Categoria: Uncategorized

Sembla que la conversa d’ahir amb els adolescents ha fet efecte. Avui hem pogut esmorzar tots quatre i hem planificat una mica les 24 o 48 hores següents. No em considero una persona metòdica i m’agrada de tant en tant improvisar, però mareta meva aquesta joventut. Amb això dels mòbils que poden dir on són a cada moment i notificar-ho a qui sigui, la seva vida és un autèntic fluir. Això sí, els pares i les mares anem de bòlit intentant agafar l’aigua amb les mans. Que si ara sí que venim, que si ara no, que si volem anar a tal lloc, que si la Maria diu que no, doncs no hi anem… Mireu si flueixen que de vegades la norma del grup la posa un únic progenitor. L’únic amb forces que ha estat capaç de lidiar una batalla per l’hora de tornada a casa. Aquest és el maldecap de l’estiu. Que si els dies de cada dia a les dues màxim, que si per vacances cada dia son dissabte, que si total estem aquí fora ja entrarem… Si per ells fos cada dia tornarien a les quatre de la matinada o es quedarien a veure sortir el sol.  Què deu tenir la nit…

L’smothie d’avui ha sortit horrorós, però continuem tenint fe. En Xavi m’ha proposat d’anar a la platja i no he perdut l’oportunitat de dir que sí. És el que més m’agrada del món, però entenc que a ell això de la sorra fina i de l’aigua salada i de caminar pel desert de dunes per arribar a mar se li fa bola. Així que li he tornat el convit proposant-li que en comptes de Sant Pere Pescador podríem anar a l’Escala, a la platja del Port d’en Perris.

Quan la meva mare vivia i els nens eren petits veníem a passar uns dies de vacances a l’Escala. No teníem apartament i ella ens acollia a tots quatre, amb les nostres maletes, cabòries i tràfecs. Com que el fet d’aparcar a l’Escala ja era un problema llavors, quan ho fèiem, decidíem no tocar més el cotxe. Tot el que volíem ho teníem a l’abast. Platja, súpers, passejos, gelats i basars xinesos on comprar joguines de platja pels nens. Així va ser que ens vam anar aficionant a aquesta platja, que li dèiem de les barques, perquè no fa molts anys encara podies veure alguna barqueta de pescador a la sorra.

És una platja incòmoda, potser per això la majoria prefereix la platja gran. En comptes de sorra hi té pedres. No es pot clavar bé l’ombrel·la i la seva forma de lluna enclotada enmig de la vila, et deixa a la vista de tots els passejants del voltant. Però a nosaltres ens encanta. És petita, és distreta i és molt neta. Amb això quasi ho tenim tot.

Anar a la platja, sempre ho dic, és un exercici d’observació social contemporani. A cada temporada, nous hàbits, nous banyistes, nous biquinis, noves dèries. És clar que depèn de la platja i de l’hora hi trobaràs un tipus o un altre de persones. Però seguint el meu estil de vida, us diré que la tendència ha canviat molt en les noies, però s’ha mantingut intacte en els nois, que l’únic que els ha passat és que han perdut pèl respecte a anys anteriors. Ara la majoria van depilats. Les noies han vist disminuïda la roba de bany. Ara, excepte les que tenim una edat, van ensenyant les galtes del cul amb una calceta que jo, particularment, trobo incomodíssima. Abans totes les persones es disposaven de cara a mar. Asseguts a la cadira o a la tovallola, però mirant al mar. Ara trobes força persones d’esquena a l’aigua i de cara al sol. Les cadires s’han anat fent petites fins a trobar l’invent de l’estiu. Una estoreta amb respatller feta de loneta que no pesa i que a sobre eporta incorporades dues butxaques per a deixar el mòbil i les claus. Fantàstic.

Per anar a aquesta platja és necessari els escarpins, en cas contrari has d’estar disposat a fer el trajecte fins a l’aigua com si estiguessis caminant per sobre una catifa de pedres roents. Una dansa la mar de còmica que fa les delícies de tot espectador, que com nosaltres, juga en una aposta interna si aconseguirà tocar l’aigua sense caure abans a terra.

Com que estàvem a l’Escala, hem passat a buscar el peixet de l’Emma. Que, evidentment, no ha sortit de l’aigua en tota l’estona. La Martina l’ha acompanyat i s’ha deixat endur per la fascinació de veure els peixos, els crancs i els caragols de mar amagats en les roques del voltant. Anaven i venien per ensenyar-me els caragols amb paguroïdeus, ermitaños en castellà. Elles han competit en una batalla desproporcionada per quedar-se amb la seva closca i l’han guanyat, és clar.  Fent aquest merilanding us he de dir que ara em fa llàstima, jo que em pensava que eren els depredadors dels caragols amb l’ànim d’okupar cases alienes i resulta que no, que només aprofiten les que han quedat buides.  En fi.

Quasi a les tres hem tornat a casa, hem dinat a les quatre i fins a les set no hem tornat a sortir. L’Arnau tenia problemes per tornar amb bici amb els tres melons que li ha regalat un client. Així que he anat a buscar els melons i a comprar que demà tenim convidats i canviarem l’arròs per unes mandonguilles amb sèpia.

Hem acabat el dia com l’havíem començat. Amb els quatre a taula. Estant a la terrassa t’adones que no ets l’únic ésser viu del planeta. Sents els mussols comuns xisclar. Les tórtores intentant agafar el son i no caure de l’arbre, els bernats pudents, i avui, el dia m’ha regalat una cuca de llum. El ventilador l’ha portat fins a la taula i l’he agafat amb cura esperant que m’obsequiés amb una espurna del record de quan les anàvem a trobar al jardí i les seguíem fascinats sense saber si era un animal o un encanteri. Això és perquè, de vegades, només la nit et permet veure la màgia.

 

Aquesta nit ha estat curta de son. Les anades i vingudes dels adolescents ens han deixat amb un total de quatre hores a tot estirar de son continuada. Val a dir que els pardals comuns i les orenetes cada matí es barallen cantant apassionadament i ens desenganxen dels llençols ben aviat. 

Avui l’esmorzar ha estat d’estil romàntic. Només en Xavi i jo. L’Arnau, quan ja érem esmorzats s’ha aixecat esperitat amb la por del faig tard, faig tard. S’ha vestit d’una revolada, ha agafat la bici i pedalant cap a Can Parera. Aquests dies estan sent especialment intensos. La temporada alta és d’alta tensió laboral, també. Quan dic intensos, perquè us feu una idea, vol dir servir uns dos cents menús al dia després d’uns tants esmorzars de forquilla. I quina forquilla tu. La brasa s’alimenta amb galtes de porc, xuies, peus de porc, botifarra… i competeix amb els guisats estrella: els cargols, el cap i pota, la sèpia amb patates… Ho confesso, alguna vegada ens hem deixat seduir per aquest bé de Déu amb l’excusa d’anar a veure el nen. 

L’smothie del dia l’ha fet el Xavi mentre jo acabava de publicar el Merilanding, era verd. Hi ha posat kiwi, api, espinac i advocat. No està mal. Ens el bebem una mica amb la fe que ens alliberarà de les toxines i, encara que arrufem el nas, que no ens posarem malalts. Tot cap dins. 

Ens ha costat sortir de l’apartament. L’slowlife s’ha apoderat de nosaltres, comencem a notar l’efecte de la descompressió a la què estem sotmesos durant l’any. Res a fer, a pensar, a decidir… allibera. Hem anat a la piscina i hem deixat que la vitamina D s’endinsés ben endins de nosaltres. La pell calenta contrastava amb una aigua que després de dues nits a vint graus i un dia de tramuntana ens ha quedat fresqueta. A mi em costa tirar-me a l’aigua. Sempre dic que soc de secà i el que em passa és que no m’agrada el canvi de temperatura a no ser que la calor m’estigui ofegant. Jo m’he assegut als graonets de la piscina i ell es remullava tot sencer. Després hem gaudit de la conversa. Hem arreglat el món unes quantes vegades, el nostre, és clar. Hem parlat dels nens, de les normes que hem d’establir i ens hem mirat als ulls, sense pressa i ens hem reconegut l’amor en l’altre. Aquest que ens uneix des de fa més de 30 anys. Crec que soc una dona afortunada perquè em vaig casar amb el meu millor amic. Aquell amb qui m’agrada compartir-ho tot, el que és capaç de posar-te al límit per quan estàs a punt d’explotar, amb una ximpleria, t’allibera de la mala llet i et trenques de riure. Aquell que et segueix en tota bogeria, que no és poca. I el que sempre està disposat i disponible. Amb ell no hi ha secrets, ni postures, ni exigències. O sigui que encara que vulgui que em tiri a l’aigua sap que no ho faré de primeres… de vegades a la segona o a la tercera aconsegueix convèncer-me. 

Avui hem dinat macarrons i hem fet una senyora migdiada. No m’he estirat al llit però crec que he fet el rècord de l’estiu: dues hores completes. 

La tarda tenia el mateix vaivé que el matí. L’avorriment es feia present i just en aquell precís moment he mirat la taula de centre i abans que m’engolís la desídia he agafat la polidora del Lidl, he posat paper de diari a la taula de la terrassa i he mirat de front la meva nova missió, el meu projecte de restauració.

Restaurar és una activitat que t’aporta molt més del què en treus. Restaurar és veure en l’objecte l’art que t’ha precedit, les mans que l’han tractat i l’estima que hi ha posat. Aquesta era una taula d’una fusta pintada de blanc per algú que li va voler donar un toc diferent. Va deixar el sobre amb un color natural de fusta mentre que la resta es va pintar de blanc. Aquest blanc, que ja és trencat, és el que em va portar a reparar-la. Mirant-la de ben a prop, he vist el detall del que està fet malbé i potser, fins i tot, he descobert que aquell blanc era per tapar alguna malifeta d’algun nen que l’havia escapçat ratllant-la. Si la pintava de blanc, segur que no es veuria. Devia pensar. 

He après com anava la polidora i, a mida que el paper de vidre aixecava la pols per on passava he sentit l’olor de la fusta que m’ha transportat als dies al costat del meu pare. Quan li atansava les eines i l’ajudava a fer els mobles o els seus projectes de fusta. Potser per això aquella olor m’ha portat a la nostàlgia de dies passats. Polida i vernissada he plegat. Cal deixar marge per altres dies desidiosos que segur que l’estiu ens depara. 

Ens hem decidit per anar al Xiri i hem gaudit de pràcticament tota la família Trona. La meva amiga, Marina, em va obrir les portes de la seva família fa més de 30 anys i des de llavors me la sento una mica meva. Són una família com n’hi ha poques. Els uneix una cola que és difícil de fer. Quan veig a la Maria, la matriarca, que ahir en feia 83, penso en quin deu haver estatA el seu secret i que m’agradaria tenir-lo. I, mentre li cantaven una cançó de llagrimeta del Dyango, la mare, sentia una enveja profunda i saníssima. Arreplegats al seu voltant li feien bufar les espelmes, però ella ja no va demanar cap desig, perquè al capdavall se li havien acomplert tots.

