Només de despertar-nos ja ens hem posat a cantar. Moltes felicitats, moltes felicitats et desitgem Martina. Moltes felicitats. Sense cap mena de dubte és un dels moments top d’aquest estiu. Com ja sabeu els que em llegiu, sempre tinc un problema aquest dia. Celebrar l’aniversari quan tothom és de vacances arrossega una mena de tristesa que sempre intento remeiar, lluitant amb dents i ungles perquè la meva petita pugui gaudir d’aquest dia com qualsevol altre. Si a més a més, li sumes l’efemèride dels 18, la cosa es posa ben complicada.
El repte era difícil però ja fa dies que teníem previst i pactat anar al parc aquàtic de Port Aventura. Fa anys ja hi vàrem celebrar un seu aniversari, ens feia gràcia tornar-hi.
A les 8 ja érem tots dempeus, la fàbrica dels entrepans estava en marxa i la felicitat i les ganes de celebrar es respiraven per tot arreu.
M’he emocionat quan la Martina s’ha trobat a les portes del Parc a la seva amiga Dayana. Ha vingut des de Barcelona a passar el dia al parc i sort n’hem tingut perquè això dels tobogans i la gentada té una data de caducitat i nosaltres ja l’hem superada. Després d’un regal i un no calia, ja hem fet la primera cua del dia. Entrar. La segona per adquirir taquilles. Potser aquest parc té la missió de fer treballar la paciència als mes petits que viuen en la societat de la immediatesa, perquè us asseguro que aquí res, res, res és immediat.
Ens hem separat i ja no hem tornat a saber res d’ella fins l’hora de dinar. Així que el Xavi i jo hem fet les cues plegats i hem activat el mode d’investigació social, altrament dit badar. Hem badat amb els estrangers, amb les pells incandescents, amb les actituds que afecten a la convivència i amb la globalització. Hem fet cervesetes i hem ballat mentre esperàvem. Quina sort de marit que tinc. S’apunta a qualsevol idea boja meva i jo ha qualsevol de les seves. Hem retrobat la complicitat que de vegades costa.
Si una cosa té un parc aquàtic és que la gent que hi va s’oblida del seu propi cos. Mentre que en altres llocs aniries amagant panxa, aquí la lluita per aconseguir un inflable o un matalàs pesen més que la pose. No importa si ets gras o prim, si vas amb l’esquena encongida o si et falta pit per omplir el banyador. No importa si la cel·lulitis se’t posa al cul o si has perdut tant de pes que la pell et penja perquè no ha trobat l’elasticitat necessària per tornar a lloc. Tampoc importen els tatoos o els piercings o les hores de gimnàs i tonificació. Perquè l’objectiu últim és pujar i baixar i posar el focus en la diversió. Un capítol a banda dels cossos seria el dels banyadors. Arribats a aquest punt, el concepte que millor el defineix és que el gust és molt dispers. Hi ha gent que li agrada anar tapada fins les celles, fugint del sol, és clar. S’entén. Hi ha gent, especialment noies, o senyores que volen semblar més joves del que són, que només amaguen els pels que la làser no ha pogut depilar, d’això en diem mini banyadors. Potser em dieu que soc retro dient això, però què voleu que us digui. Veient la quantitat de tela del banyador de noi i el de noia d’avui dia, no entenc perquè el discurs feminista més enllà de la llibertat que tenim d’anar com vulguem i no ser jutjades, no denuncia la discrepància social que representa anar a banyar-se amb l’excusa d’un biquini que podries fer amb una fulla de parra en les noies, mentre que ells no avancen cap el tanga i segueixen amb un banyador de calça llarga que ara porten sobre els calçotets. Una simple reflexió.
