Hem sortit aviat de casa, diumenge de missa a Viladamat, per aprofitar el matí. Hem comprat pa de coca al forn de davant de l’església. Hem esmorzat i els meus nois m’han complagut perquè jo volia anar a la platja. Com que era diumenge, he pensat que ens podríem veure amb els meus germans. La platja sempre és un bon lloc per trobar-s’hi
En Carles i la Mònica avui son a fer la verema amb amics de la infància. En David, en Xavi i la Marta els han ensenyat com veremar el vi, la producció del qual tastarem en alguna fira. La producció és petita.
La Sílvia i l’Hernan s’hi han apuntat de seguida. Hem arribat els primers. Muntar el meu nou para-sol porta una mica de feina i tinc la sensació, quan el munto, que soc l’espectacle de més d’un. En realitat avui he constatat que ho soc. Quan hem arribat hi havia més gent de l’habitual a la platja i no he vist a la Marta, una amiga de la infància, amb qui sempre hem compartit les estones a la platja. Encara no havia acabat de posar la roba al mig cercle, s’han acostat amb les seves tovalloles i ens han dit que ens havien vist muntant l’artilugi.
M’he fet passar la calorada del muntatge a l’aigua amb la Marta. Hem deixat els nostres marits asseguts a les cadires sota la ombrel·la que el Xavi es resisteix a deixar. Confia poc amb el meu invent, encara.
L’aigua era fresca, clara i neta. Hem recordat algunes estones de la nostra joventut en aquella mateixa platja mentre miràvem si venia la meva germana per fer-li senyals amb els braços. De lluny ja no hi veig gaire. Tinc la presbícia girada. L’Arnau, que ens acompanyava jugant amb l’aigua i fent el silenci del qui observa, ha estat el primer de veure’ls. Val a dir que la Sílvia ho havia posat fàcil. Portava un vestit camiser de color rosa fluor.
Ens hem saludat a l’aigua. Avui costava de sortir-ne. L’Emma la meva neboda portava una pilota i s’han posat a jugar a passar-la. Jo ja en tenia prou d’estar en remull i m’he posat sota el meu quadrat d’ombra fresca. En Xavi ha obert la veda i ha obert una cerveseta. Avui, a més a més de beure, portàvem patates i fruits secs. L’Hernan li ha fet la competència amb una nevera amb beures i patates. Tot d’una teníem tota la família arreplegada i picotejant i xerrant. Si haguéssim portat entrepans, avui era dia per quedar-s’hi.
Cap a les dues, hem fet cap a dinar a casa. L’Arnau a les 16h marxa i ha pogut descansar una mica després de dinar. En Xavi i jo hem posat una peli llarga, d’aquelles que pots començar, dormir-la i quan et despertes encara pots veure el final. Resulta que ja l’havia vist. Ho he recordat a l’última escena, com sempre. Mentre fèiem el son reparador de després de dinar ha plogut per això l’ambient era més fresc. S’agraeix.
Una de les coses que més m’agrada fer és anar en bicicleta. En tenim per tots però mai les agafem. Massa plans o massa anar amunt i avall fa que les nostres bicicletes hagin quedat com a refugi per a aranyes a la terrassa. En Xavi sempre té la capacitat de sorprendre’m, així que després de proposar-li d’anar a donar un tomb aprofitant la treva de calor que ens ha donat la pluja, ell m’ha doblat la proposta: Anem amb bici?
No he tingut gens de mandra de despenjar-les, treure-les de la lona protectora, inflar les rodes i posar una mica d’oli a la cadena una mica rovellada. Ens hem posat les vambes i hem sortit a pedalar.
Fa uns dies, en Ricard, un veí dels apartaments, ens va explicar la manera d’anar a Sant Martí d’Empúries per camins de terra. Amb quatre indicacions n’hi ha hagut prou per saber que érem on havíem d’estar. La olor del camí, de camp, de reg i de pluja em feia venir uns records de temps pretèrits que em feien somriure sense voler. La bicicleta rovellada costava de fer-la pedelar, però amb 10 minuts la grassa que havia posat a la cadena ja estava repartida per tot arreu, així que anava com un tro. Com que no estem avesats a anar en bici, el silenci era més pronunciat.
