La cadència del dia és la mateixa. Llevar-se, esmorzar i deixar que la calor trii quin és el millor pla per fer-se-la passar. Viure en aquest alliberament temporal d’obligacions comporta aprendre a deixar-se endur, a deixar-se gronxar per la vida. Decisió no presa, decisió presa, son les sabates que et portaran a l’aventura. Et gronxaran per l’efímera sensació que tornes a ser un nen i et deixaran en l’inhòspit instant què no saps com hi has arribat. Així hem acabat a la platja aquest matí. L’Arnau s’ho estava pensant perquè si la cadència dels dies em sembla lenta i feixuga, a ell li sembla que sempre anem amb una marxa de més.
No se si us passa però sortir de casa sempre és com un exercici exasperant de paciència. Nosaltres només som tres i alhora de creuar el llindar de la porta es converteix en una competició a la inversa on qui guanya és l’últim a passar-la. En el moment que es diu d’anar a la platja, tots tres ho entomen amb una ordre posterior diferent. Jo miro de recollir ràpid, vestir-me de seguida i marxar. En Xavi és més de em vaig a empolainar, després penso en totes les coses que se’m poden ocórrer abans de marxar. I l’Arnau és més de fluir entre la pressa i el desig de no moure’s. Una sensació paralitzant que només es desfà quan fas un cop de veu tipus: Què fas ara? O Vaaaaa! Que marxem!!
Sigui com sigui tinc la sensació que anar a la platja només m’agrada a mi. A casa son més de piscina i estar en remull fins arrugar-se. Sí, també es pot fer a la platja, però tens l’inconvenient de la sorra, les onades, el vent…
Potser per això, avui he estat una mica borde per sortir de casa demanant una mica d’esma. He fet posar nerviós al Xavi que sortia i entrava de la terrassa recollint els banyadors estesos que ja no necessitàvem. El cas és que davant la meva insistència ha entrat d’una revolada, s’ha entortolligat les cordes de la cortina al voltant del seu cos i encara que he mirat d’impedir-ho, s’ha carregat la cortina que tenim en un dels extrems del finestral. Jo soc de les que m’emprenyo quan les coses es trenquen, tot i saber que ha estat accidental, però en aquest cas se m’ha escapat el riure per sota el nas. La imatge de veure el Xavi atrapat amb la cortina pel voltant del seu cos ha estat una imatge tan divertida que m’ha acompanyat tot el dia.
A la platja, en Carles i la Mònica ens esperaven. Ara ja tinc més traça en muntar el meu para-sol de pareo i vent. L’Arnau m’hi ha ajudat però s’ha assegut sota l’ombrel·la que portava el Xavi. Jo em vaig comprar aquest para sol amb la intenció de reduir el estris que portem a la platja però no hi ha res a fer. Entre la nevereta, les cadires, les tovalloles i el para-sol, seguim semblant venedors ambulants.
L’aigua i la calor convidaven a banyar-se de valent i així ho hem fet. Hem xerrat i hem anat baixant les pulsacions a cop d’onades petites.
Si al mar s’hi estava bé, a la sorra, embolicats per la brisa, s’hi estava de nassos. Tan és així que després d’acomiadar el meu germà i la meva cunyada, amb un ens veiem aquest vespre per sopar a casa, hem caigut en la somnolència del plaer fins quasi les tres.
En Xavi va prometre a l’Arnau d’anar a dinar algun dia a Can Parera. Allà veuríem els nostres amics, l’Albert i la Tati, i a tota la troupe que va treballar amb ell l’any passat. Enguany no ha pogut ser. Dijous es dia d’arròs així que hem fet de xaves de veritat i ens hem presentat a les tres, sense reserva i ens hem esperat fins a tenir taula a dos quarts de quatre. Avui a Can Parera era un dia fort. Veure la Tati dirigint l’orquestra perquè tothom tingui un plat a taula és un exercici d’admiració profunda a l’artesania de l’ofici. Això es mama i ella ho ha fet, tota la vida. Al restaurant s’hi ha incorporat la petita de casa, que ja no és petita i que feia un any que no vèiem perquè ha volgut viure un any als Estats Units. És una còpia de la Tati de quan només teníem 16 anys.