Ser mare és una de les feines més meravelloses que hi ha. És sortir una vegada i una altra de la teva zona de confort per entomar algun nou repte. Ser mare és una forma de vida, que per mi paga la pena viure malgrat que de vegades et faci sentir perduda, confosa i maldestre. Especialment durant l’adolescència.

Avui, per fi, hem pogut esmorzar junts perquè l’Arnau lliure els dimarts i ja sabeu que és l’àpat que més ens agrada fer. La taula revessava d’opcions. Des de formatges a melmelades, embotits, tomàquets, l’smothie del dia (estic intentant incorporar-lo a la nostra vida, però de moment amb poc èxit), cafè en llet, mantega, pa acabat de torrar. No hi havia millor inici de dia fins que l’adolescència ha aparegut disfressada de son per engegar-ho tot a dida. El Shambala emocional que es deixa sentir és com un autèntic huracà capaç d’arrasar amb tot. Sort, hem tingut que l’experiència ja ens ha donat una mica d’eines per fer-hi front. Hem obert el paraigua per aixoplugar-nos dels retrets, ens hem avançat cap a l’animal indòmit amb decisió, i quan semblava que perdíem la batalla alçant la veu més del normal, hem sabut recular i donar per acabada la disputa. S’ha quedat sense anar a la no-sé-quina festa de la disco Fata Morgana.

Esmicolat el bon moment, ha fet acte de presència la meva tenacitat. Ja havíem decidit anar a la platja i he forçat a la família a afanyar-se per marxar de casa. Ells com si imperés un orde militar a casa, han obeït les meves ordres i en poc més de 20 minuts hem pogut sortir cap al segon dia de vacances.

Hem anat a buscar l’Emma, la meva neboda de deu anys. Viu a l’Escala i com que a casa seva treballen, de vegades s’ha d’esperar fins a la tarda per sortir a fer el que més li agrada del món, banyar-se. Jo crec que hi ha humans que pateixen una evolució cap a peix i que en uns quants milers d’anys viuran com les sirenes. Entre el mar i la terra. L’Emma serà l’ancestre d’un d’aquests. Li encanten les manualitats i dibuixar, en això ens assemblem. Però no és molt parladora, no com nosaltres que hem d’agafar el torn i protegir-lo amb urpes fins al final de la història. Ella tot el dia escolta i observa.

 

Al cotxe es respirava un silenci dens. L’adolescència residia entre nosaltres, però estava ferida i ho feia notar. Així que a poc a poc, a base de bona música i paisatges reconeixibles he anat desfent el nus del maxil·lar que m’obligava a estrènyer les dents. A l’últim trencant, quan he vist el rètol de la platja amb el nom amb la qual ningú la coneix, he notat com els pulmons es tornaven a omplir i s’oxigenava la memòria de records.

Aquí, en aquesta platja, el Cortal de la Vila o la Cagarra, està la meva infància, la meva adolescència i pràcticament la meva vida.

La recuperació de les dunes va per bon camí, em sembla. He vist més sorra que d’altres anys. Un camí artificial de peces de plàstic facilita que arribis a l’aigua des del pàrquing. Arribats a l’altura del socorrista he allargat la vista i els he vist. La gent que forma part dels meus records. Eren allà. Estirats, asseguts, amb olor de mar i amb converses del no-res estaven els coprotagonistes de la nostàlgia.

A mi m’agrada anar als llocs i saber que m’hi trobaré gent coneguda, no us passa? 

 

És una forma de sentir que formes part d’alguna cosa. És com saber-se a casa encara que no hi siguis. Una cara, una salutació. Tu pots anar voltant pel món, però saber que allà, en aquell moment hi haurà la teva gent et fa una sensació reconfortant que allò és casa. Així que ens hem saludat, ens hem deixat acaronar per la brisa de mar, ens hem estirat i hem deixat que el mar entrés dins nostre. L’Arnau i l’Emma s’han afanyat a banyar-se. La Martina s’ha quedat a la tovallola per bronzejar-se i el Xavi i jo ens hem dedicat a la conversa i després a llegir i més tard a seguir la vida dels altres…

Sentir la frescor de l’aigua als peus ha impedit que m’hi acabés tirant. Només he aconseguit entrar fins a la cintura. El límit per treure’m de sobre les toxines gràcies al smothie d’api, kiwi i espinacs. Una combinació no gaire bona però sí molt diürètica.

 

Com que tindrem pocs dies per gaudir els 4 plegats hem decidit allargar el paradís anant al xiringuito. Hem dinat sense pressa, amb una mica de calor i trobant en l’aire etern de l’Alt Empordà, la fresca necessària per a suportar-ho. Abans s’hi podia arribar en cotxe, ara l’has de deixar ben bé a 5 minuts i aquell trajecte nu d’ombres m’ha semblat una eternitat. Només es podia fer si sabies que al final t’esperava una cerveseta. Així ho hem fet.

 

Tot i que a la tarda teníem intenció de fer un cine, hem decidit anar cap a casa i gaudir de la piscina. I és amb la piscina passa allò que només ho valores quan no ho tens. Migdiada al canto sentint la remor dels meus xipollejant a l’aigua i després m’he deixat endur per les pàgines del llibre que m’estic llegint. Després del Mar, de la Mercè Mascaró. M’ha agradat molt, però és clar, essent recomanació de la meva estimada Magda Minguet, no hi havia dubte que m’agradaria.

 

L’adolescència ha decidit anar a fer un entrepà al social del poble amb els amics. Sempre hi ha pla b, quan es tracta de sortir a la nit. No hem tingut esma d’entomar una nova baralla així que els hem deixat anar. Hem sopat solets, gaudint de la nostra terrasseta, ara sí, amb llums solars que funcionen. I ens hem deixat endur per la tranquil·litat de l’slow life mentre escoltàvem de lluny, de nou, els xiscles que ja sabem que són del mussol comú.

 

Fa 13 anys que vaig començar a escriure el meu dietari d’estiu, Els nens eren petits i em sembalva una bonica manera d’enregistrar records. És clar que llavors no teníem Instagram i escriure un blog em semblava l’opció perfecte que m’obligava a condensar i a usar un dels meus dons: l’escriptura. Des de llavors m’he encadenat per amor i per plaer a la cadència dels dies d’estiu, a copsar-los, a viure’ls per escriure’ls després i sobretot, he fet instantànies dels moments que quedaran per sempre en algun lloc, un núvol que no sé on és, però que espero poder-hi tornar sempre que ho necessiti. Comencem.

Sabeu quan teniu molta gana i esteu en un banquet amb la taula ben parada i amb una quantitat de plats infinita que t’agafa un no-se-qué perquè no saps ni per on començar? I és en aquell precís moment que gelada per una decisió incapaç de prendre agafes el primer que trobes i t’ho poses a la boca sense saber ni què és? Doncs així han començat les vacances. Cada vegada arribo a l’estiu amb les piles menys carregades, el liti aigualit i fins i tot una mica de rovell a les puntes. I això fa que sigui incapaç de planificar res les 48 hores següents a acomidar-me amb un bones vacances als companys de feina.  Encara sort que aquest any el calendari m’ha donat l’oportunitat d’endreçar-me una mica abans, i ha fet que comencés les vacances just un dilluns. El cap de setmana ha servit per anar a la peluqueria, comprar i fer la posada a punt. Hem estrenat el “paellero” de potes regulables i hem vist a uns pocs amics. 

L’apartament d’Albons el vam trobar en plena pandèmia, sortia d’una subhasta i, fins a dia d’avui, creiem que es van equivocar en el preu, però no hem dit res. El cas és que per amoblar-lo hem anat acceptant coses de cases conegudes, hem recollit coses que d’altres cases ja no volien i deixaven pel carrer, i hem comprat algunes coses que en altres cases ja no volien però que per tenir-ho a casa millor m’ho venc. Això vol dir que és una caseta feta de bocins. Li hem donat una gràcia especial i ens sembla un lloc meravellós, però calia intentar donar-li un punt amb la il·luminació. Aquesta assignatura, no sé a vosaltres, però a nosaltres no se’ns dona. Crec que la tenim atravessada. Així que ens hem llevat amb ganes de posar fil a l’agulla visitant un Leroy Merlin. 

Hem deixat la Martina a casa, ella ja en té quasi 17 i com a bona adolescent, no saps mai si s’haurà llevat nena o dona, avui ha decidit quedar-se a casa sola. Dona. L’Arnau treballa al restaurant de la Tati i l’Albert, és el segon estiu que es guanya una mica de diners per les seves coses d’hivern. Ara ja en té 19 i espero que traginar plats amunt i avall li tregui una mica aquest ritme caribeny que sempre porta a sobre. 

Haviem d’anar fins a Vilamalla, a tocar de Figueres. Hem arribat per la carretera de Fortià, el GPS, ens ha fet sortir de la variant i hem pogut gaudir del paisatge de la plana de l’Empordà que tant m’agrada. Les bales de palla ben grogues contrasten amb el verd dels camps de blat de moro o de colze. I com una senefa infinita et va vestint la nostàlgia. Pobles de pedra, esglesies vigies al capdemunt de turons. Carrers estrets i ramats d’ovelles. 

Quan hem arribat ens hem adonat que anar un dilluns a un Leroy Merlin és una de les activitats estrella pels turistes especialment francesos. Mareta meva quina gentada! El Xavi deia: sempre em pregunto que si la gent ja viu en un lloc, ja deu tenir de tot, no? Doncs com s’aguanta aquest negoci, on rau l’èxit. I filosofant hem entrar. Hem donat una volteta i ha passat el que sempre passa, que d’allò que volies comprar ja no en queda, d’allò que pensaves que tindrien, no en saben res, i d’allò que pots pensar que necessitaries, trobes que és caríssim. Així que res, hem agafat el carro gran per una garnalda de llums solars (aviam si aquesta vegada l’encertem), un liquid reparador de mobles, un barnís i una pintura blanca. -Sí, ja tinc projecte de restauració: la tauleta de centre que vàrem comprar a una vídua anglesa a l’Escala. Encara plorava quan la vàrem recollir. No vaig voler regatejar els 15 euros que en vaig pagar tot i que li calia una maneta de pintura. 4 anys després ha arribat l’hora.-

Amb la decepció a les espatlles hem intentat satisfer-nos en un altra magatzem. Un que es deia GIFI. Hi hem entrar encuriosits i hem sortit amb 4 coses que ens han fet el fet. És com un basar oriental però de productes alemanys i francesos. Alhora de pagar ens han regalat una bossa de patates.  Camí del cotxe, ja eren quasi les dues, les hem obert i com que picaven he pensat que potser estaven caducades. I pam! Justa. El dia 13 del 7 caducaven. A punt de tirar-les li dic a en Xavi, no sé si piquen perquè son dolentes o perquè haurien de picar. En Xavi ha vist la foto petita del pebrotet de chili. Així que el que no mata, engreixa. 

