Hem dit adéu als avis. La seva tristesa saludant al lindar de la porta contrastava amb la il·lusió que teníem de tornar al nostre paradís, compartir uns dies amb l’Arnau i veure’ns amb els amics. Ells tornaran a la rutina que els dona seguretat i nosaltres improvisarem les vacances que ens queden. Cadascú descansa com vol, pot o sap.
Sense pausa i sense pressa hem anat recollint per marxar. No sabíem a quina hora, però tenint en compte que és divendres hem preferit fer-ho al matí. Les cues de cotxes els divendres a la tarda poden ser mortals amb aquesta calor. Mentre conduíem vèiem com el termòmetre s’enfilava fins als quasi als quaranta graus en zones del Penedés, després ha anat afluixant fins que a les 13:15, a Albons, la calor queia a 36ºC. Ens ha fet gràcia veure l’Arnau afanyant-se per tenir-ho tot en condicions. Estava fregant i tot. He aprofitat per explicar-li com es fa. No sempre tens ocasió d’ensenyar com es neteja. Donem per fet que, només mirant, els nostres fills aprendran de nosaltres. I no sempre és així. És necessari buscar el temps i la ocasió per explicar coses bàsiques que d’una altra manera no faríem.
Com que la nevera és buida, hem anat a provar sort al l’Horta, a Bellcaire. Volíem anar a Can Parera però ens han dit que estava ple. L’alternativa ha estat una agradable sorpresa. Era bonic, s’hi estava fresc, el menjar era boníssim. Potser excessiu, per això ens hem endut en tuppers el sobrant.
Fa anys que voldria escriure un llibre i em passa com a molts que per bé que se’t doni o per molt que en tinguis necessitat, no sempre trobes la veu que et fa sentir còmode i amb suficient empenta per fer-te avançar fins el final. Jo potser he començat quatre novel·les que sempre acabo abandonant perquè la història, la que escric m’acaba avorrint a mi abans que als lectors. De tant en tant, la idea torna a fer-se present i avui ha estat un dels dies. A casa sempre m’insisteixen que faci un esforç, per això quan els he explicat la idea s’han abraonat sobre d’ella i l’han farcit d’opinions, de més idees, de trames, de possibilitats… ha estat un moment tan bonic que si mai el llibre i la història veuen la llum afegiré l’agraïment següent:
Gràcies als homes de la meva vida, el Xavier i l’Arnau, per fer-me somniar que això era possible en un restaurant de l’Empordà
Amb la pressa de portar a l’Arnau a treballar hem tornat a casa i ens hem aixoplugat de la calor amb una pel·lícula de ciència ficció. Volíem dormir però no podíem. El film ens ha atrapat i no hem pogut desenganxar els ulls de la pantalla fins el final. La última casa a Netflix.
Hem anat a la piscina repassant la pel·lícula i donant-li explicacions i fent-nos preguntes hipotètiques mentre ens ficaven a l’aigua d’aquesta banyera gegant.
Aquí on estem, als apartaments, sempre penso que és una mica Melrose Place (la sèrie que va venir després de Sensación de Vivir). Hi ha veïns que gaudeixen en primera persona dels seus pisos, mentre que d’altres lloguen i aprofiten les vacances per fer, literalment, l’agost. Quan aquesta darrera opció passa, el que et pots acabar trobant farceix les estones a la piscina de moments i situacions que serien difícils d’imaginar en un altre context. Avui, per exemple, mentre avançàvem fins al banc al costat de les escales de la piscina, he vist un com jove d’uns… posa-li 30, passava una anella per la branca de l’arbre més gran que tenim al jardí. S’hi ha estat força estona per calibrar si les dues anelles estaven a la mateixa distància. Les ha fixat amb una cinta de niló. Aquest ritual li ha portat ben bé uns 20 minuts. Que si amunt l’anella dreta, que si avall l’esquerra, que si fixa, que si desfixa. En fi, l’entreteniment visual era de primer ordre. Tanta era l’expectació que ha generat que de la piscina estant ens hem quedat en silenci, aquell que et fa sentir que t’ho mires tot des del darrera d’una finestra. Ha tensat els músculs i alehop primer s’ha fet bola, després ha estirat els braços, s’ha posat cap per avall i hem vist com la magnificència dels seus braços agafava amplada. Quines espatlles i quins braços. Amb en Xavi hem fet broma dient que a qui li agrada un cos així.
A la piscina, a aquella hora, no érem més que sis persones, per això no he entès quan un veí s’ha erigit com a guardià i benefactor de l’arbre des d’on es penjava i li ha dit que havia d’anar en compte perquè allò era una comunitat molt familiar i podria donar mal exemple. M’han entrat ganes de dir-li quatre fresques. Quin dret tenia a treure’ns la distracció amb una excusa inventada fruit de l’enveja? M’he apropat a la conversa el suficient perquè em veiés i he esbufegat mentre posava els ulls en blanc. Espero que hagi llegit el meu llenguatge no verbal prou bé.
Poca estona després, l’atleta, ha desfet les anelles, s’ha remullat i ha marxat.
Per què la gent no és capaç de viure deixant viure als altres? Què els deu portar a fer de policia? Quina mena d’autoestima tenen per viure així?
Un missatge de la Pilar i el Jesús ens han fet sortir de l’aigua. La fresca de la tarda ja es deixava sentir. Els dies llargs s’escurcen. La meva mare sempre deia que per la Mare de Déu d’Agost a les set ja és fosc. Això devia ser una dita de quan no hi havia canvi horari. Ara és a les vuit.
Ens hem vestit i hem fet cap a l’Escala. Una vetllada de tapes, abraçada de converses encavalcades que fruïen des de moments vitals i records fins a anàlisis geopolítica. Parlar amb el Jesús i la Pilar té tantes possibilitats que la nit sempre se’ns fa curta.
El Jesús, advocat laboralista, creu que estem a les portes d’un cataclisme social de magnitud deu a l’escala de Richter, la Pilar i jo, ens aferrem als brots verds que veiem en la nostra relació professional o vocacional amb els joves amb qui tractem a diari. En Xavi es guardava d’opinar i feia el silenci necessari per retenir i analitzar.
Amb el cervell ple d’idees hem desfet el camí que ens ha portat de nou a Albons. La fresca ens ha sumit en un son suau gronxats per la brisa del ventilador.
Merilanding per la vida 