Aquesta tarda hem acompanyat a l’Arnau a una entrevista de feina per treballar en un karting a Empuriabrava. Aquest serà el tercer intent de treballar aquest estiu i el primer fora de la restauració. Ja ha vist que potser el sector gastronòmic no és l’àmbit on millor aplicar el seu talent per més que li agradi menjar bé. He admirat la seva persistència. No es dona mai per vençut malgrat els inconvenients, el menyspreu i la frustració, ell segueix endavant i no perd ni un bri d’esperança que aconseguirà allò que es proposa. Em sembla tan exemplar que sigui així que no he parat de dir-li durant tot el viatge fins allà.
Hem sortit amb un cel gris, ple d’aigua a punt de descarregar i malgrat els nostres sentits, hem mirat l’aplicació del mòbil per constatar que no havia de ploure i al cap de 5 minuts per asseverar que l’app no pot guanyar els nostres sentits. Ha començat a ploure.
L’entrevista ha anat bé, això significa que dissabte comença en aquesta nova feina on haurà de vigilar els nens que facin bon us de les atraccions i dels cotxes.
Els tres germans i les seves famílies (els que podien) hem quedat per sopar plegats. Com que ja érem a Roses hem decidit anar a comprar a les peixateries de la llotja. M’encanta anar a comprar peix en peixateries on no coneixes tot el peix que hi ha en el nostre mediterrani. Hi ha espècies que no sabria ni com cuinar com la lluerna rossa. Com que plovia no hem hagut d’esperar res a que ens atenguessin. El xat gpt ens ha ajudat a saber quina quantitat de sardines havíem de comprar per persona. Ens ha dit que per 9, de dos quilos i mig a tres. Hem comprat dos quilos i mig però ens n’han sobrat.
La brasa sempre fa caliu, oi? Doncs a casa el meu germà ens hi hem aplegat a la vora del foc aprofitant la davallada de la temperatura. Jo tenia fred i tot. Potser és que el meu procés de refredat d’estiu està en marxa. Ahir era la gola, avui el fred, ja no tinc gaire veu…. en fi.
Després de sopar ha arribat el gran moment de tastar la ratafia. Ratafia Bassas. Ha estat a sol i ombra 40 dies des de que es va acabar el procés d’embotellar i deixar que el temps i la natura fessin el seu curs. Des de la collita de les espècies bàsiques, fins el procés d’embotellar s’ha fet gràcies a la generositat de compartir el coneixement. Els uns als altres, fent servir tots els sentits i amb l’esperit crític de saber millorar allò que el teu paladar et demana. Ha estat una experiència bonica poder tastar-la. Amb un gust de bosc que no te’l pots treure de la boca, per ser la primera, crec que el resultat és immillorable.
La conversa ha estat al voltant del de sempre fins que hem parlat de les xarxes socials, de fer-se marca personal, del que volem mostrar i el que no. De com ens exposem i de com ens agrada que ens percebin els que ens segueixen. He dubtat de saber si el merilanding tenia algun sentit per algú. Si era una feina que no anava enlloc. I és clar, també m’he preguntat si calia exposar la meva vida als altres, les meves vacances, els meus pensaments, sentiments i records. No hi ha veritats absolutes en això que fem ni en allò que pensaran els que em segueixen, però us he de dir que el merilanding va començar com qui fa un àlbum de les seves vacances. Ara puc llegir allò que fèiem quan els nens eren petits i ens movíem per ells. He rellegit els quatre, els cinc, els sis…. tots els aniversaris de la Martina que cauen a l’agost. He vist com la vida ha passat també durant l’estiu i em sento molt orgullosa d’haver plasmat les instantànies de les nostres vacances en un blog que llegeixen unes 900 persones cada dia. No és un vídeo, son paraules que escric, penso i sento. Potser la meva marca personal passa per intentar iniciar en la lectura els tafaners de les xarxes que cerquen un contingut real, d’un dia a dia com el de qualsevol de nosaltres, lligant lletres i paraules per fer records i vivències.
PD: Xat GPT estima que el temps de lectura del Merilanding és de 10/13 min.
Merilanding per la vida 