La nit tòrrida de Cambrils l’ha fet curta de son. M’he llevat passades les sis del matí i he intentat allargar el descans però no hi ha hagut manera. Quan he sentit el despertador de la Martina sonar una vegada i una altra he decidit anar a despertar-la. Ella s’aixeca molt aviat perquè no li agrada la pressa de bon matí. Hem parlat una miqueta de com costa aixecar-se aviat a l’estiu.
A les deu ja érem al mar. En Jaime ens porta a navegar i ens banyem al mig del mar. Lluny dels altres banyistes que veiem des de la barca estant. Sempre m’ha semblat una activitat deliciosa navegar. Quan érem petits el meu pare es va comprar una barca i tot l’estiu esperàvem les seves vacances que eren més curtes per fer-nos al mar. Llavors fèiem esquí nàutic al riu i gaudíem de la tarda fins que el capvespre ens engolia i a mitja llum desfèiem el camí i tornàvem al club nàutic fluvial. El meu pare recorda que plorava el dia que va haver decidir-se a vendre l’embarcació perquè la crisi econòmica havia espetegat a les butxaques de l’economia familiar dels primers dels noranta.
Quan naveguem sempre vaig a la proa. M’agrada sentir el vent i el so del trencar de les ones. En Jaime ha esquiat cada dia fins ara, que en té vuitanta quasi sis. Sí, sí… no m’he equivocat. Ha esquiat a l’aigua fins aquest any que el cos li ha començat a dir que ja era moment de retirar-se. L’últim dia va veure com el cos se li tensionava d’una manera poc habitual i va decidir que amb aquell zig zag s’acomiadava de l’esport nàutic que l’havia acompanyat més de sis dècades.
Restar al mig del mar, seduïts per l’hipnòtic vaivé de les onades i amb la certesa de ser petits davant la immensitat blava del voltant, les converses s’esdevenen naturals, íntimes o superficials. Intenses i lleugeres. Canviem de conversa en esgotar-la o quan la sordesa fa impossible seguir-la i l’obliga a callar. M’agrada parlar amb el Jaime i l’Emi de la vida. Sóc conscient de la sort que tinc de poder-hi conversar i empapar-me de la saviesa que només et donen els anys. I en soc conscient perquè ara fa deu anys, d’aquí uns dies, recordaré com l’estiu se m’enduia la mare per sempre.
Ens hem banyat, hem fet un aperitiu i ens hem pres les cerveses una mica fresques. La nevera ens porta de bojos. Espero que demà aconseguim que funcioni i ens les poguem prendre d’acord a la temperatura que necessitem. O sigui gelades.
Ja a port hem ajudat a netejar el iot quan hem sentit un tro i hem vist un llam. Hem aixecat el cap i hem vist que una tempesta se’ns acostava. Tot i que els meus sogres diuen que a Cambrils no plou mai, ha plogut quan ja érem camí de casa. I evidentment, seguint indicacions del senyor Murphi, ha plogut fang.
Migdiada i a esperar la petita que arribi. La son i el cansament només es combaten amb sofà i aire condicionat. Cadascú cau a deshora. És impossible veure alguna cosa a la televisió tota l’estona.
Avui és diumenge i els que em coneixeu sabeu que soc de missa. Així que a les set hem cap a la parròquia de Sant Pere de Cambrils. A aquest mossèn, en Josep Maria, li agrada la música i cantar. Ens convida a fer-ho també nosaltres i quan sent que la gent canta, ell fa una segona veu. Es nota que devia ser professor de música.
En acabat, com sempre, hem decidit passejar. La Martina ha preferit anar amb els avis cosa que m’ha sorprès. Després hem fet alguna compra, a Cambrils la temptació és massa. El Xavi ha volgut que l’acompanyés a casa, cosa que m’ha semblat també estranya. Quan he vist que sortia amb les claus del cotxe ho he entès. Era una sorpresa que em tenia preparada. Hem anat de concert i tot i no saber a qui anava a veure m’ha fet feliç. Les sorpreses sempre m’agraden. Quan hem arribat hi havia un camp de foodtrucks de diferents menjars per abans del concert. Les cues eren impossibles. Com que ens agrada qualsevol cosa, hem triat la cua que menys gent tenia. La de Raclette. A la cua estant se’ns ha acostat un senyor i tot i que la cara em sonava no aconseguia ubicar-lo. Li he donat una mica de conversa però res. En Xavi parlava amb un conegut i quan se m’ha atansat li he explicat allò de l’home que teníem darrera. Ens hem saludat de nou i després de tres frases se m’ha obert l’arxiu on estava ben situat. Era l’Enric Mur el nostre profe d’estadística a la Universitat, altrament conegut com el profe a qui millor li quedaven els texans. Quan li he confessat s’ha posat a riure. També li hem explicat que gràcies a aquella assignatura en Xavi i jo estem junts. Tot i que la nostra relació es remunta als disset anys, vam estar barallats 2 anys. No hi havia motiu, així que tornar-nos a veure per la universitat va fer prou perquè ens reconciliéssim i això va passar gràcies a l’estadística. Jo l’havia suspès i em tocava canviar l’horari per repetir-la. Així que vaig coincidir amb en Xavi que em guardava lloc. Jo li feia desaires però m’agradava l’atenció. Al cap d’uns mesos em va semblar irresistible i li vaig dir… la resta ja és història de la nostra vida.
Ens hem guardat els telèfons. No sé si hi haurà ocasió de trucar-nos però m’ha fet gràcia tenir el telèfon de l’Enric Mur a la meva agenda.
Si hagués de buscar algú que posés música al merilanding seria Joan Dausà. Crec que les lletres de les seves cançons podria haver-les escrit jo i que la seva música podria encaixar amb les meves paraules. El llenguatge planer i a la vegada carregat d’intenció ens uneix. La calor era insuportable però en sentir la profunditat de la seva veu, un aire fred et recorria la pell. Des d’on estàvem podíem veure els ventalls com si fossin papallones dansant al so de les seves cançons. N’hi ha molts que diuen, ell mateix ho reconeixia, que son tristes, jo diria que malgrat la tristesa tenen un punt d’optimisme i de resiliència que encaixen molt amb mi. Potser per això quedo embadalida i m’impossibilita cantar perquè les escolto, les mastego i les empasso.
En un moment de l’actuació s’ha situat ben a prop nostre i ha cantat quatre o cinc cançons que son referents per a ell. Les hem cantat totes, així que també ho son per nosaltres.
Després de noranta minuts sense parar ha cantat una cançó preciosa, que va sortir a la llum el passat mes d’abril que parla que seria bonic tornar a veure els que un dia van marxar i ens van deixar orfes. M’ha semblat preciós veure com la música de Joan Dausà parla també de la meva vida i que, segurament, asseguts fent una cervesa, parlaríem amb un somriure de les nostres mares que ens van deixar abans d’hora, sense emplenar del tot la maleta dels records.
Merilanding per la vida 