Dinar de sobres, migdiada i començar a preparar-nos pel vespreig, en castellà, tardeo. El Xavi ha encarat la primera truita de patates pel convidats. Resulta que divendres vàrem tenir la sort d’anar a veure en Ramon Mirabet al Portalblau. Meravellós. Quan sortíem ens vam trobar amb l’Alba. Una companya de feina del Xavi de quan van treballar al Terrat. Ha plogut molt des de llavors però la tensió del directe i el fet que els dos fossin aprenents els va unir amb una llaçada especial. La il·lusió de veure’s va fer saltar l’Alba al coll del Xavi. S’abraçaven i exclamaven sense parar que quina il·lusió. Després d’un què feu per aquí, quina gràcia, que has fet de la vida, et presento l’Alfred i ostres no em diguis que és el germà del David, i no sé quantes casualitats més vam decidir que aquella trobada fugaç i sorprenent bé es mereixia una segona part. Així que els vam convidar a fer un vespreig. 

A casa som de convidar a dinar, però de vegades la calor fa complicada la sobretaula. Així que ens aprofitem de la moda. El nostre vespreig ha consisitit en una trobada a les set de la tarda, una remullada a la piscina, veure la posta de sol, donar de menjar a les mosquites perquè puguin parir més mosquits, truita de patates i formatges, i converses inacabables, records, casualitats i molts riures. Ens ho hem passat molt bé.

Quan et coneixes amb algú de nou, que no sap res de tu i tens l’oportunitat de construir la imatge que tindrà de tu a través dels teus records i del què li expliques, et tornes més selectiu en allò que expliques, no ho trobeu? Et converteixes en seductor de tu mateix, per fer pujar els nivells de dopamina fins el punt que en vulguis més d’allò. 

L’Alba i l’Alfred son d’aquelles persones que causen efecte i afecte de seguida. Son ràpids, simpàtics i transpiren sentit de l’humor. Els meus fills han xalat de valent fent volar la imaginació a les pel·lícules de por de taurons i altres bèsties. I de Chicho Ibañez a Alfred Hitckock hem arribat a les gavines que ens han acompanyat com un running gag tota la vetllada.

L’Alfred és un melòman empedreït, especialment fan dels 80, que ha fixat la mirada només d’arribar en el nostre tocadisc. Això ha servit per treure els més de 250 discos que guardem en un armari colonial abandonat a l’Avinguda Madrid. 

I mentre rèiem de les portades i de les gavines que hi sortien (en sèrio que ens petàvem de veure gavines en un futimé de vinils) a mi m’ha entrat un no sé qué de repassar els discs de la meva infància. De la Maritrini i els Pets Shop Boys de la mare a els clàssics i les orquestres del pare. Mirant-los amb atenció, fins i tot, hem trobat algun disc dedicat de quan s’estimaven. I és que els records també es troben en les coses. I he pensat que tot el nostre apartament estava fet no només de bocins sinó d’històries que s’expliquen en una sobretaula d’estiu i que descriuen més bé que nosaltres mateixos qui som. 

PD: El meu company, el Marc, biòleg, em va recomanar una app per saber quins ocells canten al meu voltant. Aquesta nit, he gravat i analitzat un ocell que més que cantar xisclava. Mussol comú. I ja he pogut anar a dormir tranquila.

Tornar a la normalitat després del que suposa un recés espiritual no sempre és fàcil. Necessites un parell de dies per aterrar i tornar-te a sentir mundà. La sensació de pau es va esvaint a mida que la vida i els adolescents et posen a prova. Per altra banda recuperar a l’Arnau, ni que sigui en el seu dia de festa m’ha semblat de les millors coses d’aquesta tornada.
El vam anar a buscar diumenge amb la intenció de tornar-lo dimecres, però dilluns el van reclamar, així que només hem gaudit d’ell, sencer, sencer, el dimarts. I quan diem gaudir tampoc seria molt perquè com a bon adolescent, necessitava esbargir-se una mica, i en això, la Martina és providencial.
Dimarts ens hem llevat amb una feina molt important a fer, anar a comprar l’outfit d’aquesta nit. La Martina va fer setze anys diumenge i vol anar a la disco, així que amb les cosines han quedat d’estrenar-se a la white summer party de Fata Morgana, una discoteca que ja vaig trepitjar jo ara fa… uns quants anys. Està a Sant Pere Pescador, al càmping les Dunes i recordo que quan la van inaugurar els meus pares hi van anar. Poc després ja seria la delícia de les primeres nits de juerga de la meva vida.
El cas és que quan estàs treballant de cuiner, com és el cas de l’Arnau, no penses en omplir la maleta de roba per sortir de festa, així que com la proposta ens ha arribat amb el peu canviat, hem hagut d’anar a comprar roba.
Per un cos no normatiu com és el de l’Arnau, comprar roba vol dir grans dosis de paciència i de bon humor. Primer perquè no trobes el que busques a la primera i després perquè vol dir que molt dels pantalons que t’agradin no et cordaran. És en aquest punt que el sentit de l’humor s’ha de posar a prova sinó la intenció pot acabar en tragèdia. Però avui estàvem convençuts que ens en sortiríem. I hem triomfat com la coca cola!
Hem anat a l’Escala que és el que ens cau més a prop. Anar amb cotxe a l’Escala és una missió impossible si no coneixes els carrerons que et porten a lloc per estalviar-te les cues interminables dels estrangers que amb una paciència de Sant cerquen aparcament a prop de mar. Doncs ha estat arribar i moldre. No teníem ni un euro per posar a la màquina de zona blava, així que hem enfilat un carreró de Riells i bingo. A la primera. Hem aparcat i a la primera botiga que hem entrat s’ha quedat uns pantalons curts texans de color blanc perla, m’ha dit la senyora. Per mi, us diria uns pantalons curts texans descolorits amb lleixiu fins a fer-los clars. A partir d’aquí la cosa s’ha animat i a la següent botiga un polo rebaixat del Jack & Jones, blanc. Aquí ja teníem l’outfit, però com que l’Arnau ja ha cobrat el primer sou, li feia il·lusió aprofitar que estava en ratxa i hem anat a una tercera botiga que ha fet pòdium en els Jocs Olímpics de comprar roba. La roba no és de marca, però i què. Uns pantalons i una camisa de lli 3xL no son fàcils de trobar a aquestes alçades de l’estiu. Estava tan animat que ha pogut triar i tot entre diferents propostes. Content com un gínjol hem tornat a casa. Sense baixar del cotxe hem recollit a la Martina i a la Txell i els he dut de nou a l’Escala. Havien decidit anar amb la colla que tenen als apartaments a la platja i a dinar una burguer. Els he deixat i he tornat a casa. El Xavi i jo ens hem quedat solets i he tingut la sensació que això és el que ens toca d’aquí en endavant. Tornar a mirar-nos als ulls i a gaudir d’estar junts i sols. La veritat és que els nens et donen molta vida, però també és cert que et treuen molta pau, així que compensa recuperar temps per a nosaltres.
La tarda amb tempesta inclosa ens ha passat bastant ràpid. Hem vist sèries i hem anat a buscar els teenagers. La pluja ha estat la seva primera aventura del dia. La segona estava per arribar.
Quan han arribat a casa, ja ha començat una mica la preparació de la nit. Hem vist els outfits dels dos, ens han preguntat, que si això que si allò. Que si vaig bé, que si vaig massa estret, que si el top és massa curt… un mal de cap que ens ha semblat propi d’una escena de pel·lícula i s’han decidit. Després s’han relaxat, l’Arnau volia dormir una mica per no estar massa cansat per la nit. Hem anat a buscar a la seva cosina la Tània, hem sopat junts i ha arribat l’hora, ara sí, de preparar-se per la gran nit. La Martina estava tan eufòrica!
S’han vestit, maquillat i empolainat de valent. L’Arnau i jo miràvem una sèrie i a cada moment la Martina sortia per dir-nos què ens semblava el seu makeup. Mareta meva… pau, pau, pau m’he hagut de repetir més d’una vegada.
A les 12, com la ventafocs, però a la inversa, entraven a la festa i feien molt de goig tots tres. El blanc ressalta la pell bruna dels meus. En Xavi i Jo hem anat a veure una amiga que té un bar a Sant Pere Pescador, la Ruki. També volíem sortir de festa però de chill, que diuen ara. Vol dir de tranquis, pels de la meva generació. I ens hem recordat junts anat de festa. Les nostres festes i les nostres juergues. I hem convingut que la festa és molt millor quan la vius en primera persona, no tant com a pares.

A les 3 a.m. els hem anat a recollir. Per les cares que feien no sabíem si s’ho havien passat bé. Després de la bateria de preguntes que els hem fet hem descobert que tot bé fins l’hora de marxar, que ha estat massa aviat, segons el seu parer. I potser tenen raó, però de vegades, quedar-se una mica amb les ganes et permet assaborir millor la propera vegada. S’ha obert la veda.

5 a.m sona el despertador. En Xavi s’aixeca de seguida, jo faig un parell de voltes al llit. Els ulls em piquen perquè encara tenen la son dins. Em llevo, em dutxo amb un intent de treure’m les lleganyes i em truca la Martina perquè la foscor li fa por. Baixem i ens trobem a tot de pelegrins que com si fossin lladres, en la penombra, carreguen paquets cap el cotxe. Son les últimes maletes. Carreguem i avall que fa baixada.

M’adormo quan tot just agafem l’autopista. La Martina té fred al cotxe i s’embolica amb un foulard de la Tatiana. Em desperto i la imatge segueix sent la mateixa: en Jordi conduïnt i la Tatiana fent-li companyia. Esmorzo un brioix. I parem a fer el cafè. A Croacia no son simpàtics. No hi poden fer mes.

Busquem una platgeta per gaudir d’un bany a l’Adriàtic. Ens atansem a Rijeka. Concretament a Sablicevo Beach. Una miniplatja de pedres a la qual només pots accedir per una forta escalinata. Baixem sense creure’ns que ens treurem la calor de sobre. Ens canviem en un canviador del Lidl. En Jordi i el Xavi es queden en un xiringuito improvitzat aprofitant l’arc de sota una casa. A una banda de la platja, la vegetació cau fins al mar. A l’altre un penyasegat fa les delícies dels valents. No busquem lloc. Jo trec la cadira plegable i m’entaforo dins l’aigua. La Tatiana deixa la tovallola en un forat entre desconeguts. La Martina deixa les coses al meu darrera. A poc a poc la familia Bononad ha anat arribant, després la Laura i la Lala. Tots ens hem remullat de valent. L’aigua de l’Adriàtic és més freda que la de la Costa Brava i em costa tirar-m’hi però això no m’ho puc deixar perdre. Em deixo seduir per les cares de satisfacció dels banyistes que tinc davant. El sol fa relluir les espatlles vermelloses. Recollim. Em prenc una cervesa croata i sembla aigua amb gas, però refresca. Els Bononad volen tirar a dinar a Eslovenia. Un garrí els fa venir salivera des de fa dies. Nosaltres els acompanyem però preferim arribar aviat a Padova. Aquesta ciutat és molt bonica, torno a pensar. Estem cançats, especialment els conductors, però anem a veure la Basílica de Pàdua dedicada a Sant Antoni, patró dels constructors i els paletes. Se li resa quan vols trobar una cosa perduda. Hem resat plegats per una intenció del Xavi. 

