El final del dia d’ahir encara em coïa. Tenia la sensació que la Martina se n’havia anat a dormir amb un punt de frustració que em feia mal. A casa tenim una norma que és que el dia del teu aniversari no hi pot haver ni discussions ni enuig. I ningú et pot tocar el voraviu expressament per aconseguir esguerrar-te el dia. Aquesta és una norma no escrita que s’ha fet a base de un “no, avui no, que avui és el seu aniversari”. Però quan he vist que feia bromes amb son pare, al llit estant i xerraven, el meu neguit ha desaparegut.
Des de fa un parell d’anys la Martina, com tota adolescent, ens demana un tatoo o un piercing. Sempre hem anat posposant aquesta impulsivitat amb un “quan en tinguis 18, podràs fer el que vulguis” després de mil reflexions sobre el tema. Per aquest motiu, encara guardàvem al barret un últim regal. Hem anat a la farmàcia de la meva cunyada, al passeig de Cambrils. Enganyar-la no ha estat difícil perquè si no és un nap és una col. I qualsevol medicament pot servir d’excusa. La Núria ja sabia què havia de passar. A un costat de la farmàcia, hi una un petit aparador d’arracades. Així que després d’una abraçada de felicitació, li ha dit que li tocava triar. Quina gràcia m’ha fet quan en el moment que s’ha descobert el pastís i sabia que érem allà per fer-li l’insistit segon forat a l’orella ens ha dit que “No estava preparada mentalment”. He pensat que havíem fet bé de frenar-la de fer-se segons què, he constatat. S’ha preparat de seguida i ha triat el seu brillantet. Ha decidit si el punt que li ha marcat a l’orella estava en el lloc adequat. Ens hem posat en situació. Ella asseguda, la Núria amb la pistola en mà, el Xavi immortalitzant el moment i jo rumiant el que minuts després passaria. No hi ha hagut drama, ni el dolor que tant temia la Martina. Així que amb un “fa més mal que et depilin” s’ha mirat al mirallet i ha fet aplaudir les seves ungles llargues. Li ha agradat molt i estava molt contenta.
Si ella portava dos anys rumiant, jo en porto potser deu. La meva mare en portava dos de forats a l’orella. Una arracada era fixe, res ni ningú la va alterar fins el dia de la seva mort, l’altre era la que podia canviar-se. Quan era petita no em cridava fer-me més forats a les orelles, però quan va morir, es va començar a gestar en mi aquest desig que no se ben bé d’on venia. Potser per això, quan he vist la possibilitat més a prop que mai m’hi he llençat de cop. He fet el mateix ritual que la Martina i m’he decidit. Així que hem sortit les dues cofoies i perforades cap al bany de l’estiu. S’havia d’aprofitar el dia de festa de la Martina.
L’aigua estava espectacular. Ens hem banyat i hem començat a parlar del fenomen astronòmic que la natura ens tenia preparat pel capvespre. Així que després de la remullada hem decidit anar a buscar i geolocalitzar la zona que ens permetria veure l’eclipsi des del mar. Hem apuntat les cordenades 88º 33´N, 45º,45´E. I hem anat cap a casa a descansar. La tarda seria intensa.
El que no sabeu, estimats lectors, és que la meva relació amb l’eclipsi es remunta al 2023 quan fruit de la meva feina a la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació vaig tenir la ocasió de visitar el Parc Astronòmic del Montsec i conèixer el Salvador J. Riba el seu director. La meva capacitat de sorprendre’m és infinita, potser per això, veient que estava entusiasmada amb el que ens ensenyava, a mi i a la Nela, la meva infatigable companya d’aventures i fotògrafa, es va atrevir a demanar-me un la favor. Necessitava una entitat que fes de paraigua per aixoplugar totes les iniciatives que es farien al voltant dels fenòmens astronòmics del 2026, 2027 i 2028. Dos eclipsis totals i un anular. Encara que només dos dels tres es podrien divisar des de Catalunya, el tema agafaria volada. Vaig constatar les paraules del Salvador seguint de prop les notícies i preparació que havien fet als EEUU de l’eclipsi que van tenir la sort de gaudir el 8 d’abril de 2024. Llavors a la Fundació portava projectes de turisme científic i em va semblar del tot adient plasmar les meves idees en forma de projecte. Vaig pensar la manera de fer-lo assequible al públic general amb activitats de divulgació, amb marxandatge i fins i tot, vaig comprar el domini eclipsi.cat. El vaig presentar i com son les coses el projecte va volar cap a les altes esferes i ja no el vaig veure més entre les meves mans. Només de resquitllada. Ara el projecte de turisme científic ha desaparegut i jo tinc la sort de portar altres projectes, de caire més social i educatiu que m’encanten. El cas és que durant tot aquest any he tingut molt present l’eclipsi, un compte enrere personal m’hi feia pensar sovint. El temps corria cap a una fita que ningú podia saber que jo anhelava per qüestions més personals.
