Despertar-se sabent que tens visites ja et predisposa d’una altra manera a encarar el dia. Quan m’he despertat els meus nois de casa ja no hi eren. Han anat a fer encàrrecs i a comprar la sèpia bruta que necessitava pel plat d’avui. Normalment faig arròs, però per fer-lo l’he de cuinar a la terrassa però la calor és insuportable. Així que he plantat el paeller a sobre la vitro. Normalment, també, és en Xavi qui m’organitza el tinglado perquè jo cuini, però com que no hi era, ho he muntat jo. El mar i muntanya d’avui no és complicat de fer, però sí que és entretingut, sobretot perquè les pilotilles les he fet jo. Mig quilo de carn picada de porc, l’altre mig de vedella. De la meva mare vaig aprendre a fer-les més toves si li posava a la barreja un ou, una mica de pa ratllat i un susto de llet. També les he adobat amb all, sal i pebre. Fetes les boles les he passat per farina i les he fregit a la cassola de fang que ja tenia tres grans d’all aixafats aromatitzant l’oli. Quan ja han agafat el color de fregit, les he tret i he començat amb el sofregit de ceba, tomàquet, pastanaga i pebrot. I anar fent xup-xup.
Posar el paeller sobre de la vitroceràmica fa que la cuina sigui un pel massa alta per a mi, però la olor de cuinar amb la cassola de fang ho compensa. Per si de cas no trobaven la sèpia bruta, vaig comprar una bossa de calamar trossejat congelat que vaig deixar descongelar a la nevera.
Al sofregit li he afegit pebre de Jamaica, una culleradeta de pebre vermell de la vera i un parell de culleradetes de carn de nyora.
Quan ja començava a posar-me nerviosa pel retràs en l’arribada de la comanda. M’he posat la llista de Frank Sinatra i m’he relaxat cantant a la cuina. Quin plaer!
La cuina per a mi és un entreteniment útil que em permet des estressar-me. La cura que hi poso en tallar o picar les verdures és similar a la que faig servir quan cuso o quan faig manualitats. Hi ha punt de concentració tal que el rebombori cerebral, que m’acompanya tot sovint, desapareix. Aquesta afició també té un punt de creativitat i de repte. Tot i que avui no era de rebut improvisar, sabent que venien visites, m’encanta obrir la nevera i pensar quin seria el millor plat que podria fer amb allò que tinc. Posar-me a prova és un al·licient que només comprenen els esportistes d’elit amb una diferència ells corren i s’entrenen a consciència per ser valorats per un jurat. Jo cuino per plaer i supervivència i és la meva família qui hi suca pa.
Amb el My Way han arribat carregats amb dues bosses de súper plenes.
He hagut de treure la pell de la sèpia i m’hi ha ajudat l’Arnau. Una de les coses que va aprendre de treballar al restaurant de l’any passat és a netejar sèpies. M’ho ha fet mentre jo les trossejava. Les hem afegit al sofregit. Cinc minuts després hi hem afegit un got de vi. Volia que fos blanc però no en tenia, així que ha estat el vi ranci. Hagués pogut tirar-hi conyac i cremar-lo però el que tenia era massa bo. Les dues melses s’han afegit a aquell bé de Déu que anava agafant cos. Quan la sèpia ja portava una estoneta allà tota sola, l’he acompanyat de les pilotilles que abans havia tret i ho he regat tot amb un fumet de peix que quasi les ha cobert. I en aquest moment, has de deixar que el temps, el foc i una atenció distreta facin la màgia. Cinc minuts abans de parar el foc, hi he tirat una picada d’all, avellanes i pinyons. La pinta i l’olor presagiaven un bon àpat.
Com que els nostres amics també estan de vacances, venien amb el relax mode on, però a mi ja m’ha anat bé. Una de les coses que menys m’agrada és tenir gent a la cuina mentre cuino perquè em trenquen el meu ritme, el ball que em coordino amb els fogons.