Retrobats amb el nostre grup de pelegrins, sortim a sopar unes pizzes al mateix lloc de l’altre dia. Avui  no estan simpàtics i tot és una mica caòtic, però no tenim ni esma per discutir. Marxem a fer les postres a una altra banda. Il gelato. A la Martina no li agraden els gelats i com que espera veure la seva amiga Leyla, que va conèixer a Alemanys, no ve amb nosaltres. Sortim a buscar-la i a conèixer-la al cap d’una estona. Els italians no son massa puntuals, tampoc. Els ulls se’m tanquen escrivint el merilanding. Demà 1200 km més i ja serem a casa. Sortim a les 6 a.m

Dia lliure per acabar la pelegrinació a la terra de les aparicions de la verge. (Sí, sí, encara les veuen). Una dia plàcid i esgotador. Avui la calor queia com si fos una manta. El sol i la xafogor a parts iguals relentien el pas de qualsevol. Només agafàvem aire camí del santuari en passar per un passadís ple de botigues. Totes son obertes i l’aire condicionat fa que sigui un paradís. Potser és una estratègia perquè la gent compri més. No ho sé però funciona.

Hem fet més d’una hora de cua per veure l’escultura del Jesús Ressucitat. És una proposta interessant ja que si sempre veiem Jesús a la Creu, en aquesta, l’artista dona un tomb més i ens dibuixa el motlle de la seva figura a terra. Per tant es veu clavat a la creu i a la vegada enlairat. És de bronze, medeix uns 7 metres i des de fa uns anys, dels seus genolls, de vegades, i brolla una gota d’aigua. En una entrevista a l’artista va dir sobre aquest fet que durant el transport tota l’escultura fou desmuntada en quatre parts. La creu que es queda en el terra està composta de dues parts, i també el cos. Quan va aixecar la part inferior, va fixar al terra grans cables d’acer a la base a una profundidad de 2-3 metres i va omplir tota l’escultura de formigó. 

Sigui com sigui, després de la cua, en Xavi i jo hem pujat una escaleta per veure de prop i tocar la creu i ves per on, d’un petit poro, en Xavi ha vist com creixia una gota d’aigua. Embadalits hem esperat que la llàgrima es deprengués i regalimés cama avall. En aquell moment no us negaré que he pensat que tenia “truco” però altres pelegrins, hores més tard no han vist cap gota. Així que sigui com sigui, som afortunats. 

Tarda al santuari, sopar i tertúlia. Tothom s’endú una exepriència, la seva. A uns els ha canviat la vida, a d’altres els ha despertat una vocació, a uns pocs els ha esgarrat els prejudicis i els ha fet creure més. A mi m’ha donat pau i m’ha demanat pau.

Demà, ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora desfarem el camí i seguirem les roderes del cotxe del davant. Els Amics de les Arts canten que tornar sempre és la millor part de l’aventura. Veurem

La sensació que això s’acaba comença a fer-se evident. Les reflexions i propòsits que un s’emporta d’aquí son íntims, potser per això els silencis es fan més evidents. La sensació de benestar que es respira aquí es trobarà a faltar, segur. Però també hi ha alguna cosa que ens diu que ens hem de posar a prova al món real, el quotidià, el mundà on la pressa i el per demà s’imposen en totes les competicions que un es pugui imaginar.
Els dies es van fent més llargs, més pausats o més profunds. Gaudim dels més petits que nosaltres ja no tenim i ens adonem que el temps és imparable. Sense mòbils, les converses s’allarguen i ens recorden a la nostra infància. Fa por pensar que en pocs dies això s’esfumarà i que les coses mundanes s’imposaran i claudicarem a la distracció.

Diuen que el setembre és mes de nous propòsits, de noves fites, de nous reptes. Jo no aspiro a grans coses, però en tinc una d’especial que és cuidar-me l’ànima. Necessito recordar un bocí del què estic vivint aquí cada dia i no només per la fe que tinc sinó pel bé que em fa. Saber que guardo en un cofre la meva pau i que la vull preservar i conservar tot el temps que em sigui possible. Saber que em permetrà tornar-hi sempre que les turbulències quotidianes em deseperin és sense cap mena de dubte el millor souvenir d’aquest pelegrinatge.

Avui li deia a la Ta que fa 9 dies que sóc aquí i que em sento tan descansada que ja podria tornar a treballar l’endemà d’arribar. Però el millor de tot és que encara em queden vacances per gaudir dels meus i de transmetre’ls una mica de la meva esperança, alegria i pau.

Per la tarda hem fet la pujada al Pobdro alhora que la posta de sol ens donava un descans de calor. La llum del capvespre és la millor per fer fotografies. La Gospa, la millor companyia. He pensat en immortalitzar cadascuna de les famílies que ens hi hem aplegat. Segur que les fotografies son boniques, però res com gaudir-ho de veritat i en primera persona. Això d’avui ha estat un regal.

Demà tenim dia lliure. No hi ha hora de llevar-se. No hi ha pla. Així que fluirem i contemplarem com el temps s’esmuny entre els dits conscientment, amb el propòsit de percebre’l, amb voluntat de compartir-lo, amb intenció de gaudir-lo. Només serem on Ell vulgui que hi siguem.

Per la tarda carregarem el cotxe per defer el camí fins a Barcelona.

Vacances és un concepte que porta implíctes moltes coses, sobretot aquelles que necessites i el cos et demana. A mi el cos em demanava parar, ser una mica més Maria i menys Marta. Parar, però parar de veritat. No fer res, no pensar en res, no programar res. Fa un mes això era impossible. Bé, em pensava que era impossible fins que Medjugorje va apareixer en l’equació impossible.

Portem vuit dies de pelegrinatge i la desconnexió és absoluta. No he llegit cap notícia ni informació tret del que farem avui (ho llegim i està escrit a mà en una pissarra). No sé si s’ha mort algú important, si hi ha més conflictes al món o quin país ha guanyat més medalles als jocs Olímpics. Segurament, el fet que no hi hagi roaming a Bosnia Hercegovina i que només ens poguem connectar a l’hotel hi ajuda. No podem mirar les xarxes socials a cada moment, no podem penjar fotos quan volem… així que deixem de fer-ho. Sembla fàcil però no ho és. T’has de trobar en una situació així per a poder para de veritat. Si això li sumem el fart de jalar que ens estem fotent, espiritualment parlant, fa que no hi hagi ni un bri de record de la teva vida mundana. Han passat set dies i només avui, i per una conversa, he pensat en la feina. Així que sí, suposo que Medjugorje, la terra entre muntanyes, m’ha donat la pau que el meu cos i l’ànima em demanàven.
Avui com sempre hem esmorzat i he llegit el merilanding que penjo la nit anterior. Ho faig sempre i com que no sabem qui s’asseu amb nosaltres, doncs hi ha dies que ho llegeixo davant d’un i altres dies d’uns altres.

La Filka, la traductora, ens ha explicat com va anar això de les aparicions. Ella és d’aquí i coneix els vidents que van veure la Verge. Hi ha gent que no s’ho creu i n’hi ha d’altres que ho fan cegament. Jo, avui, escoltant-la a ella he pensat que si no fos veritat, la vida d’aquests nens que ara ja son grans, hagués estat més fàcil. Els han fet estudis clínics, els pregunten, els han perseguit i els persegueixen per bé i també per mal. Penseu que se’ls va aparèixer en temps del dictador Tito, quan Iugosalvia era comunista i la religió estava prohibida. Els han negat els d’abans, els d’ara i qui sap els del demà. Si no fos veritat seria més fàcil negar-ho i atribuir tota aquesta història a una imaginació infantil creada per avorriment. Però aquí segueixen. defensant allò que des de fa més de 40 anys els passa, que poden veure a la Verge Maria.

Després de dinar hem començat a acomiadar a pelegrins que van arribar amb avió i que marxen abans. Sembla que no pugui ser que amb tan poc temps puguis fer llaços tan bonics. Tinc la sensació que durant l’any veuré a més d’un que he conegut aquí.

Al vespre hem anat a celebrar l’últim dia de Festival de Joves, el Mildfest. Hem cantat, ballat i esgotat. El vicari de Medjugorje ens ha llençat la proposta de si ens veuríem l’any vinent. Això no se sap mai, però si per mi fos, començar les vacances amb una pelegrinació a Medjugorje seria d’obligació per tot aquell que vol les vacances per posar el fre de mà i, simplement, contemplar.

La Martina va decidir dormir a la nostra habitació, així que avui ens hem despertat tots tres i he tingut temps de compartir amb la petita no tan petita, però què voleu que us digui… després d’un any sense tenir-la, qualsevol excusa és bona per gaudir-la.

Esmorzar asseguts i amb la gent a qui has desitjat bona nit, la nit anterior té gràcia, sobretot si penses en què no se t’acaba mai la conversa. Hem començat el dia amb una xerrada que ens ha fet l’Oriol. Sóc conscient que un dietari d’estiu és per explicar les vacances i no les xerrades, però és clar és que el nivell de profunditat és molt top. La d’avui anava sobre què volem dir quan diem que volem viure en pau. I només amb aquest titular un ja pot començar a pensar en un mateix, en sí transmet o no pau al seu voltant, en si té present la pau en la família o en el món. Dit així i amb fred, tots volem i sentim la pau fins el dia de Nadal quan asseguts al voltant d’un tiberi comencem a discutir per foteses i a fer el “cunyao”. Per voler la pau un ha de començar per sí mateix. Sino, probablement no aconseguiràs transmetre la pau als altres.

Després de la xerrada teníem temps lliure i ens hem refugiat de la calor anant de botigues. Evidentment, son de souvenirs i d’articles religiosos, però s’hi estava fresquet i això val tot l’or del món. Així que hem entrat i sortit de botigues fins que hem arribat a lloc. La Tatiana i en Jordi ens volien ensenyar un museu sobre Medjugorje que és bastant nou, però com que ens entretenim, quan hem arribat ja era l’hora de marxar. El tenim al ToDoList.

Després de dinar, migdiada. Com que és a l’habitació m’adormo amb més profunditat del què voldria i quan em desperto em sento dins d’una escafandra. Em costa la vida despertar-me de veritat.

Avui, mentre feia temps m’he dedicat a rentar roba. Els dies van passant i les calcetes esgotant. Així que he tret una pastilla de sabó que portava a la maleta, l’he tallat perquè no la necessitava tota i apa… en remull i fregant a la pica del lavabo acompanyada d’una llista d’spotify de Frank Sinatra. Una combinació que si més no li dona glamour a rentar calcets, mitjons i calçotets.
Per a poder secar la roba he impovitzat un estenedor amb el fil de fer ganxet que portava per si de cas… Ara mateix la nostra habitació sembla una tenda de càmping.