També us he de dir que després de veure més de mil persones en vuit hores, crec necessari fer una crida a nous dissenyadors de roba de bany. Hem vist cada modelet que tela marinera. Però per explicar-ne només un, us explico. Sabeu aquells banyadors speedo que servien per nedar en piscines i que a la part de darrera per fer-los una mica més cuquis hi van deixar un forat a mitja esquena? Doncs ara imagineu aquest mateix forat al mig de la panxa. Però no per ensenyar el melic, que podria tenir una connotació seductora, no, no… Al mig de la panxa. Era una cosa….
També hem vist triquinis que a mi em costaria saber per on te’ls has de posar. En definitiva hem estat molt distrets.
Una de les atraccions que més hem utilitzat, entre d’altres coses perquè una vegada hi puges ja no hi ha qui et tregui és el rio loco. Un riu on hi conviuen persones que van en flotador, nens que fan carreres i pares i mares que ensenyen a nedar als seus petits calçats amb armilles salvavides. Molt “loco” tot plegat. El cas és que per accedir o sortir d’aquest riu hi ha diversos espais habilitats amb la seva consegüent cua per adquirir el flotador que necessites, en el cas que el vulguis. I allà es produïa un aiguabarreig dels que entraven i sortien que els mes vius aprofitaven per fer-se amb el flotador i saltar-se la cua. En una d’aquestes no m’he pogut aguantar i he anat a treure, literalment, de les mans un flotador a una senyora que intentava no fer cua i ho feia davant les seves filles petites. No puc amb els pares i les mares que eduquen en saltar-se les normes. Viure en societat requereix de ser respectuós amb les normes perquè d’això al canibalisme em sembla que el camí és curt.
Després d’estirar-li de les mans el flotador i de recriminar-li la seva actitud i assenyalant-li la cua que estàvem fent, he donat el flotador a les persones que pacientment esperaven tanda per sorpresa d’ells, és clar. I és que no és habitual trobar-se una Robin Hood dels flotadors en un parc aquàtic. També he aprofitat a dir-li al noi responsable de l’atracció, amagat darrera unes ulleres mirall, que aquella era la seva feina, no la meva. Ha estat bé treure a passejar el meu activisme en format estiu una estoneta.
Després del dia en remull hem anat a sopar. No hi ha celebració sense pastís (d’això sempre que som a Cambrils se n’encarrega el forn Sant Salvador). Fa dies la Martina em va dir que volia sopar tàrtar del salmó i després de fer una cerca, vaig trobar un restaurant a Salou que es diu O mar amb molt bones ressenyes del tàrtar de salmó. Així que vaig reservar. Semblava un lloc cuqui ideal per la nostra princesa. Ella s’ha guarnit amb les seves millors gales i hi hem anat tots en un cotxe. Quan hem arribat he estat conscient que no era una bona tria, allò que semblava bonic era una mica de fireta i no tenien aire condicionat. Això sí, la cuina ha estat exquisida, que d’això es tractava. Espero que amb els anys puguem oblidar la calor insuportable que hem patit sopant en els 18 anys de la Martina.
El que segur que recordarà son els regals que els avis i una amiga de la família li han fet. A jutjar per la brillantor dels seus ulls en veure’ls li han agradat de veritat. L’Emi sempre intenta regalar alguna de les seve joies a les netes a mida que van fent els divuit anys. Abans l’han rebut la Pilar, la Clàudia i l’Alejandra. De manera que el regal és doble. La Martina tindrà present per sempre el seu aniversari de majoria d’edat i la seva àvia quan miri enrere.
El dia llarg i intens no ens ha deixat alè per a res més. La festa dels 18 amb les amigues haurà d’esperar a tornar de vacances.
PD: La Martina és una de les meves persones preferides. Tinc molta sort de ser la seva mare i tot i que de vegades xoquem frontalment, admeto que aquest caràcter que té es fa estimar i li anirà bé per anar per la vida. Amiga de les seves amigues, divertida i sociable. La meva rateta presumida, entremaliada i llaminera ha creuat el llindar que l’Estat li diu adultesa. Jo només aspiro que vagi on vagi sempre trobi el camí per tornar a casa i ser, com sempre, la nostra princesa.
Merilanding per la vida 