulls apunt de fondre’s en la nit. I és que ens hem llevat més aviat per passar el dia a l’Aqua Brava, el parc aquàtic de Roses. Era un dels regals que la Martina va demanar pel seu aniversari. A tres quarts de 10 del matí ja hi érem i hem hagut d’esperar per entrar fent cua.

A mi no m’agraden les atraccions, de fet sempre tinc complexa de sherpa, carrego totes les bosses de la meva família, però amb els parcs aquàtics és diferent. Em converteixo en una nena petita, se’m en van tots els mals i m’atreveixo a tirar-me per on dins una màquina mai no ho faria (només se m’han resistit un parell o tres). Hi hem anat només els quatre i hem anat junts tota l’estona. Ha estat magnífic, divertit i hem rigut moltíssim. Amb l’adrenalina a tope quasi no hem passat fred i això que el sol només s’ha deixat veure a estones. En Xavi, que avui no ha anat a córrer, deia que pujar i baixar era fer molt més exercici que anar fins a Tor i tornar.

Jo ja tinc cruiximents, especialment al glutis i demà serà pitjor, per això, abans que se’m refredés el cul, a la tarda, quan hem arribat a casa, hem deixat els nens i hem anat a comprar perquè demà és el gran dia de l’estiu i venen els meus germans a dinar. Faré arròs per això necessitava anar a comprar la sèpia, les cananes, musclos, gambes… en fi. Que ja ho tenim tot a punt.
Després de sopar, he tingut prou forces per proposar a la família d’anar a fer un passeig i allunyar-nos de la contaminació lumínica. Sí és un poble i té poca població, però fanals en té forces. Ens hem endinsat per camins, però només hem aconseguit veure tres estels, dos jo i un en Xavi. Els nens s’han quedat una mica frustrats però tampoc tenien massa clar què és el que havien de veure. Com que les Persèides duren una setmana potser trobem millor moment i ubicació. Mentrestant, haver anat a l’Aqua Brava ha estat el must de l’estiu.
Merilanding d’estiu. Dia 8. Simplement, estiu.
Va que la cosa es va animant i el sol cada dia que passa ens regala més horetes. Però quan ens hem despertat semblava com el dia d’ahir i el d’abans d’ahir. Un cel clar, fresqueta bona i uns núvols que a primera vista semblen inofensius. Avui hem deixat dormir els nens que ni han sortit a córrer, ni s’han llevat amb nosaltres. Així que hem gaudit de la piscina en Xavi i jo sols. Bé, en realitat en Ricard també hi era, però després de banyar-se, s’asseca i marxa. Era tan plaent tot plegat que hem decidit immortalitzar-ho. Com si tinguéssim por d’una demència o un Alzheimer, fem instantànies de tots els moments, outfits, paratges singulars o quadres costumistes. Tot una mica absurd si penses en tot allò que tens en un núvol i que en qualsevol moment pot desaparèixer, oi? Bé, no cal pensar tant.

Els nens han arribat al cap d’una estona i s’han posat a l’aigua de seguida, cosa que em fa una mica d’enveja. Jo m’ho penso tant això de tirar-me a l’aigua que faig perdre la paciència i la insistència als que m’envolten i em demanen que em banyin. Veritablement, he de tenir calor per llençar-m’hi. I quan ho faig sempre deixo anar un xiscle.
Com que semblava que el sol aguantava hem decidit anar a la platja. No feia molta calor, així que ni m’he tret la camisola. En Xavi, però, ha plantat les ombrel·les (a falta d’una anem amb dues) i les ha hagut de posar a contravent per por que li marxessin volant. L’Arnau i jo hem jugat a pales, en Xavi i la Martina al frisbee. Us he de dir que sí, compartir una partideta de pales, als 15 ja val la pena. Fins llavors acabes les partides amb lumbago de tant ajupir-se. Després hem canviat les tornes però la Martina i jo ens hem assegut a xerrar. Hem vist a un socorrista en acció, una noia portava una picada de medusa a la galta del cul esquerra. Després m’he dedicat a la lectura que és una de les coses més meravelloses que hi ha. M’encanta llegir i l’estiu és el millor moment. Ara que tinc l’app de l’E-biblio al mòbil encara llegeixo més, perquè el llibre sempre el porto a sobre. Però ara, a l’estiu, el paper, passar pàgines i posar el punt son tres coses que m’encanten.