Després de l’Eucaristia, els joves dels cenacles d’arreu del món ens han fet una representació teatral que ni en flotats. M’he quedat impressionada, la veritat. Amb el Jordi i la Ta hem comentat tota la posada en escena. Com ens agrada el teatre! La representació d’avui parlava de les seves experiències i tant de bo fossin de ficció, perquè aquests nois i noies arriben a la comunitat del cenacle sense ganes ni de viure, ni de res. Així que arribar a parlar de la seva experiència de sortir-se’n a base de treball i oració fa saltar les llàgrimes. Avui dos dels actors han parlat de la seva experiència personal i hem pogut veure una abraçada de reconciliació amb el dolor cap els altres i convençuts que l’amor tot ho pot.

Avui m’he despertat sola. En Xavi havia decidit pujar al Krizevak, una muntanya on està situada una creu de fromigó que es va posar l’any 1934 per commemorar els 1900 anys de la passió de Jesús. Hi ha les reliquies de la Creu de Jesús a la seva intersecció, ho sabíeu? Veient com de difícil em va ser tornar del Podbro l’altre dia, que aquesta és de dues hores de pujada i dues de baixada, i atenent que ja no tinc els genolls de sèrie, he decidit ser prudent. No volia esguerrar l’excursió.
La Martina l’ha acompanyat i ho ha fet descalça. Molts ho fan i n’hi ha de totes les edats. Potser si hagués tingut uns pals potser m’hagués animat però no. Així que he dormit fins les 8h i perquè tenia por de quedar-me sense esmorzar que si no allargo fins que se m’hagués acabat la son. Quan he baixat a esmorzar m’he trobat el Jose Luís i la seva filla que s’havien quedat per motius similars i hem esmorzat plegats. Després ha arribat la Ta amb qui ja havíem quedat en fer el nostre particular pla B.

Després d’esmorzar i abans de sortir he fet una videotrucada a l’Arnau. El tenim treballant a Pals i la veritat és que el trobem a faltar. Aquí tot son famílies i a mi em falta una mica per ser completa.
Treballar et fa més dur perquè no sempre és fàcil. Ja no només per la feina, que normalment ni estàs preparat ni t’agrada ni t’hi vols dedicar, sinó perquè en el seu cas viu allà on treballa. O sigui que és doblement dur. Només espero que l’estiu se li faci curt. Si tinc ganes de tornar és per veure’l i que m’aixequi amb aquests braços que té com si fos una nena petita. Vaig fer un nen gran que sempre serà gran.

La Ta i jo hem anat al santurari que ja estava bastant ple, sobretot per la zona ajardinada del fons perquè és on hi havia ombra. Ens hem assegut amb l’ànim d’escoltar testimonis. Aquí a Medjugorje tothom es veu feliç. No sé si son els meus ulls o que en realitat és així. Abans del testimoni, per fer temps hi ha uns nois i noies que ballen i fan coreografies perquè les seguim amb cançons de lloança. La Ta i jo ens hem entregat en cos i ànima com si fóssim a la classe d’aquagym o de zumba. Hem suat, ens hem divertit, ens hem comprat unes espelmes per la celebració d’aquesta nit i l’he sentit més amiga que mai. Amb ella sempre és fàcil de parlar-hi perquè sap escoltar i ho fa sense el judici. M’encanta i em fa sentir bé parlar amb ella.

Després hem tornat i els excursionistes ens han explicat la seva aventura. A mi m’ha fet emocionar que el Xavi i la Martina haguessin pujat junts i haguessin tingut presents a tots els nostres. Avui ens hem regalat en converses diverses a dojo.

Després de dinar ens hem quedat xerrant uns quants, els que no s’havien llevat a les sis per anar a la muntanya de la creu, per ser exactes. Anar de viatge amb gent sempre ens havia fet respecte. Sempre dones voltes a si t’hi portaràs bé, si seran com tu, si coincidireu en gustos i en tempos. Així que apuntar-nos a aquesta pelegrinació ha estat una prova de foc per fer saltar pels aires els nostres prejudicis. Potser perquè l’objectiu comú passa tant per davant de les nostres misèries que res pot sortir malament.

Com que ahir la tertúlia per acabar el dia no es va donar, l’hem fet havent dinat. Ha estat molt emocional, sincera i se’ns ha fet un nus a la gola en molts moments. Fer vacances espirituals fa que vagis endins i que et miris les ferides que la vida t’ha fet de molt a prop. És evident que tots en tenim però de vegades surten a la llum quan ets capaç d’entendre-les, d’entendre el perquè i per sanar-les i sanar-te. Davant les paraules de la Marta, només m’ha sortit una paraula d’optimisme i una abraçada. Segur que no aconseguirà sanar cap ferida però m’ha semblat que una mica d’empatia ajudaria. Hi ha gent que les passa molt putes a la vida! Però no cal perdre l’esperança que més tard o més d’hora acabes sortint del forat.

Avui ens ha plogut molt i ens ha refrescat el dia que ja tocava. Entre una pluja i una altra, ens ha donat una treva per gaudir de l’Eucaristia i de la celebració de la Llum. I enmig de tanta foscor la llum s’ha fet només quan l’hem compartit. Una bona metèfora per pensar de nou amb el testimoni de la Marta i de tants altres que només compartint els seus problemes, maldecaps i angoixes son capaços de veure una mica de llum i descarregar un xic la motxilla. Que bona falta ens fa a tots plegats.

Móstar ha estat la visita escollida. Tots els que volíem pla B hem fet una mica de cerca i al final la cosa s’ha decantat per Móstar. És la cinquena ciutat en importància de Bòsnia i Hercegovina, en realitat és la capital no oficial d’Hercegovina encara que tots la coneixem per ser una de les ciutats que vàrem sentir anomenar a la guerra de Bòsnia. La veritat és que fa anys que em dedico a temes de turisme i no m’havia plantejat que a més a més del turisme de sol i platge, l’enoturisme i el d’anar a caçar elefants, també existeix el turisme de la guerra. Una mena de turisme on l’atracció son els danys i la destrucció de les bales, les bombes i els projectils. Pot semblar una morbositat però com que venim de fer un màster en espiritualitat potser el que ens evoca aquesta ciutat és la tristesa de la violència. Hi haurem de reflexionar.

La veritat és que el pla proposat era anar a la piscina però no ens venia molt de gust. Passa una mica que quan fas molts kilòmetres per arribar a un lloc, no ve massa de gust quedar-se a l’hotel o fer coses com les que pots fer a casa. Una mica com anar a un restaurant i demanar macarrons. Això, a casa està quasi prohibit.

Móstar és una ciutat de fred, ho veus per la vegetació, hi ha molts avets. També és una ciutat com totes, fora del casc antic, la ciutat és pràctica i de formigó com totes. Aquí però, com que no és molt turística, encara no hi trobem el típic carrer del Zara, l’Hermes i el Louis Vuitton, però tot arribarà.

Haviem quedat amb uns pelegrins que com nosaltres han preferit el pla alternatiu. Ells han agafat un taxi perquè varen arribar amb avió. Nosaltres anàvem en cotxe. Així que ens hem sincronitzat i hem establert un punt de trobada. L’esglesia de Sant John i Sant Pau. Quan hem arribat l’església era tancada, així que hem donat una volta per una plaça i hem mirat totes les maneres per entrar, però res. Impossible. Per tant no ens havíem trobat al punt de trobada. Hem fet camí cap al pont de Móstar, que és on s’aplegaven el 90% dels turistes. Quan agafàvem el camí ens hem trobat el Jose Luís i el Josep que tornaven per dir-nos que ells havien anat tirant cap el pont. I que si havíem trobat al terra el rètol que ens havia fet la Marta (ja no hi era).

Així que ens hem posat en fila i hem anat passant per aquells carrers adoquinats i relliscosos, plens de botigues, fins el pont. La trobada ha estat curta, en un obrir i tancar d’ulls ja ens havíem tornat a perdre. Els rius de gent compartint poc mes de 2 metres d’un carrer únic ho feien impossible.

Mirant a banda i banda dels carrers, no saps si estàs a Mòstar o en un carrer de souvenirs del Marroc o de Turquia. Només hi podies trobar articles d’art islàmic pels quatre costats. Molta pell, molts colors, molta artesania i molt atapeït tot. Però ens ha agradat passejar-hi. Quan hem arribat al pont, uns nois joves s’hi tiraven des de dalt. Però més enllà de posar a prova la seva destresa el que volen en realitat és pispar. Ja que amb la vella tècnica de la distracció, mentre els uns salten, els altres agafen les carteres.

Des de dalt hem vist que a baix, a la vora del riu, hi havia embarcacions per a poder fer-hi un vol. El temps, les cues i les no gaires ganes ens han fet abandonar la idea. Però amb la Ta hem coincidit que això era una assignatura pendent.

La calor, aquests dies està sent força important, per això una cervesa sempre ve de gust. Quan hem vist davant nostre una terrasseta colgada d’uns balcons sobre del riu Neretva no ens hem pogut resistir. Les flors que guarnien els balcons ens han semblat ideals per immortalitzar el moment, així que la Ta i jo ens hem aixecat per immortalitzar-nos la una a l’altra. Com que el millor angle per la foto era fàcilment reconeixible, també hi havia una família d’orientals fent-se fotos. Ells no tenen cap mena de complexe en fer morritos i posar davant l’objectiu. Nosaltres hem esperat fins que la Ta els ha preguntat si volien sortir tots junts a la fotografia. M’ha semblat una estratègia infalible, així, després de fer-los les fotos tots han corregut a mirar-se i ens han deixat l’espai per fer-nos la. I a sobre s’han ofert a fer-nos la foto perquè sortíssim les dues.

Mirant les botigues a banda i banda hem desfet el camí fins el cotxe. Al centre, encara hi ha edificis que encongeixen el cor de veure. La guerra per la pantalla de televisió és una cosa però en directe té l’efecte del que és, un horror.

Hem arribat tard a l’hora de dinar i la Martina ha estat acollida per una altra família. Quan hem arribat dinava amb la família de la Cati i l’Oriol. La meva filla feia bona cara però després m’ha dit que li havia sabut greu que no hi fóssim i que arribéssim tard. Fa tant de temps que no la tenim amb nosaltres que moltes vegades pensem que ja no ens necessita. Però tothom necessita saber què significa què és l’amor incondicional, saber-se estimat malgrat tot i saber què passi el que passi sempre sabràs on tornar i sentir-te segur. Això ho va aprendre la Martina vivint fora i nosaltres ho hem recordat, aquí a Medjugorje als peus de la Gospa.

El dia d’avui ha estat una metàfora de la vida. Hem esmorzat amb perdó, hem caminat per camins impossibles, hem menjat amb consciència, hem fet la sobretaula parlant del que ens inspira i finalment hem decidit donar-nos un temps per a la reflexió.