Hem seguit els camins fins que, quan arribàvem a la carretera que havíem de creuar em vist un toll d’aigua bastant pronunciat. En Xavi ha decidit explorar per la zona si hi havia alguna manera de creuar aquell riuet davant nostre. Cap alternativa. Després ha agafat dues pedres i les ha llençat al mig del rierol i quan em deia que li semblava que no hi havia gaire aigua han arribat dos ciclistes de veritat, d’aquells que van amb malles i bicicletes que pots alçar amb un dit. Eren francesos. Han reduït la marxa veient el panorama que vèiem nosaltres, l’un feia el gest d’aturar-se però l’altre no sé què ha dit però ha tirat pel dret. Ha pogut creuar sense problema. L’aigua no ha arribat a la cadena. Ells han marxat davant nostre. Nosaltres hem agafat embranzida i sense parar de pedalar hem creuat el Rec de la Branca. No he tingut en compte que la meva bici i jo som més petites que els ciclistes i en Xavi. Jo m’he mullat tots els peus.
Amb els peus xops i regalimant hem arribat fins la carretera que havíem de creuar per arribar a Sant Martí. A l’estiu hi circulen força cotxes, però hem esperat el moment oportú i hem pogut fer-ho sense cap perill. Hem continuat pedalant. El paisatge era una mica diferent. La terra a estones s’asfaltava i ens procurava un circular més lleuger.
Uns quants revolts, una via paral·lela a la carretera, una pujadeta i ja érem a Sant Martí d’Empúries. La vila on ens vam casar. Eren quasi les vuit de la tarda, així que les terrassetes on pensàvem fer-nos passar la set estàvem plenes i parades pels que volien sopar. Per sort, hem aconseguit un forat i dues cerveses.
Abans d’agafar les bicicletes hem vist que la Margalida Geronés, una escultora que vam conèixer a l’excursió al Santuari de la Salut de Terrades, feia una exposició en una sala petita davant de la casa que Puig i Cadafalch tenia prop de les ruïnes d’Empúries. Hem estat xerrant mentre més d’una dotzena de parelles de ceràmica ens miraven i comentaven alguna cosa plens de complicitat. Aquestes obres son boniques perquè contrasten la senzillesa amb un material ben treballat.
Després d’un merescut descans i amb la foscor del capvespre a tocar, ens hem decidit desfer el camí però aquesta vegada pel passeig del davant del mar. Una meravella de passeig. A un costat l’aigua plana que feia de mirall dels núvols arrebolats, a l’altra el vestigi de l’època grega i romana en forma de runes i mosaics.
Com que havíem de passar per davant del supermercat, en Xavi, m’ha demanat si podríem fer la recepta que un altre dels veïns va comentar ahir. Truita de bacallà i pebrots del piquillo. Ell s’ha quedat guardant les bicicletes. Jo he entrar a comprar el què necessitàvem. Avui ens mereixíem sopar bé. Aquest és el mal dels que no sempre fem esport. L’utilitzem com a moneda de bescanvi per algun àpat.
La tornada l’hem fet per la carretera que sempre ens volem estalviar perquè no la veiem molt segura. En Xavi patia més que jo. Hem enfilat cap a Albons. Les cames se’m feien pesades i he posat música per animar el compàs del meu pedaleig. A en Xavi li feia més mal el cul.
Hem arribat suats i amb ganes d’agafar la fresca a la piscina. Així que ens hem posat el banyador i ja quasi de nit ens hem banyat. Una colla de veïns fan el cerimonial de l’hora del vespre que és banyar-se relaxadament a última hora del dia a la piscina, per la temperatura de l’aigua podria ser una banyera, i en sortir endur-se la fresca. De l’aigua estant, el dia ens guardava un últim regal, les cuques de llum han sortit dels seus amagatalls i ens han deixat veure el flirteig encenent i apagant les seves llanternes. Un espectacle de la natura que semblava fruit del passat.
Amb la fresca al cos he tirat cap a casa, he saludat a un gripau, i m’he posat a satisfer l’esforç ciclístic d’avui amb la truita de bacallà i pebrots del piquillo. En Carles, el veí, tenia raó, està per llepar-se’n els dits.
Merilanding per la vida 