Dinar, migdiada, el Paradís mentre els nens feien deures i escampada. Avui he escampat jo hi tot. Recordeu que fa uns dies vaig conèixer la Pilar a través d’Insta que s’estava a Albons i em va parar qual estrella de cinema? Doncs em va escriure i em va afalagar tant el que em va dir que he volgut conèixer-la més i hem quedat per fer un cafè al Centre Social. Hem trencat la pantalla i ens hem vist de veritat, en 3D. Us ho recomano. Hauríem de deixar d’estar darrera les pantalles i fer passes per socialitzar-nos de veritat. Bé, això si no ets un hater. La Pilar m’ha explicat com ha arribat fins a Albons i jo li he explicat el meu camí. Durant una hora ens hem conegut una miqueta i ens ha agradat prou com per fer una segona trobada. No, no és una cita, però casi hehe.
Després de la trobada, en Xavi i jo hem anat a veure els nens jugar a la pista. La Martina estava bastant apàtica però hem flipat molt amb l’Arnau. Ara resulta que juga prou bé a futbol. És clar, que depèn de amb qui el compares, però jo abans em pensava que era dolentot i no. Defensa bé, té criteri, fa bons passis…
Ens hi hem passat una hora veient-los jugar, riure, fent broma… l’ambient que he vist m’ha tornat als meus orígens, als meus partits de futbol i als amics que feies cada tarda a la pista perquè, simplement era estiu.
Merilanding d’estiu. Dia 7. Dia Vintage.
Fa quasi 40 anys que volto per l’Empordà. D’estiu a estiu, de vacances en vacances, de cap de setmana en cap de setmana. Però he de dir que si tenia apamat l’Alt Empordà, aquest estiu estic donant tot el protagonisme al baix. Em fascina el paisatge i sempre hi ha una excusa o una altra per tornar a perdre-s’hi. Segurament, aquest temps inestable, hi ajuda, és clar.
Avui hem anat a fer un esmorzar de forquilla a Can Parera, Viladamat. Feia una setmana que estàvem per aquí i encara no havíem vist els nostres amics. Així que hem aprofitat, després d’anar a missa per deixar-nos caure amb l’excusa o a propòsit, segons es miri, de gaudir de la brasa que l’Albert fa anar com ningú. La Martina s’ha demanat un entrepà de botifarra blanca amb pa de coca, en Xavi morcilla i l’Arnau botifarra del perol. Jo he menjat una miqueta de l’entrepà de la Martina (m’han pogut les ganes). Tenen tanta gent que gairebé no ens hem pogut explicar res, així que hem quedat de veure’ns algun d’aquests dies a la tarda.
Després hem decidit anar a Corçà. Resulta que tant fer la carretera ens vam quedar amb la cobla que dissabtes i diumenges fan un mercat vintage. A nosaltres ens agrada anar a mercats de segona mà. Ja coneixíem el de Verges, on ens hi hem firat força, però el de Corçà no el coneixíem. Quan hem arribat ha estat una mica decebedor. Hi havia molta parada estesa a terra. Alguna parada de roba i molta, molta, molta deixalla. Ha estat com anar a un espai etnogràfic sense endreçar. Ens hem passat l’estona explicant perquè servien aquells objectes d’”antes”. Telèfons, llanternes, màquines d’escriure, i quincalla, molta quincalla. Però mira, al final, la Martina s’ha comprat uns texans per 2€ i jo unes calcetes noves, per 2 euros (que les que tenia em cauen i no eren compatibles amb els vestits d’estiu, hahaha).
De tornada, el sol ens ha saludat prou com perquè els més petits hagin decidit anar a la piscina a refrescar-se mentre en Xavi i jo descansàvem a la terrassa de casa que se’ns dubte és el millor lloc i més aprofitat de la casa. No sé si ho valoraríem tant si a Barcelona en tinguéssim, però sempre estem a fora. Sempre.

Com si el nostre rellotge interior ens posés en alerta sobre que avui és diumenge, ens hem relaxat força després de dinar. La migdiada s’ha allargat però la pel·lícula en televisió convencional permet començar-la i acabar-la fent una migdiada entremig. Hem dit als nens que Arma Letal era un pel·liculot de la nostra època. Quan he obert els ulls, la Martina es mossegava les ungles de la tensió. Li ha encantat malgrat els 80’s.
A les 18h, és l’hora de l’escampada. Els nens han agafat les bicicletes cap a la pista. Nosaltres hem decidit anar a veure altres amics, a Sant Pere Pescador. El Ruki és el bar de la Roser, una de les germanes Trona, mot de família, perquè en realitat es diuen Vilà. Les estimo molt a totes, però amb qui més moments he compartit és la Marina. Avui no ens hem pogut veure, però segur que en algun moment ho aconseguim. De totes maneres, la nostra visita ha estat com aigua fresca per la Raisa, la filla de la Ruki. Li hem explicat com ens ha canviat la vida fer-nos l’operació bariàtrica. Ella hi ha estat interessada i crec que li hem donat una mica d’esperança. Cadascú fa el procés que vol o pot per sentir-se a gust amb un mateix. Si la nostra experiència pot donar llum a altres, doncs l’expliquem.
Haver-me operat ha estat una bona decisió que comporta grans canvis que els accepto i em compensen. De veritat. I això que encara estic enmig del procés i que de vegades ho passo malament.
Tornant a casa parlàvem sobre com de contents estàvem d’haver fet cap a Albons. Em recorda als meus estius i m’encanta que els meus fills respirin part de la meva història però feta a la seva mida. Amb les seves aventures, experiències, amics, il·lusions i desil·lusions. Perquè al final, malgrat que hagin passat quatre dècades, hi ha rutines “vinatge” que no canvien.
Merilanding d’estiu. Dia 6. Parar per pensar.
Fa uns dies que us vaig dir que tenia calculat que per a poder desconnectar del tot era necessari que passessin 7 dies. Doncs, els meus càlculs són completament efectius. Avui, després d’esmorzar sola (els nens ja eren a la piscina i a la Martina se li enganxaven els llençols) m’he posat el banyador, he agafat la cadira, la crema, el llibre i he anat a la piscina. He posat la cadira encarada al sol mentre en Xavi em presentava un veí, de fet és el que sempre es refresca a aquella hora després de fer esport. Ara ja sé que es diu Ricard. A la primera conversa hem controvertit. Ell prefereix un estiu com aquest, de temperatures baixes, tempestes i poc sol. Jo tot el contrari. Hem estat molt educats i hem valorat la posició de l’altre. I us he de dir que no és tan difícil. Potser és veritat que cal empatia, però segur que no cal ni posar-se d’acord ni fer canviar l’opinió de ningú. Us ho asseguro.