Un Mossèn Australià ens ha fet pensar en el perdó. Sí allò que es demana quan fas mal algú o allò que demanes que et demanin quan t’han fet mal. Però això només son paraules. Perquè darrera del perdó hi ha el resentiment. Pots dir que perdones però cada vegada que penses en el mal que t’han fet, el fas més gran. Et converteixes en més víctima i perd el sentit de demanar perdó. Perquè no és de veritat que el que vols és que et demanin perdó.

Això m’ha fet pensar en l’assetjament escolar, el meu tema. Davant d’una baralla, un insult o un menyspreu, la mestra, normalment, agafa als nens i els diu: Això no està bé. Demaneu-vos perdó. I ells ho fan. Quasi per obligació. Però en aquell gest no existeix el perdó. El perdó apareix quan s’esborra de la nostra ment. Quan fem net. Sense cap mena de dubte, aquest és un aprenentatge que he de distribuir a les meves xerrades. No hi ha perdó si no es fa de veritat. Si no s’està disposat a acceptar que vol dir, fer net.

El plat fort del dia ha estat pujar al Podbrdo, la muntanya de les aparicions. Una muntanya dura de pujar, pedregosa a més no poder i amb una força pendent. Té una alçada de 520 metres i tot i que les expectatives eren que amb uns 20 minuts faríem el cim, la veritat és que ens ha costat la vida pujar i baixar, tot i que veure la devoció d’alguns pelegrins fa saltar les llàgrimes. Només us diré que tot el camí és fet de pedra, vermellosa i no sempre polida. Sembla com si fos el curs d’un riu sense aigua. Algunes pedres estan lluentes de trepitjar-les, però fer passes amb el peu pla és quasi impossible. A mi les cames em feien figa en la baixada. És clar que una excursió com aquesta a quasi 36 graus és com per agafar algun cop de calor.

El camí de pedres m’ha semblat una imatge molt gràfica del que significa viure la vida: de vegades les pedres fan mal, de vegades son inestables, hi ha pedres petites com problemes petits i grans rocs com tragèdies humanes.

Els nens volàven. Triar el camí o la millor pedra per trepitjar no sempre és fàcil. Per sort no hem tingut cap baixa

Avui l’anècdota del dia té com a protagonista en Jordi. Una persona despistada de mena. El cas és que quan per fi arribem a baix, quan la suor regalimava per llocs impronunciables, quan els nostres peus ploren d’emoció perquè s’ha acabat patir, va i en Jordi ens diu que ha perdut el mòbil. La Tà, la Marta, el Xavi i jo el mirem amb incredulitat i tot seguit, la vista ens ha portat a mirar el camí de pedres que havien de desfer per recuperar-lo.

La Marta i jo no ens veiem amb forces de pujar. Així que la Marta, la Ta i jo ens hem quedat al peu de la muntanya i hem decidit fer uns cartellets amb la frase “I LOST MY PHONE. Hotel Palace”. A partir d’aquí hem conegut a gent de tot el món, com diria la meva filla, literal. A tots els que baixaven els ensenyàvem el paperet i els demanàvem que si venien en grup ho demanessin als amics.
Quan portàvem una bona estona, veiem l’equip escalador, en Jordi, el Xavi i l’Albert (crec que es diu Albert) tornant tant panxos. El cas és que no havia perdut el mòbil, sino que l’ha deixat a una del grup per a fer una foto i no li ha tornat. Hores després ha tornat a les seves mans. En fi, els despistes…

Potser per la calor o per la caminata, el que ha quedat de dia m’ha deixat estabornida. NI la migdiada de 2 hores que he fet ha aconseguit refer-me de la calor i d’un malestar tonto. Crec que d’això se’n diu cop de calor.

Aquí, a Bòsnia, els vespres, quan marxa el sol, son frescos. Potser per això he gaudit tant l’adoració. La nit ja s’havia menjat el sol i l’aire refrescava l’ambient.

Des d’avui Medjugorje viu el festival de joves. Així que tot és més amè, més festiu, amb més color i amb més alegria. Però després de l’experiència de la JMJ de l’any passat, aquí s’hi aplega gent de tota raça, edat i condició, però no són joves, només joves, com apuntava la Cati a la tertúlia.

Demà tenim jornada de reflexió o dia lliure, segons es miri. Tenim entre mans una escapada a Móstar o visitar unes cataractes. Vosaltres per quina de les dues us decidiríeu?

PD: Efectivament, no es deia Albert! Es diu Josep. Sorry

Fer vacances vol dir re connectar amb la vida. Amb allò que mai tenim temps de fer, en descansar, en gaudir, en menjar bé i destinar tot el temps que durant l’any la feina no em permet fer. L’any passat ens vam animar a fer vacances amb connotacions espirituals i vam descobrir la JMJ, Jornada Mundial de la Joventut. Uns dies on milers de joves catòlics es donen cita per conèixer el Papa. Va ser un festival que va tenir dos efectes directes en nosaltres. L’un i més evident és que vam adonar-nos que el concepte “jove” als 47 anys ja no ens pertany, digui el que digui Instagram. Som joves adults o adults joves, però joves, a seques, no. L’altre més indirecte va ser que ens va omplir d’espiritualitat per tot un any. Vam tornar enxufadíssims, motivadíssims i amb moltes ganes de donar-nos.
Us puc assegurar que aquest any hem sobreviscut amb dignitat gràcies a aquells dies a Lisboa on ens vam sentir tant plens. Ha estat un any complicat i exigent, però ens han pagat amb la millor de les sorpreses: venir a Medjugorje a fer un reset i un load, o el que és el mateix, un aturar-se a contemplar i un sentir que no estàs sol.

El dia ha començat bé. Hem esmorzat i ens hem disposat a anar al Cenacle a rebre una xerrada testimonial de les coses que passen en aquestes contrades. Dos nois ens han explicat com van sortir del pou on les addiccions els van portar.

Anar a una xerrada testimonial representa una oportunitat de posar a prova la teva escolta. A cadascú les paraules de les persones anònimes que amb gran generositat expliquen les seves vivències ressonen de maneres diferents. A cadascú se li subratllen certes paraules, paraules triades per atzar, i cridades a respondre les necessitats particulars de cadascú. Uff, ara m’he posat profunda. Però és que això és l’espiritualitat!

I avui, sentint aquests dos joves he trobat el sentit de donar-me als altres. M’ha vingut al cap la catequesi de Santa Tecla que coordino des de fa un any. He pensat en el voluntariat i el què suposa entregar part del teu temps als altres. He tingut present a l’Elena, la Isabel, les Pilars, la Paquita, la Rosa, la Mercè, la Janni, en Brian i en Xavi. Tots ells son el meu equip.

No sempre que et dones trobes sentit en el que fas, però aquí, en la profunditat que em permet l’espai, el temps i la companyia, he pensat més enllà de la satisfacció pròpia que tens quan et dediques als altres. Et dones perquè és bo pels altres. Així de simple. No calen paraules d’agraïment, n’has de ser conscient i prou.

Després de la xerrada s’ha obert un torn de preguntes i una mare ha preguntat què podríem fer els pares i les mares perquè els nostres fills no caiguessin en les addiccions. La resposta ha estat curta i contundent, si un fill ha de caure, caurà per tant com a pares hem de deixar caure més sovint als nostres fills i estar per ajudar-los a aixecar-se i preguntar-los amb tot l’amor del que disposem: què tal estàs? o, com et trobes?

Aquesta pregunta ha generat una mica de debat a l’hora de dinar. Amb la Cati i la Mariana discutíem sobre què volia dir deixar caure als nostres fills i on estava situat el punt just entre educar i abandonar a la seva sort. La veritat és que la profunditat de les converses que es tenen aquí son encisadores pels què ens agrada filosofar.

L’Oriol, el presi, ens ha posat al dia dels 43 anys d’aparicions de la Verge a Medjugorje. La seva experiència entre creure i no creure. En allò que es diu i en allò que es viu. En allò que la raó et diu i allò que el cor sent, i com ha estat el seu pelegrinatge particular fins aquí. Fins l’Associació Amor de Déu, fins l’entrega a la Verge i al voler saber més.

La tarda l’hem passat escoltant el vicari de Medjugorge que ens ha demanat que tot el que hem de saber és que per saber-nos estimats només hem de ser capaços d’abandonar allò que ens fa mal i sacrificar-se en allò que sabem que ens fa bé. Senzill i complicat en els temps que corren, oi?

A mida que el sol i la calor ens anaven abandonant, amb l’Eucaristia a l’aire lliure ha anat arribant la fresca. És impressionant veure i sentir les pregàries amb tots els idiomes que se us ocorrin. Hi ha banderes de Croàcia, Itàlia, Japó, la Xina i fins i tot, he vist una bandera de Palestina i se m’ha encongit el cor.

Demà comença el festival de joves, que no som nosaltres, no patiu. Així que avui ja es veia força més gent que ahir, però s’esperen uns quaranta mil joves d’arreu del món.

Fer missa en croat i seguint-la amb un transistor, que dirien els avis, té certa gràcia. El so és horrorós i des que hem arribat, el tema ràdio ens ha fet tronxar de riure. Ahir per sintonitzar i quedar-nos amb una emissora de música incapaços de trobar el dial. Avui perquè amb tanta interferència he decidit provar allò de posar-se l’antena al cap per mirar d’amplificar el senyal, que deien a TikTok. Demostrat, és un fake!

El sopar a l’aire lliure i a peu dret ens ha permès parlar amb més gent i fer més convivència. Després de l’àpat, una tertúlia per posar en comú allò que ens ha donat el dia a cadascú de nosaltres. Per una vegada, no he intervingut per parlar, només he escoltat i he gaudit de la comunitat. Sentir que formes part d’alguna cosa i que per algú ets important omple moltíssim. Així que he decidit mirar a tots els que han intervingut als ulls, sense judici, només amb l’ànim de saber el seu parer i connectar amb ells i les seves vivències. Crec que ho faré més sovint.

PD:

El Xavi, ha fet de les seves i ha explicat la seva anècdota del dia. Resulta que abans d’entrar en el cenacle, que ell pensava que era un lloc relacionat amb menjar, ha xerrat amb tres nois. Ells li han preguntat d’on era, Barcelona. En Xavi, per educació ha tornat la pregunta i li han contestat. Txecoslovàquia. Llavors, per ser amable i sense saber res de res sobre aquest país (que per cert ja no existeix, ara son dos) només li ha vingut una cosa d’allà. I els ha dit: Good Beer en Txecoslovàquia. Ells han fet un somriure incòmode. En breus moments ells donarien testimoni de la seva addicció, l’alcohol. Molt oportú com sempre, en Xavi.

La Martina segueix posant a prova la seva facilitat per conèixer gent. Avui, però es volia fer un piercing a l’orella aprofitant que només costava 2,5€ es veu. Una idea del tot oportuna per a una escapada espiritual, no ho trobeu? Els plats s’assemblen a les olles deia la iaia.