Just entraven per la porta que acabava de fer el guacamole. Per acompanyar-lo he fet una picada que en diuen pico de gallo: tomàquet, ceba i pebrot amanit amb sal i llima.
La Tatyana i en Jordi son els nostres companys i amics de teatre. Vam fer una obra de teatre l’any de la pandèmia i des de llavors, quan es va tancar el teló de l’última representació, vam decidir continuar essent amics. Ells tenen un fill, el Gabriel, que es porta bé amb l’Arnau i la Martina. Això ho fa tot més fàcil. Amb ells hem anat a remullar-nos a la piscina que avui, per primera vegada en tot l’estiu semblava la Rambla de Barcelona. Tots amb l’aigua fins el coll, fent-nos passar la calor i xerrant del temps, les vacances, la feina, les històries quotidianes que necessites compartir amb els amics. Sempre comencen amb lleugeresa però a mida que passa el temps, les converses es tornen més profundes i necessàries. Per això son els amics.
Refrescats hem tornat a l’apartament i ens hem atrevit a dinar a fora la terrassa. El ventilador ens hi ha ajudat.
En l’art de la cuina hi ha un moment, que és quan serveixes els plats. Que ho fas ufanosa i amb falsa humilitat comentes allò de: A veure si haurà sortit bo! Quan saps que aquella olor que desprèn no pot estar tan equivocada.
He esperat pacientment a que tots fessin el primer mos. Alguns han començat per la salsa, és un clàssic per a qui els agrada sucar pa. En Xavi havia portat pa de coca així que el plaer havia de ser doble. Tots ells han tancat els ulls en sentir el mar i muntanya en boca. Medalla, m’he dit. Però quan l’he tastat jo, m’he autoqualificat amb medalla d’or. Quines mandonguilles!
En Jordi ha repetit. La resta hem quedat satisfets.
La darrera vegada que van venir els vaig fer arròs i des de llavors m’acompanya el millor compliment que m’han fet mai. Per un arròs així, jo he pagat.
L’èxit de les mandonguilles ha fet que expressessin un nou afalac. En Jordi ha deixat anar: saps que a Santa Perpètua de Mogoda hi ha un restaurant boníssim de cuina tradicional que es diu Cal Rectoret, doncs aquestes mandonguilles en sèpia te les podries menjar allà. A partir d’avui això serà Cal Plana. Hem rigut tots, hem brindat i ens hem acabat el plat amb el silenci deliciós de qui ho gaudeix.
Després de dinar hem acompanyat a l’Arnau a treballar, així allargàvem una estoneta més amb ell. En Jordi i en Xavi han aprofitat per fer migdiada.
Tarda de Hitster que ha guanyat en Gabriel tot i l’actitud pessimista amb la que s’enfrontava al repte de jugar a endevinar els anys dels millors hits de l’estiu de tots els temps.
Amb una conversa lenta, fruit de la comoditat i la bona companyia, s’ha fet l’hora de marxar. Els hem acompanyat al cotxe i els hem desitjat un bon viatge -Se’n van a New York- cantant-los la cançó de Bad Bunny (viure amb adolescents és el que té, no em jutgeu).
Hem tornat a la normalitat quan hem recuperat la rutina del vespre. Ens hem vestit i hem anat a la piscina. Aquesta vegada estàvem quasi sols. La gent ha anat marxant i s’ha fet el silenci. Llavors ens hem deixat flotar i ens hem mimetitzat amb els estels que anaven sortint al pas de la foscor de la nit. Que petit et sents quan mires l’univers pensava quan una òliba blanca m’ha creuat la mirada.
Jo no he sopat, encara em guardava el gust de les mandonguilles, ells han fet un mos i han caigut en la son d’una pel·lícula que recomano moltíssim: Anniversary. Una mescla de distòpia i thriller que m’ha enganxat i ha deixat el meu repòs en suspens fins la una. Costarà llevar-se però haurà pagat la pena.
Merilanding per la vida 