Jo a la meva. M’he embadurnat amb l’oli sec fantàstic i de protecció 50. M’he posat la crema pantalla solar per protegir les ferides de l’operació encara tendres (semblen símbols tribals), m’he assegut, he obert el llibre i la felicitat se m’ha clavat com una fiblada. Era allò! Sí, la felicitat està feta de petits moments. Inesperats, sorprenents i autèntics. És com si de sobte et poguessis allunyar del teu propi cos i veure’t des de fora. I veure’t bé, feliç, amb els teus i fent allò que més t’agrada. Per mi és això sentir-se feliç.
Avui el sol apretava de valent i finalment m’he llençat a l’aigua després de fer estiraments-que per cert, m’han deixat una mica contracturada – i ens hem banyat els quatre, sols, amb el silenci del camp i la companyia dels ocells. Durant més de dues hores hem estat gaudint els uns dels altres, coneixent-nos una mica més a base de jocs, proves i reptes. Ara els nens, ja no son nens. Ara ja s’expliquen, tenen iniciativa, practiquen el sentit de l’humor, el seu, i ens ensenyen a cada paraula que creixen i que comencen a volar. Em sento molt orgullosa d’ells, dels dos. Son grans personetes, d’aquelles que el món necessita. Però què voleu que us digui jo que en sóc la mare.
Deures, dinar, migdiada… i, per primera vegada en tot el què portem d’estiu, en Xavi i jo ens hem escapat sols a fer el turista a l’Escala. No us puc explicar la il·lusió que fa passejar agafats de la mà, conversant i dedicant-nos l’atenció plena i l’escolta activa, l’un a l’altre.
L’Escala és un poble fantàstic, bonic però amb un greu problema d’accés i de mobilitat . Hem trigat molt a aparcar i quan ho hem aconseguit ha passat la cosa més sorprenent del dia. Estàvem posant els diners al parquímetre quan de cop i volta sento una veu que crida el meu nom darrera meu. Jo em giro i no reconec la cara. Això no és molt estrany, se m’obliden les cares i em costa molt ubicar de què conec les persones. És com si recordés en lletres i paraules, no amb imatges. El cas és que aquesta vegada no me n’havia de recordar. Es tractava d’una persona que em segueix per les xarxes i em llegeix el Merilanding. Per primera vegada a la vida una persona desconeguda se’ns acostava per saludar i no era per en Xavi. Li he dit que m’havia fet molta il·lusió, que és la veritat. La Pilar ha estat com un alè d’energia pura intravenosa. Una no és capaç de comprendre que allò que fa té efecte sobre altres persones. Potser el meu testimoni, la meva manera d’explicar la vida fa que connecti amb persones anònimes i això m’agrada. Li he donat les gràcies i hem quedat que ens seguirem per xarxes tot i que som veïnes a Albons, quina casualitat, oi?
Amb un cor ple de gratitud hem anat a l’església de Sant Pere de l’Escala perquè malgrat que és estiu n’hi ha que no ho estan passant bé. Hem encès una espelma pels amics i parents que tenen dificultats a la verge de Montserrat. I ens hem quedat a la missa de 20h.
Després de sopar, avui em fet el primer dia de Club de Lectura amb el primer conte del llibre “Déjame que te cuente” de Jorge Bucay. M’ha encantat l’experiència perquè ens ha permès parlar de temes sense parlar de nosaltres. De les ganes de superar-se, de trobar el millor moment per fer les coses o sigui quan s’està preparat i de seguir-ho intentant sempre, encara que a la primera no surti bé. Crec que no hi ha millor manera d’acabar el dia. Amb unes reflexions que només l’estiu i la cadència del temps ens permeten fer. Perquè sense parar és impossible pensar.