Arribar sempre té una connotació positiva. Arribar sempre porta implícit el camí, el procés, el reorregut i la fita. Arribar a Medjugorje ha estat el final del viatge en cotxe, tancats, compartint experiències, intimitats i coneixent ocupants ocasionals com la Laia. Avui hem fet més de 700 kilòmetres i hem travessat 3 països per arribar.

Europa és més gran del que m’imaginava. Mentre recorríem el trajecte fins al destí mirava per la finestra i pensava amb el territori que no fa tants anys estava en guerra. Pensava si no podria ser que entre aquells matolls que veia passar i paisatges abruptes inacabables, fa uns anys s’havien donat cacera homes i dones com nosaltres. Homes i dones cegats per l’odi construit a base de diferències evidents però no per això irreconciliables. El paisatge semblava una metàfora d’aquest territori que sempre s’ha vist abocat a les disputes, les invasions i els saquejos i que malgrat tot ha aconseguit sobreviure. Muntanyós i rocós però amb un verd preciós que brolla d’on semblava que mai podria albergar cap vida, les pedres. També hi ha hagut temps per parlar de com el territori conforma el caràcter de les persones que hi habiten.

He fet l’últim tram de carretera, aprofitant que carregàvem el cotxe de combustible. Les caravanes de cotxes s’han anat dissolent a mida que la fita s’aproximava. N’hi ha que van gas a fondo, n’hi ha que prefereixen mirar per la finestra i hi ha els híbrids, com nosaltres, que depèn de qui condueix avancem o ens retrassem. El que sí és cert és que porto dos dies tenint la sensació que arribo tard a tot arreu i que sempre som els útlims en arribar.

Si algú vol visitar la Verge de Medjugorje que no s’imagini una gran ciutat o un santuari d’aquells que fan caure de culs a terra. Més aviat és una cosa modesta, que a poc a poc, gràcies als peregrins, és millor que l’any anterior. Cada any una mica més arregladeta. Els carrers son poc endreçats, les voreres es barregen amb les vies amb cotxes impacients que piten, especialment, a les persones que venim de fora. I les botigues son com els mercats setmanals ambulants d’algunes poblacions. Medjugorje té l’encant del desconegut. Sabeu allò que ens passa quan som els primers en saber una notícia o descobrir un lloc? Una d’aquelles que no sap ningú? Doncs és una mica això. Sembla que no pugui ser que una cosa tan humil com el pessebre de Betlem pugui cridar a tantes ànimes que s’hi apleguen a contemplar-la.

La Fe és una cosa cuirosa. És única, especial, íntima i difícil d’explicar. Cada persona té la seva i la viu a la seva manera. Per això sorprèn que siguent una cosa tan íntima ens faci tant feliç compartir-la. A l’hora de sopar, amb l’Oriol, president de l’Associació Amor de Déu, que és qui organitza el peregrinatge, parlàvem de la necessitat que tenim de compartir la nostra Fe, malgrat ser una cosa tan íntima i difícil de transmetre. Ell em deia que no podíem oblidar-nos de la necessitat humana de viure en comunitat, de saber-se que pertany a un grup. Li he dit que potser sí, que mirat d’aquesta manera potser per això seguíem sent del Barça malgrat perdre. Però què voleu que us digui, escoltant el silenci eixordador de l’adoració que hem viscut avui amb unes mil persones, us prometo que la comunió sense paraules dels que allà s’hi trobaven, era inexplicable.

Aprofitant que ja hi som tots, després de sopar hem fet una mica de reunió per explicar com serà la setmana. Se’ns ha parlat de la Gospa (la verge) i ens han remarcat que avui no esperem saber-ho tot. Que al final, tot plegat és un procés per acabar entenent o no el secret de Medjugorje. Conèixer la nostra veritat passa per mirar-nos endins i entendre el què ens diuen des de fora. I, avui, tot just arribem.

I allà vaig aprendre… del musical Petit Príncep cantàvem en entrar pels carrers estrets i adoquinats de Padova. 1.250 kilometres de carretera que ens han permès dibuixar el mapa geogràfic d’Europa que tantes vegades havíem estudiat a cegues intentant encertar rius, ciutats, muntanyes i platges, ara a través del Google Maps.
A les 2h del matí, aquella hora que tot just tries discoteca, ha sonat el despertador. Jo havia aconseguit aclucar els ulls, en Xavi i la Martina en prou feines, però l’aventura és l’aventura així que sense fer gaire soroll hem esmorzat i hem agafat el cotxe, carregat fins els topes per anar a trobar-nos amb en Jordi i la Ta. Vist el nostre maleter, es feia difícil fer cabre tot el que teníem dins d’un cotxe ja carregat amb les seves maletes. Però per alguna cosa havia de servir tenir altes capacitat espaials… La veritat és que resulta especialment útil quan has d’omplir el rentaplats, els armaris de la cuina o el maleter.
Tot a punt, ens hem eixugat la son dels ulls per fer via! A les 5 del matí ja creuàvem la frontera i ens presentàvem precipitadament en la penombra d’un fanal intermitent en una àrea de servei de la Junquera. Encara ens queden dies per endavant per recordar tots els peregrins amb qui comparteixo aventura. De moment, només en recordo les cares.
En Jordi és el que ha fet la tirada més llarga, des de casa fins a l’Aire de Provença. Qué bonic dir aire i no àrea, he pensat. Crec que el resultat de parar en una àrea de servei després de 5 hores de conducció està més aprop de ser aire que una simple àrea. No sé si m’explico. Després ha tocat el meu torn, tot seguit ha conduit la Ta i finalment ha arribat a Pàdua en Xavi.

Conviure en un cotxe et permet observar de quina manera et passen les hores quan no condueixes i comparteixes habitacle amb altres persones. Al principi costa de dormir perquè tens l’emoció del viatge dins i perquè d’alguna manera és mostrar una part íntima que no sempre els altres coneixen. Val a dir que en el meu cas, que sóc una mica soca i que m’adormo en un instant m’he deixat endur amb certa facilitat.
En Jordi és dels que prefereix parlar, el gel sempre està a punt de trencar, amb ell els melons s’obren sense parar, condueixi o no condueixi, cosa que s’agraeix. La Ta, segueix les converses gaudint-les, encara que moltes vegades prefereix escoltar que xerrar i en Xavi és dels que no saps si li donarà per xerrar o per callar però sempre amb la broma als llavis. Anar en cotxe també serveix per coneixer-nos una mica més. Per saber a què juguem o com fem passar el temps. En realitat, anar junts amb cotxe serveix per compartir temps, una cosa que no sempre tenim temps per compartir.

La Martina ha estat la nota simpàtica i dissonant. Com el Guadiana, feia un tram amb nosaltres i un altre en un altre cotxe. Les estones que estava amb nosaltres hem gaudit de la conversa, ens ha explicat anécdotes i aventures del seu any a Deutchland, i s’ha adormit als braços del seu pare. Un regal per una noia que quasi té 16 anys i que ja només pot gaudir d’aquestes coses en contades ocasions. Sabent que és a punt de volar assaborim cada moment amb ella com si fos l’últim sopar a la vida o una cervesa freda en dies de calor.

Viatjar amb cotxe a molts els deu semblar pesat però a mi m’ha agradat moltíssim. Veure com els paisatges canviàven per moments, de mar a muntanya, em feia pensar que al cap i a la fi el món és semblant a tot arreu i a la vegada únic. Preciós igual però amb matissos. Els verds de les muntanyes alpines son meravellosos i el blau turquesa de la costa blava també, però als meus ulls, vist des de la finestra, era com si d’un espectacle es tractés. Res era meu però ho podia veure com a convidada d’honor. Qué bonic seria que tinguéssim sempre aquesta mirada davant de l’espectacle de la natura, potser així la preservaríem més.

Amb la Ta ens preguntàvem com ho féiem abans de tenir un GPS que ens portés als llocs. Hem recordat els mapes de carreteres impossibles de tornar a plegar o les preguntes a anònims a la recerca de la millor indicació (no sempre entenies on et deien que havies d’anar, oi?). Avui el GPS ens ha fet un regal. Ens ha donat una ruta alternativa per estlaviar-nos una retenció. Així hem conegut Varazze. Un poble de costa que transportava al Lloret de fa una trentena d’anys. A tocar de la costa italiana, els colors dels seus edificis i les platges cobertes d’umbrel·les eren un espectacle pels sentits. Hem vorejat el perfil del mar per una carretera que ens disputàvem camions, cotxes i bicicletes embadalits per les façanes que respiraven grans moments del passat.

Sobre les set de la tarda arribàvem a Pàdua. Una ciutat increïble i tan bonica… Plena de palaus, carrers laberíntics que respiren romanticisme a cada cantonada, balcons decorats amb flors i ferro forjat, Pàdua ha estat la sorpresa de la jornada. Ens han rebut a l’Hostatgeria del Pelegrino amb aire acondicionat, hem desfet la motxilla d’una sola nit i ens hem atansat a un restaurant a fer una pizza i un gelato tots junts. Aquest vespre he estat conscient de l’alegria que suposa compartir, encara que amb desconeguts, un somriure, una conversa o una aventura. Per que al cap i a la fi, com resa la cançó, l’essencial és invisible als ulls. Que aprendre a estimar i ser feliç és el que vull.

Aquest any el Merilanding comença amb una aventura inesperada, fruit de la providència i carregada de simbolisme. Un semestre amb molta pressió que ens ha generat molt d’estrès i poca tranquil·litat, que augmentava a mida que els mesos avançaven i quan ja estàvem a punt d’estirar-nos els cabells que no tirar-nos per la finestra, en Jordi i la Ta ens fan una proposta que a priori pot semblar afegir més llenya al foc, però mira… de perduts al riu, en diuen.

Dilluns agafarem els cotxes abans que el sol ens saludi. Més de 15 famílies ens trobarem en una filera conduint camí de Bòsnia Hercegovina per anar a viure Medjugorge. Perquè us feu una idea, anar a Medjugorge és com anar a Lourdes o a Fàtima, un santuari on s’hi apleguen fervents creients i esperançats descreguts. Un oasis de pau enmig d’un territori que ha suportat guerres i massa diferències. Els que hi han estat diuen que visitar la verge de Medjugorge és una cosa que no es pot explicar. Una energia, una bondat i un respirar sabent-se gronxat per les mans d’una mare. Això compensa les més de 19 hores amb cotxe que passarem per arribar-hi.

Tenir com a proposta de vacances anar fins allà ha estat una sorpresa i un regal. Fluir fins allà, sense pensar, sense res a decidir només seguint les roderes del cotxe del davant és el que més ens convé. Descansar la ment i abandonar-se a les hores de conversa, de jocs, de famílies i de noves persones que potser entraran en les nostres vides no només per una estona. El cor em demanava pau i Déu me l’ofereix en forma de romeria. Així que com sempre dic, Ell en sap més.

