Estar de vacances no sempre és fàcil. Vivim tan acostumats en fer coses i quantes més millor que deixar de fer-les et provoca remordiments. La teva consciència cerca la manera de justificar que avui no has fet massa res i que tampoc n’hi ha per tant.
Dedico força part del meu temps durant l’any a estudiar i entendre com funciona el cervell, com s’estableixen les relacions i com ens fem mal. Una de les coses que he après i que més útil em sembla és que tot allò que pensem és només això, un pensament. Per tant, no cal lluitar-hi, només cal entendre que cercar la manera de fugir de la incomoditat del no-fer és simplement una transició cap a les vacances de veritat.
Filosofades a banda, el dia l’hem començat al llit, des d’on escric el Merilanding. Cada vegada que surto a la terrassa, els mosquits em perforen per donar de menjar a les seves cries i ja us dic jo que pel nombre de picades que acumulo, els pròxims mosquits seran xxl. Hem esmorzat i hem deixat dormir l’Arnau. Els adolescents necessiten dormir molt. Hem estat a la terrassa dels mosquits que el Xavi prepara pacientment amb totes les trampes que foragiten els meus amics tigrats fins que la calor ha començat a ser més insuportable. Els meus peixos blaus reposaven sobre la taula del menjador i em miraven amb uns ullets tendres que volien tornar al mar. He agafat els estris i m’he decidit a penjar-los jo mateixa. En Xavi, instagramejava mentre jo sortia de la meva zona de confort per clavar uns clauets i anar penjant els petits seitons.
Quan he acabat he pensat que potser eren pocs però m’he sentit orgullosa de veure la meva capacitat creativa. Aquesta paret vol ser un homenatge al mar i a la meva mare. Ella em va fer estimar-ho tot del mar. Des del color, la sal, la sorra, la brisa, el peix i l’olor. Aquest any fa 10 anys que se’n va anar i quan soc aquí, anar a la nostra platja em fa sentir a prop d’ella. Tarda sí, tarda no anava a pescar. Li encantava saber-se pacient per enxampar un exemplar de mabre que cuinaria la mateixa nit. Havíem après a agafar el cuc que s’amaga sota la sorra a trenc d’ona per pescar. Ens encantava fer-ho. Era una manera com una altra de jugar. Qui en trobava més i de més grans era un repte afegit.
Potser a la paret dels peixos hi posaré un ham. Serà el meu homenatge a ella i una manera de donar-li les gràcies. Sense ella mai hauríem pogut tenir aquest tros de paradís a l’Albons.
Clavats els peixos he fet que en Xavi s’ho mirés des de la taula, assegut. Ha tancat els ulls i els ha aixecat just en el moment que li he dit que des d’allà és des d’on s’havien de veure. Li han encantat.
Amb la missió del dia completada, m’ha agafat per cuinar. L’altre dia vam comprar morro i n’he volgut fregir un. Com que ja l’havia blanquejat i el tenia preparat semblava que seria una cosa ràpida. He enviat a la piscina al pare i al fill amb la promesa que tan aviat ho tingués a punt m’hi afegiria. Només he trigat uns 40 minuts…. mare meva quina feinada. És clar que no tinc fregidora però com que no els he bullit abans, necessitava 10 minuts cada vegada en una paella amb oli que m’ha deixat els braços ben esquitxats.
L’aigua de la piscina al matí està una mica millor que a la tarda. Crec que la meva esbojarrada idea que tot qui si vulgui banyar ha de pagar una bossa de gel per posar-li dins cada dia té més sentit. A les sis de la tarda fa la mateixa calor dins que fora de l’aigua. M’hi he ficat i m’he deixat flotar. Dins l’aigua no hi ha ni pes ni força, potser per això les converses s’esdevenen com una onada constant provocada pel moviment. Hem xerrat una estona en remull i hem anat cap a casa.
Abans de la verdura hem tastat la tapeta de morro. Ha quedat boníssima.
Migdiada de les bones. En Xavi ha fet el récord de l’estiu, és clar que li he posat fàcil. Hem engegat l’aire condicionat, li he posat un documental i s’ha quedat fregit a la butaca balancí de la botiga sueca.
Una de les coses previstes per aquesta setmana era anar al cinema. Hi hem anat amb la família de la meva germana. Sort que hem agafat les entrades abans perquè sinó… no hauríem vist res. Avui els petits de cada casa triaven. Així que hem vist Spiderman. Ens ha agradat moltíssim.
Dos hores i mitja més tard, ja era l’hora de sopar. Però com que ens venia de gust allargar la vetallada hem anat a fer un mos al Xiri de Sant Miquel. Si no hi heu anat us convido a fer-ho. És impressionant veure com des d’una caseta amb una cuina que no fa un metre es pot donar de menjar i servir tan bé a tantíssima gent. Als peus d’un monestir romànic les cambreres dansen amb els plats entre un menjador improvisat de taules i cadires posades a mercè de les necessitats de cadascú. Amenitzats per en Sam que obliga a fer ballaruca, aquestes vesprades em retornen a la infància de la festa major amb els pares.
A l’hora de les bruixes i amb una coïssor a la gola que no fa bona pinta (espero que no vagi a més) ens hem acomiadat de la Marina, la Mariona i tota la troupe i hem tornat cap a casa. El llit m’esperava impacient. La calor però ha fet que shhht! l’Arnau s’hagi saltat les normes i sigil·losament s’hagi banyat a la piscina de la comunitat que té toc de queda a les 22h per agafar la fresca necessària per dormir tranquil.
Merilanding per la vida 