En la planificació de les vacances ja vaig saber que aquest dia estaria destinat a allò que molts no tenien ni idea que passaria. El fet de ser el dia després de l’aniversari de la Martina em donaven l’excusa perfecta.
Sobre les 18h hem fet cap al iot. Hi havia una mica de mar de llevant però ja res ens faria enrere del nostre propòsit. A Cambrils, el Jaime sempre diu que els iots i velers no surten com en d’altres costes, però avui feien cua per sortir del port. Un vaixell darrera l’altre, en processó, tots tenien el mateix destí. Trobar el lloc adequat per veure l’eclipsi solar total. Els uns enfilaven cap el Delta, d’altres anaven cap a Salou. La nostra pensada de veure-ho des del mar no era tan exclusiva com pensàvem.
Nosaltres hem anat cap a les coordenades, hem tirat l’àncora i encara quedava quasi una hora per començar a veure com la lluna engolia a mossegades el sol. Estàvem emocionats però encara el canvi de temperatura no es deixava notar. Ens hem tirat a l’aigua i ens hem fet passar la calor. Els avis no estan acostumats a sortir per la tarda i han intentat resistir-se però al final han acabat banyant-se com nosaltres. Hem fet les primeres observacions del sol sense queixalades. Hem posat la ràdio per contagiar-nos de l’emoció que encara no sentíem. Ens hem fet totes les fotos que hem pogut d’aquest dia que segur que ja és història. Hem anat mirant a tongades i amb molta precaució l’esfera taronja a través de les ulleres.
Hem constatat que a través de les ulleres, també podíem veure el reflexe del sol al mar. Hem sentit com la foscor avançava. Ja no quedaven gavines voleiant-nos. El mar s’atenuava i finalment hem sentit a la ràdio que a Tarragona aplaudien. Un minuts després a través de les ulleres s’ha fet la foscor absoluta. Aquest era el senyal per treure’ns-les. I llavors, la màgia. El sol lluitava amb flamarades per imposar-se a la lluna que com un escut protegia l’espectacle natural més bèstia que he vist mai. De cop i volta semblava que estàvem dins d’una pel·lícula de ciència ficció.
Tots alhora hem fet les exclamacions que el cor ens demanava i m’ha caigut una llàgrima, o dues o tres. He sentit la vulnerabilitat de l’ésser humà davant la immensitat de la natura, de l’obra de Déu. He donat gràcies per no haver de treballar aquest dia que potser m’hagués tocat de fer si el projecte que vaig presentar estigués a les meves mans i poder gaudir de l’espectacle en directe, sense pressa. Un minut per veure’l, sentir-lo immortalitzar-lo i emocionar-te de valent.
Tenia raó en Salvador J Ribas quan em va dir que això seria extraordinari. Avui ho he ratificat.
Encara amb l’emoció al cos, he enviat les fotografies als meus germans que l’han pogut gaudir parcialment ja que son a l’Empordà. El sol ha tornat a sortir, paulatinament, de la mateixa manera que s’havia amagat darrera la lluna. Hem aprofitat per sopar a alta mar. Una truita de patates amb menys paraules de l’habitual, potser perquè mentre l’empassàvem assentàvem l’emoció que feia poc havíem sentit. M’ha agradat veure com als més de vuitanta anys encara la natura ha pogut sorprendre als meus sogres i encara els queden coses per veure. Entre mos i mos, el sol s’ha amagat fins demà darrera les muntanyes de la Serra de Llaberia.
Hem tornat quasi de nit amb la mateixa processó que a la sortida.
El silenci de l’emoció viscuda només es trencava per les converses de radiofreqüència demanant accés a port.
La nit es feia present quan ja hem arribat a casa.
Sabem que tenim pocs dies per gaudir de la petita, així que ens hem vestit per anar a compartir un gelat que ens ha regalimat pels colzes i xerrar fins que les passes ens han portat novament cap a casa. Abans de dormir, he tancat els ulls i he tornat a divisar l’anell de foc que feia unes hores m’havia captivat, he somrigut i m’he deixat caure en el son profund que permetrà guardar aquest dia en el meu cervell per sempre.
Merilanding per la vida 