Veurem…

Més enllà del què us pugui semblar, més enllà de la trobada al voltant d’un taula tan nostrada, més enllà de la paella de torn com a excusa, els amics son teràpia per les converses, per l’oxigenació del cervell a base de riallades i per les confidències que ens professem. En Jordi, la Ta i en Gabriel son amics nostres per atzar o per vocació esbiaixada. Un dia ens va unir el teatre i ja sabeu el què diuen oi? El que uneix el teatre no ho pot separar ningú. Així que encara que hagi fet 3 anys de la representació de l’hostalera no podem deixar de sentir-nos units pel fil vermell de vellut que ens va enllaçar.

Jo en aquella obra no hi participava, però una trobada en un teatre petit em va portar a conèixer en Jordi. Un apassionat de les arts escèniques. Ell, amb aquesta empenta que el caracteritza, es va acostar per parlar amb en Xavi. Normalment passa. En Xavi és el famós de l’equip, el qui rep les salutacions i el qui encomana les converses. Així que jo només escoltava fins que en Jordi va dir que en el seu grup de teatre n’hi havia una que semblava que no seguiria. Jo em vaig oferir. Necessitava gaudir de la vida i el teatre per mi és teràpia, així que vaig dir que jo ho faria.

No ens coneixíem i no sé ben bé com, ens vam fer amics, els assajos amb la Ta i en Jordi eren divertits i servien de vàlvula d’escapament per les vides grises que portem. Un any més tard la meva empenta va fer sortir l’obra de l’escola i la vam representar al GESPA. Un encert, una proesa i un lligam per sempre. La pell que ens vam deixar allà va ser de la magnitud d’una cremada de tercer grau.
D’ençà d’allò, ens hem anat veient. Amb més o menys assiduïtat. Tornar a aixecar el teló sempre ha estat l’excusa, l’estima ha fet la resta.

A Albons ja hi havien estat. La calor era bastant important ja des de primera hora. En Gabriel i l’Arnau se n’han anat a fer el tomb, en Xavi i en Jordi, els gins i la Ta i jo el xof a la piscina tan aviat he acabat de fer el sofregit de l’arròs.

Amb el banyador humit per aguantar l’últim tram de cuina, he afegit l’arròs i l’aigua. En 12 minuts teníem el un arròs meloset difícil d’aguantar. En Jordi ha fet un comentari sobre l’arròs que encara no me l’havia fet ningú: per un arròs així jo he pagat en un restaurant. Està boníssim.

Hem parlat i parlat i parlat de la vida, del món, del creixement personal i de les xerrades que de vegades fem. Avui la discussió s’ha centrat en el valor dels monòlegs i de les xerrades. Jo crec que son importants en sí mateixes, en Jordi és més d’assegurar el propòsit i creu que és una flor a qui se li diu estiu. Sense posar-nos d’acord però amb un intercanvi de posicions serè hem anat canviant de tema fins que la tarda ha tornat en sí amb el teatre com a nexe d’unió. Tan és així que hem acabat veient Toc Toc i ens hem mort de riure.
Encara amb ells a casa, avui hem rebut una videotrucada de la Martina (la súpercuqui). Està tan feliç amb la seva aventura i és tan mona. Me la podria menjar, us ho asseguro. És irresistible explicant les seves aventures a Itàlia amb una família alemanya que és la que l’acollirà a casa seva el proper curs escolar. Té una gràcia per explicar el que li sorprèn, les diferències de cultura que hi troba i les anècdotes que li passen que ni el Xavi. Us prometo que és per veure-la.
A ella les vacances se li acaben i li comença l’aventura de veritat a Wiesbaden. De moment la cosa promet.

He acabat el llibre de Sachiko, una supervivent de la boma atòmica de Nagasaki. Activista per la pau, m’ha inspirat i m’ha donat la rao amb la discussió amb en Jordi. La paraula és preciosa i té un gran poder. Només cal deixar-la anar, com una bomba, s’ho pot endur tot per endavant o et pot atrapar per sempre.

Quin gust gaudir de les paraules!

Fer un llistat de les activitats que sí o sí voldríem fer durant les vacances ens ajuden a planificar-nos millor i a gaudir-les més. No es tracta d’anar amb la llengua fora tot el dia, més aviat es tracta de no haver arribat a l’últim dia dient allò que fa tant de mal: podríem haver fet…
La pista de Pàdel estava a l’Estartit així que vam sortir molt d’hora de casa pensant en la cua que ens hi trobaríem, però no. Vam arribar una hora abans. Estar casada amb un locutor de ràdio és el que té, el control del temps, els comptes enrere i qüestions diverses relacionades amb l’espai i el temps són el seu punt fort. Un àmbit d’actuació que et permet estar una hora abans a la pista i gaudir d’un gelat i un cafè en gel per suportar la calor d’un 15 d’agost a les 17h. Uns suanta graus. Teníem ganes de moure l’esquelet, una mica d’exercici conscient, així que ens ho hem agafat amb ganes i sort de les ganes perquè aquest partit nostre era digne de veure. La Sílvia i jo contra l’Arnau i en Xavi. Jo deia que de jugar a pàdel no en sabia però com que la resta deien que sí, doncs pensava que seria la pitjor del partit (la barra de medir-me la tinc distorsionada). L’Arnau i la Sílvia ens han refrescat les regles de joc i vinga. Un piloteig d’escalfament i, al lio. Hem jugat una hora, no hem fet més de 4 intercanvis seguits i hem hagut d’anar a buscar a les altres pistes veïnes la pilota unes 80 vegades. La paciència dels nois de la pista del costat, que semblaven bèsties i que de tant en tant feien trontollar el vidre que els acollia, era infinita. A ells només se’ls ha escapat una pilota a la nostra pista. Llavors he pensat que els la passaria per sobre picant-la fort amb la pala. Però no he calculat bé, o massa bé segons es miri, i he fet diana al fanal de ferro que l’ha rebotat fins al pàrking de cotxes. He fet el gest de “ja hi vaig jo”, però m’ha mirat tot vermell i suat i amb cara de pocs amics (devia ser un punt decisiu!del seu partit) i m’ha dit “no tranquil·la ja hi vaig jo”. He fet el gest de perdó amb la pala i la mà i hem tornat al nostre particular despropòsit. Com que érem força dolents fallàvem els punts molt ràpid i això feia que cada vegada discutíssim per quin dels dos equips en portava més. Alguna carrera, algun bon toc, alguna relliscada i molts riures. Som uns patates professionals. Tots menys la Sílvia que fa més temps que hi juga i se li dona bé. L’important en el pàdel més que jugar bé o no, és aparentar-ho. L’outfit és tan important com saber fer un saque amb efecte. I avui, no sé si estàvem a l’alçada. Només us diré que portava una pala tamany Kids…

Suats i amb una sensació de benestar fruit de les endorfines, hem tornat a casa per vestir-nos i anar al xiri de Sant Miquel de Fluvià. La Marina i la Mariona el porten aquest estiu i ens agrada passar-hi alguna nit a la fresca. Fan uns entrepans boníssims, però el millor és la companyia. Allà hem compartit la vetllada amb els amics empordanesos. Els veiem poc perquè les nostres vides son diferents i de vegades costa de trobar-nos però ens gaudim. Compartim neguits, ens tronxem de riure amb anècdotes divertidíssimes i políticament poc correctes i ens veiem créixer a través dels nostres fills.
Avui l’Arnau ha anat convidat a sopar a casa d’un de la seva colla. Així que hi hem anat sense nens. Una sensació agredolça que ens fem grans i a la vegada que ens tornem a agafar de la mà.

La Martina fa de turista amb una família alemanya per Itàlia. Els àudios que ens envia ens fa pensar que està súper. La immersió lingüística amb alemany comença a donar alguns fruits i ja es capaç d’identificar alguna paraula de les converses germàniques que es produeixen al voltant de la taula, principalment, on no es menja com a casa. Però això ja ho sabíem abans que marxés. La petita de casa creix a 1207km de casa. Gràcies a la tecnologia podem seguir-li la pista i ens imaginem el que deu viure i les aventures que ens explicarà. Ahir visitava Martina Franca, avui… qui ho sap.

No fa una setmana que sóc a l’Empordà i ja tinc ben ficada endins la sensació de vacances. La vida tranquil·la, plàcida i a la vegada activa em retornen l’energia que l’hivern m’havia pres. Encara em queden dies i només espero poder “avorrir” una mica aquests dies per entomar la tornada amb garanties que no serà un daltabaix.

[Aquest text ha estat construït amb l’ajuda de la Inteligència Artificial.]

Trobar-nos amb els Pometes és una tradició que fem a l’estiu i a l’hivern com a mínim. Sabem que ens ocuparà toot el dia. De fet quan quedem diem el dinar-berenar-sopar perque sempre quedem així, si dinem, sopem, si berenem, sopem i si sopem, probablement esmorzem. I és que hi ha tantes coses que ens uneixen, per exemple els adolescents. L’intercanvi d’experiències ens ofereix l’oportunitat d’obtenir diferents perspectives i donar-nos consells sobre com afrontar situacions similars. Ens donem suport emocional, què important és saber que no estàs sol a les teves inquietuds. És reconfortant. Ens aconsellem sobre com comunicar-nos-hi, com establir límits i aprenem, prevenim i sobretot, deixem de sentir-nos com a bitxos raros, compartir és veure que no estem sols en aquesta difícil tasca que sempre ens agafa a contrapeu.

Tot això, ho hem fet compartint una paella que m’ha quedat boníssima, segons l’AI oferir paella als teus comensals pot ser un encert, especialment si saps que els agrada aquest plat i estàs segur que es prepararà correctament. És clar, l’AI no l’ha tastat i no sap que la clavo bastant. Pot ser una opció deliciosa i autèntica per compartir durant un dinar amb amics durant les vacances. (Com pot saber que som de vacances?)

La tecnologia és el segon plat estrella, després de l’arròs, en la trobada amb els pometes. Aquí les preguntes se’ns han amuntegat. Tenir el Miquel a la taula no es pot deixar perdre. De les preguntes més pràctiques a les més filosòfiques. Tot i que la tecnologia pot ser un tema dominant en les converses, és important mantenir un equilibri i abordar una varietat de temes per mantenir la riquesa i la diversitat en les relacions i les interaccions socials. I això hem fet. Mantenir l’equilibri entre l’ara i el demà. Entre el que és real i el què podria ser-ho.

Enjugassats amb les respostes del Xat GPT ens hem cercat a nosaltres mateixos. El Xavi tenia més text. Nosaltres menys, és clar. Però m’ha encantat la visió que té del merilanding un blog personal creat per la Meri, una dona que viatja pel món i comparteix les seves experiències, reflexions i emocions sense censura ni prejudicis, i on convida als seus lectors a acompanyar-la en el seu recorregut vital.

I és que escriure un dietari o un diari pot tenir diversos beneficis. Mantenir un registre regular dels teus pensaments, emocions, activitats i metes pot proporcionar claredat.

Bo. No sé si la tecnologia podrà descriure que ha estat per nosaltres aquest dia però m’ha agradat posar a prova el xat GPT i li he fet escriure el dietari per un dia. De la resta me’n cuidaré jo.