Aquest matí ens hem llevat, hem esmorzat entaulats com ens agrada, sentint com el temps s’escola entre torrada i torrada. Sense pressa. Els ocells ens acompanyen a l’altra banda de la terrassa. Els xiprers que s’han fet grans de forma salvatge han servit per aixoplugar els seus nius.
Les converses son tranquil·les, a primera hora i m’encanta aquesta sensació de tenir tot el dia per endavant i no saps quasi res del que s’esdevindrà. Només teníem clar que el 15 d’agost, que és la Mare de Déu d’Agost, aniríem a missa. La meva mare sempre celebrava el Sant. Bé, celebrar-lo seria dir molt, però sí que deia que era el seu Sant. Tothom la coneixia per Berta, però en el seu carnet d’identitat hi posava Maria.
Així que ens hem vestit de carrer, no de platja per anar a l’Escala. L’església era plena. Molt més que l’habitual. Com que fa molta calor, han disposat uns ventiladors a banda i banda. L’església de Sant Pere és bonica. Tot i ser revista de pedra com les masies, a l’interior es veu que és una església que viu a prop del mar. L’humitat ha desgastat parets, forjats i bancs. Hem pogut tornar a veure mossèn Carles. A finals de l’any passat va patir un ictus del que encara s’està recuperant. Li ha afectat més físicament que intel·lectualment, així que pot seguir amb la seva labor.
Malgrat l’intent que passés aire, la calor vestida amb una humitat de més del 70% feia que l’Arnau sués de valent. LI he deixat el meu ventall, però ni així. A la seva cara brotaven les gotes d’aigua i semblava que acabés de sortir del mar.
Tot sortint hem anat a prendre una cerveseta en un lloc italià. Havíem de fer temps per acabar el temps que hem posat en el parquímetre. Ja sabeu que aparcar a l’Escala és complicat, doncs bé, encara que trobis lloc a la primera. El segon escull de complicació és intentar pagar el parquímetre. Els gestors d’aquesta vila no van en cotxe segur perquè sinó no s’entén com no funciona el contactless a cap parquíemtre. L’aplicació del mòbil que ofereixen no funciona perquè la cobertura és tan nefasta que no pot ni llegir els carrers de la vil·la. I algun que altra parquímetre està malmès per les hores al sol de manera que és impossible escriure el nom de la matrícula, per exemple. Avui en Xavi ha hagut de fer una excursió que tela marinera. De manera que amb el temps copat per un pagament difícil, ens hem fet passar la calor i la sed i hem tornat cap a casa.
Hem dinat, migdiada curta i hem sortit corrents a portar l’Arnau a la feina. A ell i a dues companyes, l’adolescència de les quals feia que callessin més del que voldríem. Hem intentat entaular converses però les justes. En fi. De tornada d’Empuriabrava, hem parat a un macrosúper on tots eren estrangers. Tots. Els únics locals érem nosaltres. Per un moment he pensat que havia canviat de país i que estava al sud de França, però no. Estic segura que els francesos del sud de França, els que no venen a passar les vacances aquí, es comporten d’una manera més educada amb els seus compatriotes. Hi ha cert menyspreu amb la gent d’aquí i les coses d’aquí, trobo.
Amb les compres fets hem tornat cap a casa i he recordat, per fi, que sent dissabte i les cinc de la tarda, la botiga agroecològica que tenim a la carretera que ens porta fins l’Escala estaria oberta. Així que hem anat a comprar verdura. L’accés és per un camí de pedres, al tombant del qual comences a veure l’hort. Darrera uns xiprers hi ha la parada. Una botiga de fruita i verdura que improvisen amb el que tenen per vendre, ni més ni menys. Alguns productes estan prohibits de tocar perquè es podrien fer malbé. D’altres els pots triar. Per l’hora i la calor que feia, hi havia força gent. Hem mirat, hem triat, ens hem esperat mentre una parella cobrava i conversava amb menys pressa que la nostra.
Com que no podies fer res més. Hem badat. Hem vist com les gallines caminaven lliures per aquell prat. Hem rigut endins quan hem vist algun català resabiat demanar fruita per quilos sense saber la quantitat de peces que representa. Hem vist com algun client ha fet pesar fins a tres síndries perquè les volia de menys de cinc quilos (al final li han partit una) i ens ha fet especial il·lusió veure com malgrat els diferents clients, els que servien no han canviat de llengua i s’han fet entendre en català. He admirat la gràcia per expressar-se amb les mans i en la llengua nostra per fer-se entendre i fins i tot donar consells, sense perdre ni la llengua ni l’accent. Una francesa ho ha entès tot, així que crec que hauríem d’intentar fer el mateix, tots, penso.
Hem tornat sense els tomàquets, així que despès de descarregar la compra hi hem tornat. Ens ha posat 10 tomates, aquí en diuen així, i hem tornat cap a casa.
L’Ajuntament d’Albons ens proposava un taller de percussió africana a les set de la tarda. Farcir el merilanding no sempre és fàcil, així que he convençut al Xavi d’anar-hi.
En arribar hem vist que no hi havia massa gent, ens han indicat que era dins de la sala. En arribar, un noi negre estava al mig de la sala amb el seu tambor, hi havia unes 6 cadires al voltant i totes buides. Hem pensat que ens havíem equivocat d’hora. Hem preguntat i ens han dit que ens havíem d’haver apuntat i que al final com que no s’havia apuntat ningú es cancel·lava. Vaja! Si ens haguessin dit que anava amb inscripció ho haguéssim fet. En fi… la gestió pública.
Com que el pla se n’havia anat camí del pedregar, ens hem tornat a calçar el banyador i cap a la piscina. Hem fet veïnatge. A mida que passa el temps veiem que els que abans venien amb nens ara venen sols, cercant-se i apropant-se novament, com quan tenien pocs anys i tota la vida per endavant. Hem parlat de nens, de restaurants, de normes, de l’eclipsi, de… Tot d’una el cel s’enfosquia i la fresca era massa intensa. Abrigada amb una tovallola hem fet el camí cap a l’apartament. La calor continguda m’ha semblat d’allò més agradable. Mentre esperàvem l’Arnau, el veí ha vingut amb un bol amb ceba macerada amb vinagre de xerès o alguna cosa així que no ens ha volgut dir.
Sopats, cadascú ha fet una mica la seva. A mi la son m’ha guanyat la batalla.
Merilanding per la vida 