M’encanta escriure el merilanding. Ho faig cada matí només llevar-me. És una manera com una altra de començar el dia. Aprofito la fresca de primera hora del matí. De vegades la família està desperta, d’altres no. És un moment dolç i delicat. No sempre les ganes superen la pressió del full en blanc, però les paraules brollen en només recordar els moments del dia anterior. Ho faig en la intimitat i la solitud de l’escriptor. No sé si la resta de persones que escriuen s’imaginen les cares dels lectors com jo ho faig. Son rostres concrets que sé que em llegeixen. Alguns em confessen que és una lectura ideal per anar a dormir, d’altres per anar a veure el senyor Roca. N’hi ha que diuen que és tot el que poden llegir, perquè el TDAH és l’únic que reté i no necessita recordar el que va llegir ahir. N’hi ha que els agrada la vida familiar que descric perquè els fa pensar en la seva, n’hi ha que el merilanding els fa pensar en l’estiu. No tothom llegeix llibres. Sigui com sigui i pel que sigui, gràcies a tots els que em feu comentaris sobre aquest blog sense pretencions.
Els últims dos dies han estat el pic de l’estiu, del meu estiu. Necessitava fer una pausa i sentir que el descans complet es feia present en mi. I sí, he anat a la platja, a Empúries, per variar una mica i també he sortit a passejar amb el Xavi i ens hem mimetitzat amb els guiris al passeig de Riells. I ens hem fet passar la calor amb cervesa una vegada i una altra. És l’única cosa que ens refresca per dins.
I també ens hem banyat a la piscina al capvespre, tot i que ahir una tempesta elèctrica em va fer sortir de l’aigua més aviat del què voldria. I he passat temps cuinant, és una manera de demostrar l’amor cap a la meva família com qui fa petons i manyacs.
Aquestes 48 hores de pausa també les he dedicat a llegir i a acabar el llibre que tenia a mitges, la Sra Harris se’n va a París. I m’ha semblat un senzill i bonic llibre que es podria recomanar als adolescents, doncs posa en valor la perseverança i en dubte els prejudicis que tenim interioritzats i fruits del no-res ben bé nostre. I mentre llegia he sentit els ocells, els de sempre, les orenetes, les tórtores, alguna mallerenga, pardals i algun de nou que feia brrrri, brrrri ben a prop, i com sempre, he obert l’aplicació del mòbil per identificar l’abellerol que volava prop nostre, però no li he pogut veure les seves ales de coloraines.
La pausa ens ha sumit en el silenci que ja no és incòmode. I hem filosofat sobre la vida, sobre la feina feta amb els nostres fills i ens hem delectat amb música clàssica en el cotxe mentre anàvem a fer algun encàrrec. També hem parlat amb la petita de casa que comença a estar estressada pel segon de batxillerat que just començarà el setembre. Necessita nota per entrar a la universitat. És una avantatge saber el que vols estudiar -ens hem dit- per motivar-te el suficient.
El que potser ens ha trencat la rutina és saber que divendres anirem de festa. Però festa, festa. A Fata, la discoteca de la nostra infància hi fan un Remember dels 80 i 90. Ahir vam anar a recollir les entrades i vam veure amigues que feia potser 25 anys que no veia. Els temps ens passa per sobre, però encara ens queda esma per deixar-ho tot en una pista de ball com quan en teníem 18.
Aquests dos últims dies ens ha deixat la pell enganxosa i ens hem allunyat de l’exterior més del que l’estiu demana. I esperem el canvi de temps que es preveu per demà amb una ànsia que ens obre la gana. I no som conscients que amb la fresca bona, l’estiu encara la recta final. I que aquesta manera de viure la deixarem enrere fins l’any vinent, si Déu vol.
La Ta em va dir que només quedaven 19 divendres per Nadal i em costa de creure que dia a dia, el temps corri tan de pressa. Potser hauria d’haver aprofitat millor aquests dos dies on la languidesa de les hores ens ha seduït com un cant de sirena.
Merilanding per la vida 