Després de cinc dies al nostre petit paradís toca canvi. Tenim a la Martina instal·lada a casa dels avis perquè està treballant en un càmping. Li està traient partit al seu any a Alemanya i al seu alemany. A ella els idiomes se li donen molt bé. La seva necessitat de fer-se entendre fa que en dos mesos ja és capaç d’afegir el francès i l’holandès a la seva llista d’idiomes amb els quals és capaç de fer-se entendre. Ho admiro profundament, de debò.
Llevar-se sabent que has de marxar fa que el ritme del matí sigui diferent però res a veure quan aquestes mudances temporals es donaven quan els nens eren petits. Llavors podies estar tot el matí recollint per sortir i a mig camí adonar-te que t’havies deixat qualsevol cosa. Ara amb pim pam ja ho tens tot a punt.
Hem esmorzat amb l’Arnau que deixem aquí i hem estat parlant de la seva nova feina que comença avui. Aquest any trobar feina no ha estat fàcil. Primer perquè en el món de la restauració encara hi ha molt pirata que intenta estalviar-se d’assegurar-te per treballar i després perquè hi ha empreses que viuen instal·lats en una toxicitat que no és sana. Vull dir que no cal tractar als treballadors com si fossin de la teva propietat i caldria recordar-los que l’esclavatge està prohibit des del 7 d’octubre del 1886 a Espanya. Com que ha estat tot l’any treballant en una escola mentre estudiàva li hem recordat que no calia que treballés perquè també és necessari descansar, però ja us vaig dir que la seva perseverança supera qualsevol intent de fer-lo desistir d’una decisió presa. Així que li hem desitjat sort en el Karting i ens hem acomiadat. Li he vist una mirada entre trista i contenta. Suposo que és la mirada adolescent del vol i dol constant.
Hem fet més de tres-cents quilòmetres per arribar a Cambrils i com m’agrada viatjar en cotxe. Veure els paisatges canviant al pas de la velocitat que la carretera et permet. Veure com el paisatge rural passar al boscós, fins a divisar les primeres fàbriques, els nuclis urbans més industrials i anar deixant-los enrere fins a tornar a respirar entre arbres i vinyes i tornar a veure el mar.
Conduir amb en Xavi és deixar-se endur per la mobilitat dels nostres somnis. El trajecte, guarda tot allò que anhelem, que tenim pendent i que necessitem parlar. Potser el fet de sentir-nos atrapats en aquesta màquina de transportació fa que puguem evadir-nos i trobar l’espai i el temps que la quotidianitat ens pren. Mentre circulàvem miràvem els cotxes i comentàvem aquells viatges on la proesa residia en fer cabre tot allò que era impossible de fer encabir. I rèiem pensant quant al final, després de fer el croquis perfecte per fer encabir, maletes, bosses de menjar, estris diversos, joguines, cadires de platja i un llarg etcètera ens desmuntava la felicitat la pilota de bàsquet de la Martina i la de futbol de l’Arnau, que sempre acabaven a la seva falda perquè no hi havia més espai que aquell.
Hem arribat a Cambrils a l’hora de dinar i just quan els avis començaven a fer-ho. Així que ens han esperat i hem pogut dinar plegats. L’Emi té molta traça amb la intendència i una especial cura amb l’alimentació. És veritat que el Jaime, el meu sogre i el seu estimat marit, son de menjar poc divers. Vull dir que els costa sortir de la verdura i el peix, però avui ens han rebut amb la verdura i xai. Boníssim.
Posats al dia hem esperat en candeletes veure la nostra petita Martina. Ha arribat a mitja tarda esbufegant perquè la tornada amb bicicleta amb aquesta calor no deixa cap altra opció. Ha comentat la feinada que representa treballar en un càmping a l’estiu, ella està a la recepció, i com d’impertinent pot arribar a ser la gent tot i estant de vacances. Què ho deu fer que els turistes no siguin capaços de gaudir de les vacances amb aquella tranquil·litat que l’oci els dona?
La Martina m’ha demanat que l’acompanyés a la perruqueria. Volia tallar-se les puntes i fer-se un tractament. Tenia tantes ganes d’estar amb ella que m’he passat la tarda asseguda al seu costat mentre mirava embadalida com es fa gran. Aquella nena entremaliada i inquieta, es tota una dona preciosa que té un món immens al seu davant. No us puc explicar com d’orgullosa estic de com és, de com parla, de com es cuida, de com mira a les persones, de com no es deixa trepitjar i de com és capaç de fer riure a tota la perruqueria amb un comentari encertat en el moment oportú.
Ella sempre diu que ho ha après de nosaltres, però us asseguro que la seva matèria prima és fora del normal. Però què voleu que us digui si soc sa mare.
Sortint de la pelu i per allargar aquella estona de complicitat ens hem anat a prendre un beure les dues. En quatre dies, l’eclipsi solar, es podrà veure des de Cambrils així que hem anat a veure des d’on es veurà esperant trobar la posta de sol. Els núvols cobrien el cel i ella m’ha fet un vídeo explicant-ho. Ha estat divertit. Després ens hem assegut i hem seguit parlant i parlant i parlant fins que l’hora de sopar ens ha cridat a taula.
Hem fet una trucada a l’Arnau que ens ha dit que el primer dia de feina ha anat bé, que és una feina tranquil·la i que li ha agradat interactuar amb els nens. Hem rigut quan la Martina li ensenyava a l’Arnau les frases clau per dir als alemanys que allò no es podia fer -Du kannst nicht- li deia ella, ell repetia una cosa semblant però incorrecte. M’ha agradat veure com s’estimen i s’ajuden. Per això vaig voler que els meus fills tinguessin germans.
Superat el dia de trasllat i amb un cansament ple d’emoció la son s’ha apoderat de mi. I sort n’he tingut perquè ha pogut amb la calor sufocant que es respira a Cambrils. Demà espero poder gaudir del mar i navegar una mica amb l’avi, fugint de la gentada i d’aquesta xafogor.
Merilanding per la vida 