Ja és la segona persona que ve a casa i vol veure els meus peixets de la paret. Se sap la història perquè és lector del merilanding i em fa il·lusió. El primer en arribar ha estat el Carles amb la seva parella l’Eva i els fills de tots dos, l’Otger i l’Àritz, respectivament. Després han arribat en Juli i la Montse. A la terrassa, en Xavi, a primera hora ja havia posat la ràdio que faria de nexe d’unió. Està feta amb la forma de la paraula ONA i és de color vermell i blau.
Avui he començat aviat a fer el sofregit. He aprofitat que estàvem a poc més de vint-i-quatre graus per gaudir de fer l’arròs a la terrassa. He preparat tot el necessari i he començat a cuinar. Per marmitons, en Xavi i l’Arnau que seguien les meves ordres amb una batuta d’il·lusió. Veure en Xavi feliç em fa feliç, que voleu que us digui. Amb el xup-xup ja intuïa que l’arròs d’avui, si tot anava bé, seria de pòdium. En Juli i la Montse han portat musclos. Ha anat bé que alliberés la cuina. Els he fet com m’han dit. A una cassola hi hem tirat una fulla de llorer, un raig de llimona i un bitxo cayena. En menys de 5 minuts ja eren a punt. L’Otger m’ha ajudat a obrir-los i a emplatar-los. Avui tenia ajuda extra que he aprofitat de bon grat. Després de l’aperitiu i abans de dinar hem pensat que era el moment oportú per anar a la piscina. Ens hem banyat i hem rigut i ens hem relaxat com vells amics que som. Sense complexos i amb aquelles bromes que ara ja no es permeten hem fet riure els més joves que ens miraven com a observadors incrèduls de la vida que no s’imaginaven dels seus pares.
L’arròs ha entrat en el pòdium dels millors d’aquest estiu. Un arròs mixta. De carn i de peix com el feia la meva mare. Com a novetat, en Carlos, un amic que va venir fa unes setmanes i que va gaudir del meu plat fetitxe, em va aconsellar que rentés l’arròs abans de cuinar-lo. D’aquesta manera quedava més solt. Li he fet cas i ha sortit molt bé i això que era arròs de Pals i no li tinc molt ben agafada la mida de l’aigua que necessita.
Hem acomiadat a l’Arnau que anava a treballar i hem seguit fent la tertúlia amb les postres, els gelats, els cafès i les copes. La família del Carles ha marxat a fer un encàrrec, no vull desvetllar res, però ens faria il·lusió. Ens hem acomiadat amb un fins ara, perquè estaran per Albons una setmana, encara, i serà fàcil de tornar-nos a veure.
En Juli i la Montse s’han quedat una mica més. Hem recordat aventures passades i hem conversat d’educació. La Montse és mestra d’un centre de formació professional, jo, presidenta d’una associació contra el bullying. La conversa ha estat fàcil, fluïda i profitosa.
Acomiadats tots, hem recollit i he donat les gràcies per tenir aquest apartament petit que fa que en un tres i no res, tot quedi com si no hagués passat ningú. Hem descansat uns minutets i ja ens hem començat a vestir per la festa de la nit. Fata, abans Fata Morgana, fa una festa remember dels 80 i 90. Ja tenim els tickets de fa dos dies, no fos cas.
Hem quedat per sopar a Can Serrats, de l’Armentera. Allà vaig conèixer la meva amiga Tati, ara fa molts i molts anys. Després va ser un bar i ara sembla que torna a revifar. La terrassa és bonica. Unes moreres li fan la fresca i serveixen per penjar-hi unes llumetes. Hem fet un sopar de tapes que no hem triat però que ja ens ha estat bé. Hem començat la festa en el sopar, recordant anècdotes i sabent-nos massa grans pel que havíem de viure ens hem anat posant en situació. La Marta Torrent sempre acabava a l’aigua. En Josep i en Carles, el meu germà, la tiraven a totes les festes. Ella ho recordava i la resta rèiem. La festa començava a les 12, així que com si fos la nit de cap d’any miràvem el rellotge de tant en tant. He arribat a pensar que potser menjaríem raïm de postres tot contant-ne dotze.
D’allà ja he marxat saludant a velles amigues de la infància. En un poble com l’Armentera, tots ens coneixíem. Tots sortíem a la pista a jugar. Tots anàvem a la festa major, a banyar-nos al riu, en bicicleta fins el poble veí. Tots érem tots. Suposo que per això, anar a l’Armentera per a mi sempre és tornar una mica a casa.
Hem arribat a l’hora justa per a poder aparcar en el petit aparcament de la discoteca. He donat les gràcies de no haver-ho de fer en el descampat habilitat per aquest ús que hi ha al davant. L’última vegada vam tenir problemes per treure el cotxe en acabat.
Les lletres lluminoses de Fata em transportaven a temps pretèrits. Quan feia que no hi entrava? Em preguntava mentre em deixava endur per la pressa de viure la festa tan aviat com fos possible. Hem entrat i tot era com ho recordava… bé quasi tot. Llavors hi havia una piscina al mig de la pista i uns vidres transparents et deixaven veure l’aigua sota els teus peus. També la recordava més fosca, avui la llum et deixava veure com de bé havia envellit aquesta discoteca que en el seu dia va ser la més moderna d’Europa, o això ens deien.
Hem demanat una copa i ha estat tot el que hem pres perquè no acceptaven pagament en efectiu. Directes a la pista i he recordat el graonet que em servia per tenir l’alçada necessària per divisar a tothom de la pista. No és un pòdium més aviat un grao de “ara sóc tan alta com vosaltres”.
A mida que arribaven cares conegudes de tots els meus temps les saludava afectuosament. Tot feia il·lusió. Així he vist a la Mariona, a la Lourdes, al Cesc, a la Juanita, al David i la Marta, a l’Úrsula i a tota una generació que ballava sense parar les músiques que un DJ amb poca traça anava punxant. Els hits de la nostra generació se succeïen mentre intentàvem recordar les passes de ball que llavors ens semblaven fàcils. He vist patir més d’una per aixecar-se després d’ajupir-se amb el King Àfrica de fons. Hem rigut fent anar els braços com si d’una classe de la Jane Fonda es tractés. Cal rebaixar les pelleringues i tota ocasió és bona. Hem simulat ballar brake dance i hem esperat com queia la pluja d’homes alçant els braços. En un moment donat, he parat i he mirat a tota la pista que compassats del mateix ritme brandaven els braços d’esquerra a dreta i sabeu què he vist? Que no hi havia pantalles ni mòbils immortalitzant el moment. Aquell moment únic que com quan teníem 18 anys vivíem per primera i última vegada. I m’ha agradat sentir que precisament aquell moment només es podria viure una vegada i que en les retines es guardaria com a tresor per comentar en alguna que altra trobada.
Passades les tres de la matinada, la fatiga del intens dia em passava factura. Un, dos, tres o quatre hits més tard hem aconseguit sortir i allunyar-nos del record de les festes. Les orelles ens brunzien de valent i el cos ens demanava descans, però no sabeu com de joves ens hem sentit aquesta nit.
Merilanding per la vida 