El Jaime i l’Emi porten tota la vida junts. Aquest mes de novembre, si Déu vol, farà 60 anys que es van casar. Junts han viscut de tot i una bona vida. Ara, a les acaballes, quan el caràcter es fa agri i el dolor et posa de mal humor, es miren amb la tendresa amb la què mires a qui ho sap tot de tu. Quan tens més de 83 anys, la vida que et toca viure es camina entre el encara em queda corda i el per tan poc com em queda… I ells han aconseguit complementar-se. Diuen que de dos en fan un i em temo que això és el més important per sobreviure. Saber-se important per l’altre. Només d’aquesta manera afrontes les embastides de l’última època de la vida. Les malalties, les manies i la mort.
El plàcid dia d’avui ha començat al barco, però no per navegar sino per tenir-ne cura. Mantenir-lo a punt requereix de tenir esma, per això quan hem vist que l’avi Jaime obria la pesada porta del motor, l’aixecava i es feia lliscar per endinsar-se, he pensat que la pel·lícula vindria a la sortida. Però m’he equivocat. Als 80 també s’hi arriba amb l’experiència i l’aprenentatge continu que nomes alguns afortunats poden fer. Ell ha vençut la rigidesa de les seves cames amb la perícia de saber el grao correcte per fer palanca i sortir de la sentina on s’hi amaga el motor.
Hem posat oli i hem sortit a navegar i a banyar-nos en la millor mar des de que som a Cambrils.
Cerveseta fresca i cap a casa. Avui he fet feliç a l’Emi amb una amanida improvisada de seques, tomàquet, ceba, ou dur, anxoves i olives. A ella encara li agrada sortir de la rutina, sobretot, a nivell gastronòmic.
Una migdiadeta i pel·lícula. Sempre és difícil veure la televisió en aquesta casa. En qualsevol moment pots rebre visites o deixar-la de veure perquè s’ha acabat el wifi o perquè venen comandes… Tan es així que em feia mandra fins i tot enganxar-m’hi. Per fortuna, tot i la visita del nebot, hem aconseguit veure-la fins el final. Ah! No hem fet servir cap plataforma. L’hem vist al Be Mad.
A quarts de sis ha arribat tota suada la Martina de treballar. No us penseu que arriba suada per la feina, és que fa el trajecte del càmping al xalet en bicicleta.
Tot just estàvem comentant el seu dia quan el Jaime ha rebut una trucada, d’aquelles que saps que alguna cosa passa abans d’agafar-la. Una altra amiga ha mort. La Maria Antònia, farmacèutica de la Maternitat de Barcelona, companya de Farmàcia de l’Emi, amiga de viatge i fumadora empedreïda ha finat després de tirar-se a l’aigua davant de la mirada impotent de la seva germana amb discapacitat intel·lectual lleu. I així, amb una simple trucada el món s’ha fet mes petit i el camí restant més curt. La tristor del Jaime i l’Emi galopava entre l’explicació mèdica del que devia haver passat. Posar rao a l’emoció és una de les tècniques més utilitzades per no deixar-se caure del tot. Hem vist l’Emi, que no plora mai, plorar. La Martina l’ha amanyagat i li hem fet un petó. Però no hi ha consol. Aquest any ha perdut tres amigues, de les bones, així que només podia dir: ens estem quedant sols!
I he pensat en la sort que tenen de tenir-se. D’aguantar-se l’un a l’altre. De ser el bastó físic i mental que l’altre necessita. I he mirat al Xavier i per un moment, mentre anàvem a missa per resar per la Maria Antònia i els meus sogres, he pensat que encara que no ho notem ens fem grans i que algun dia voldré que el Xavi suporti tot el que jo sóc, i tenir prou esma i salut per poder fer el mateix amb ell. Perquè morir-se no és pitjor que viure en la soledat sabent que ja no et queda ningú que et sostingui.
Demà tornem al meu estimat Empordà. M’hi esperen amics, família, el meu Arnau i el paisatge que em fa sentir viva. Això als meus recent estrenats cinquanta té molta més importància del que imaginava.
Merilanding per la vida 