Avui ens hem llevat i hem esmorzat com sempre, però es respirava en l’ambient una necessitat de mirar de cares aquelles cosetes que sempre hi ha pendents en una casa. Potser els dos últims dies ociosos ens pesaven a la consciència amb un “això s’acaba” o potser és que el temps, meteorològicament parlant, ens ho posava fàcil. Jo crec que totes les vacances d’estiu haurien de tenir un dia rúfol, una treva de calor per a poder tornar a ser persones humanes, no aristòcrates de gandula i ombrel·la.
En fi, ja en marxa, en Xavi s’ha dedicat a treballar una mica amb l’ordinador (ser autònom és el que té) i jo he aprofitat per decorar els pots on hi van les bombetes de la terrassa amb macramé.
He hagut de mirar de nou tutorials per a fer-ho. No he trigat gaire a fer la meva pròpia creació. Després de fer el Merilanding, m’he posat a reparar la cortina del menjador que en Xavi es va carregar fa uns dies (Merilanding de vacances. Dia 4. Marca personal). Aquesta vegada una tija de bambú ens farà de suport de les quasi 100 cordes trenades que hi ha de penjar. Així que les he anat estacant amb un simple nus de pardal. Fas la corda doble i passes les puntes per dins el pont que se’t fa a la meitat, deixant l’estaca al mig. No és complicat, és entretingut. Fer manualitats em fa descansar el cervell. També us dic que potser m’he tirat una hora a peu dret encaixant les cordetes dels nassos. Però el resultat ha quedat xul·líssim. Potser una mica més curtes del que haurien de ser però després de repassar en la memòria a càmera lenta l’incident, crec que el fet que arribessin a terra va ser l’origen de l’accident.
I així, ha anat passant el matí i no m’he tret el pijama fins l’hora de dinar. Avui m’han donat festa de cuina. En Xavi ha fet un pastís de poma i s’ha inventat uns pits de pollastre al xup-xup que tela marinera.
Per mi un pèl picants però a ell li va la marxa. Parlant de marxa, l’altre dia en Xavi em va comprar unes gildes al mercat de l’Escala. I noi, la pinta és boníssima, però són de foc. Quan l’he tingut a la boca he agraït que no fes la calor dels dies passats. Mare meva. Pitjor que un fogot. He fet tants glops de cervesa tot després d’empassar-la que no m’ha quedat altre remei que treure el gas en forma de rot. I quin rot! Tot plegat ha estat una mica grotesc però he estat víctima de la meva nova afició: les gildes.
Sabíeu que aquestes banderilles originàries del País Basc duen el nom de la Gilda pel personatge de la Rita Hayworth? Els bascos deien que eren igual que ella a la pel·lícula, és a dir, verda, salada i un punt picant.
Les originàries porten oliva, bitxo i anxova. Les d’avui a més a més portaven cogombret, pebrot vermell i cebetes en vinagre. El tamany importa i més si per empassar-te el foc l’has de tenir a la boca més del que podries suportar. Encara en queden, així que demà potser les trec que tinc convidats…
La tarda se’ns feia pesada. Sense sol per anar a la piscina i sense gaire esma de res, ens hem decidit per fer un bany. Ha estat el més ràpid de l’estiu. Hi havia molts nens petits a la piscina jugant quan hem arribat. Ens hem dutxat que fa una mandra que no us ho explico. Bé sí que us ho explico: jo, per banyar-me, necessito tenir calor, sinó no em banyo. Però si he de passar per la dutxa per tirar-me a l’aigua i la dutxa està a temperatura sota terra, doncs llavors em refresco i ja no em tiraria sinó fos per la insistència del Xavi. A ell no li afecta. Per estar en remull el que faci falta.
Hem demanat permís als petits peixets guarnits amb ulleres d’anar sota aigua i xipollejaven una altra i vegada mentre s’enfonsaven per nedar més ràpid. He baixat els tres graons i en aquell precís moment, en que he posat el meu cos en horitzontal i sentia l’aigua per tot el cos m’ha caigut una gota. Primer he pensat que era un esquitx. Però després una altra i una altra…. plovia. Hem sortit, ens hem dutxat amb aigua freda una altra vegada i hem anat cap a casa.
Com que avui havíem d’anar a buscar l’Arnau a la feina hem decidit anar a comprar al súper Montserrat. És el gran súper d’aquí amb productes d’aquí. El cas és que a Empuriabrava n’hi ha dos. L’antic que és més a tocar de la platja i el nou que és més a prop de la carretera.
Quan hem arribat, just a l’aparcar, he vist el rètol de les botigues de l’Andic. No en tenia ni idea que podies anar de compres a botigues de marca a Empuriabrava. Així que ens hem passejat per unes galeries i ens ha fet l’efecte que estàvem en un altre país. Si no fos pels rètols de les botigues en català, juraria que estic a Marsella o a qualsevol lloc de costa ple de francesos, holandesos i alemanys. Hem demanat un gelat. Una terrina. Acostumats als gelats Sirvent de Cambrils que a més a més de bons, menjar-ne és reviure l’experiència de lluitar contra els regalims que teníem quan érem nens, aquells ens han semblat de fireta.
Farts de passar per turistes, hem anat a fer l’encàrrec que teníem: comprar els ingredients per l’arròs de demà. Hem anat a l’altre Montserrat i hem comprat deliciosament. Com anècdota us diré que la senyora que atenia el mostrador de la carn ens ha volgut donar conversa. Suposo que en veure que podia parlar català s’ha animat. Ens ha preguntat si érem d’allà, li hem dit que de Barcelona. Ens ha preguntat si coneixíem l’enton. Perdoni? Sí l’enton… Jo pensava que es referia potser a una persona, l’Anton… Però en Xavi m’ho ha dit abans que fiqués la pota. Entorn, Meri, entorn. Sí, he contestat, una mica (només fa 45 anys que vinc per aquestes contrades). I ella ens diu, Ja heu anat a Besalú? L’he mirat i he dit sí, és clar, mentre pensava per què ens feia anar de visita a una altra comarca quan parlava de l’entorn.
Alguna cosa més? No gràcies.
Hem arribat al karting deu minuts abans d’hora. Ens hem assegut i ens hem pres una cervesa mentre ens fèiem passar per turistes. Hem vist treballar l’Arnau. Bé, una part de la feina, la de desmuntar. No l’hem vist en acció amb els clients, però pel tarannà de l’Arnau, aquesta és una feina ideal.
Hem tornat a casa i mentre ells feien un bany a la piscina, on l’aigua torna a recuperar la temperatura de viure a la intempèrie, jo he triat una pel·lícula que no hem vist. Hem fet buffet lliure amb el que teníem a la nevera de sobres i hem instagramejat una estona fins que el meu pare ens ha passat per whatsapp la seva puntuació al paraulògic, una proesa tenint en compte que té Alzheimer, en estat primerenc. L’Arnau i jo hem fet cursa ràpida de paraules. He guanyat jo, però ell n’ha trobat algunes que jo no tenia. No li hem passat el resultat per no desanimar-lo.
Estàvem entre anar a dormir tard i acostumar el cos a una mica de festa per demà que tenim la sortida discotequera o anar a dormir i descansar pel dia llarg de demà. Ha guanyat la segona opció. En Xavi somreia de pensar el dia de demà. Li fa tantíssima il·lusió retrobar-se amb vells amics d’ones passades!
Merilanding per la vida 