No sabeu com n’és de difícil llevar-se després d’una intensa nit que acaba a les quatre de la matinada. Et sents pesada, et fa mal tot, especialment el coll després de simular ser Joey Tempest, el cantant d’Europe, i moure la melena que no tens. Avui en Xavi m’ha emocionat de bon matí. M’ha fet un regal que només ell i jo som capaços de valorar perquè ens fa tenir el mateix record, una lluna de mel a Cuba. Uns acords per començar el dia abraçats i fent regalimar una llàgrima aiguabarreig de nostàlgia i amor.
Tenim sort dels esmorzars revitalitzants amb els que inaugurem el dia. Fa uns dies que abans d’entrar a l’edifici d’apartaments, vaig agafar unes figues de la figuera que està al mig del camí. No sé si té amo, però vaig agafar les que em cabien en una mà i això que la figuera era ben plena. Així que la meva torrada amb formatge i figa us podeu imaginar com m’ha sentat, oi?
Després de compartir les aventures de la nit anterior amb l’Arnau, hem fet una mica de neteja, i hem esperat que ens truqués la Martina per dir-nos que ja era al tren. Tenim ganes de veure-la i poder estar un parell de dies tots quatre. Bé estarem els quatre i la seva millor amiga, la Maria, que l’acompanya. Les dues son amigues des de fa molts anys i a mida que es fan grans encaixen més en tot. Comparteixen valors i una manera similar d’entendre el món que passa per no renunciar a res i a aprofitar-ho tot. Així que la Maria és com una més a la família.
El tren portava una hora de retràs, per no variar. Això dels trens en aquest país és per fer-s’ho mirar de debò.
Hem deixat el dinar fet perquè la Renfe no ens ha permès dinar junts. L’Arnau marxa a treballar a les quatre i el tren havia d’haver arribat a les dues, però les coses impossibles de saber i explicar han fet que arribessin passades les tres. Quan han sortit de l’estació, la Martina portava dos apèndix sota els ulls de color rosa. Li he preguntat què era allò i m’ha dit que com que ha dormit poc tenia ulleres. He estat apunt de demanar-li un parell per mi, que segur que farien més bona feina.
Hem anat a casa i de camí la Martina ha engegat la metralleta i ens ha explicat amb pels i senyals la seva nit anterior. Hi havia Festes de Gràcia, gent coneguda, gent per conèixer i havia botes brilli, brilli i havia bromes, riures i, sobretot, molta vida. Ara que ha fet divuit anys he pensat en la sensació que teníem llavors. Sentíem que la vida no s’acabava mai. Sempre en volíem més de tot i avorrir-se mai va ser opció. Als divuit anys només pensàvem amb els amics, els pares eren danys colaterals a la nostra manera de viure. I això, 30 anys després no ha canviat gens.
Després de dinar hem anat a la piscina de les Roques, un poble d’interior a prop de Vilaür, on li havien preparat un dinar sopresa al meu cunyat l’Hernan que demà fa 50 anys. Ell és argentí per tant no pot celebrar-ho amb la seva família biològica. Aquest pensament és el que ens ha portat fins allà saltant-nos en un dia com avui la migdiada que us prometo necessitàvem. Però hem aguantat el tipus.
Arribar a una festa quan ja ha començat és de vegades complicat, tothom ja està en sintonia i la persona nova potser es troba fora de lloc o fa canviar l’ambient. Crec que no ha passat ni una cosa ni una altra. La idea era passar-ho bé i ens ho hem passat bé. Ja coneixem els amics que tenen aquí, així que ha estat fàcil. Les nenes nostres s’han ajuntat amb la seva i juntes han anat a banyar-se. A retrobar-se amb la independència paterna. Mentres ens hem pres un gintònic que ens han caigut la mar de bé. Quan no cau bé un gintònic?
Després de banyar-se, hem fet el pastís que no havien fet encara i ha bufat les espelmes. L’he vist feliç. Després d’uns anys complicats, el veig en plena forma i em fa feliç veure’l així. Li he proposat si volien venir a dinar demà que és el dia en qüestió. M’ha dit que sí i llestos. Demà ja tenim pla.
Al plec de la tarda amb la nit, el meu cansament s’ha hagut d’enforntar als anhels de llibertat de l’adolescent de casa. Així que hem aguantat sense discutir doncs, unes cinc hores. Em sentia al mig entre pare i filla i el que acaba passant, perdo jo. La paciència i els nervis i ho pago amb qui no hauria.
Amb l’ambient enrarit i ben emperifollada, la Martina ens ha demanat perdó a la seva manera, amb una mica d’exigència. Li hem dit que demà serà un altre dia. Que anés i s’ho passés bé. En Xavi les ha acompanyat a la FM amb el propòsit d’anar-les a buscar a l’hora que volguessin. L’Arnau s’ha apuntat a la partida.
Quan he de demanar perdó sempre opto per fer alguna cosa per la persona a qui he ofès. Al Xavi sempre intento guanyar-lo per l’estómac. Li he preparat un soparet bo per quan arribés de fer de taxista. Ha apreciat el meu gest però no se l’ha acabat.
Hem anat a dormir d’hora. Ja no tenim edat per sortir cada nit a donar-ho tot fins les quatre. Avui ho hem constatat.
El telèfon ha sonat a les tres. Sol·licitaven el taxi de tornada. Després de tot, al final, una atracció de les fires els ha marejat i han acabat abans d’hora. Potser, el cansament, també afecta als divuit, encara que ho amaguis de malestar.
Merilanding per la vida 