Portem uns dies posant el cos al màxim després de molts dies amb el cos a zero. La velocitat amb la que la nostra filla ens fa pujar de revolucions és inimaginable. Mare meva quanta energia. Si a això li sumes una amiga, una sensació de llibertat que li donen els divuit i les ganes de viure en quatre dies el que no ha pogut fer perquè treballa, la situació et posa al límit. L’adolescència té això: quan et sembla que ja domines l’etapa, una fuetejada d’hormones et gira la cara deixant al seu pas les restes d’una tempesta sense precedents. Sort en tenim que el Xavi i jo fem bastanta pinya i que poques vegades ens guanyen la batalla del “divide y vencerás”, que si no…
M’he despertat amb l’ànim de saber que avui faig dinar a casa. Que venen uns amics del Paraguay i que la meva germana també s’hi apunta. És una bona combinació perquè el meu cunyat l’Hernan, és argentí i vulguis que no tenen records i cultures similars: el mate, el “asado” i una dolça cantarella al parlar que se t’enganxa (bé a mi se m’enganxa, però parlo sempre mexicà, ells diuen… ). Ahir de manera improvitzada vam quedar que jo posava la mà d’obra i la meva germana el gènere. La idea era fer arròs però ja eren les 10, les 11 i allà no arribava ningú. El cas és que els hem trucat i estaven acabant de muntar un moble. Així que hem decidit anar a comprar nosaltres. A aquella hora ja no pots fer-te amb una sèpia bruta per fer arròs així que hem canviat el plat.
Un mar i muntanya diferent. Pollastre amb gambes. L’original és amb escamarlans però com que la Sílvia sí o sí portava les gambes, doncs hem comprat el pollastre. El súper tenia el pàrquing a rebentar però no hi havia tanta gent com imaginaves des de fora. Deu ser que aparquen allà per anar a la platja sense pagar pàrquing. Coses de la gestió pública. Us imagineu que aneu de vacances amb tota la família i per anar a la platja heu de pagar l’aparcament a 3 euros l’hora? Què faríeu?
En fi, el cas és que, per difícil que sembli, no m’he posat gens nerviosa. Hem comprat el que necessitàvem i hem tornat a casa. Hem parat els estris a la terrassa. Avui cuinem a fora perquè es pot, no canten les cigarres. I hem començat a cuinar. De seguida ha arribat la família, es veu que el moble ja ha quedat muntat. Hem començat a fer el piscolabis, mentre el xup-xup tirava. No havia fet mai aquest plat però la meva intuïció ha estat la meva guia. Ara hi poso això, ara allò, ara flamejo les gambes perquè tinguin més gust… Cal dir que cuinar amb companyia i fer-ho mentre en Xavi et va proporcionant gintònic posa fàcil la fluidesa del moment. Les nenes s’han despertat quan han sentit que teníem visites a casa, sort que hi ha confiança. Les cares de son no combinaven gens amb les pestanyes que encara estaven tintades del rímel waterprof de la nit anterior. De seguida, però s’han disposat a donar un cop de mà així que les he col·locat de marmitons. Una tritura la ceba, l’altre talla el pebrot. Així com si d’una orquestra es tractés vas donant ordres i van obeint amb la necessitat d’oferir agraïment i demanar disculpes per l’hora que s’han llevat.
L’Arnau i l’Emma son els primers que ens han abandonat per anar a la piscina. Avui feia un dia espectacular però sense molta calor. S’hi devia estar bé.
Amb el plat acabat, han arribat els “paraguayos” i no, no parlo dels préssecs. La Rosana, l’Arnaldo i la Lucía han fet 140 quilòmetres per dinar amb nosaltres. Ho fan de gust perquè és una manera de sortir de la ciutat a la que estan encadenats per la feina. I això que no tenien cotxe perquè la filla gran l’havia disposat per sortir de vacances uns dies. Han vingut amb la furgo de la feina.
Ja ens coneixem tots i això ho fa tot fàcil. S’encavallen converses sobre la feina, sobre el futur, sobre l’educació. Fem bromes, acudits i escoltem les aventures dels nostres adolescents amb la sensació que aquella història és un deja vu de la nostra.
Després de dinar, el sol ja donava a la terrassa així que ens hem aixoplugat a recés d’un aire condicionat que ha estat la salvació aquest estiu intens. Hem bufat de nou les espelmes en el pastís que ha fet la Rosana. Es de dolç de llet, típic de la seva cultura, i això ha deixat a l’Hernan sense paraules.
Ens hem plantejat si jugar algun joc de taula o si anar a la piscina. La son i el cansament ens han decantat per aquesta segona opció. Ja no feia molt de sol i l’aire era fresquet. L’aigua que fa un parell de dies semblava talment com la de la banyera s’ha refredat gràcies a la pluja de la nit passada.
Hem rigut veient com les hormones es posen en moviment entre els nois i les noies adolescents. Les nostres semblaven lloques i cridaven l’atenció d’ells que amb un posat estudiadíssim de semblar despreocupats les miraven i somreien sota el nas. Aquesta dansa de flirteig improvisat és un espectacle digne d’admirar.
Hem rigut moltíssim. La Martina és molt divertida. Sort en tenim que de vegades darrera la mala llet s’hi amaga un sac de riures que pot fer esclatar en qualsevol moment.
La llum del dia s’anava apagant i hem acomiadat els nostres estimats guais del Paraguai i ens hem emplaçat a veure’ns a la nostra tornada. Ja van quedant menys dies.
Hem proposat a les nenes que anessin a l’Escala a fer un gelat amb l’Emma, la meva neboda més petita, i a passejar. Necessitàvem un recés d’intensitat jovenívola.
Quan ha tornat l’Hernan, hem jugat al Hitster. Ens encanta aquest joc. I mentre picàvem fruits secs i coca de xocolata hem perdut una mica la noció del temps. Després del Hitster els hem ensenyat l’últim descobriment que hem fet fruit de moments d’avorriment. Els jocs de Netflix. Hem jugat a Pictionary. Quan ha arribat l’Arnau s’hi ha afegit i llavors encara hem rigut més. No tan pels dibuixos sinó per l’explicació darrera del que sembla tan senzill de veure a ulls de l’artista. Ens hem pixat de riure quan l’Arnau ha dibuixat la paraula “acció”. De veritat que ha estat un dels millors moments del dia d’avui.
A les deu en Xavi ha anat a buscar a les nenes i a casa hem tingut un breu moment de gaudi familiar. Amb un gaspatxo de síndria i un truita a la francesa a la panxa s’han anat a guarnir per a sortir de nou de Festa Major. Han estat dues hores de rellotge per arreglar-se i anar a una festa on la llum brilla molt per la seva absència. En això, hem perdut. La pressió social i la necessitat d’estar a d’alt de tot en tot moment és una presó on no son conscients que s’hi troben.
En Xavi ha tornat a fer de taxi per portar-los. No ha estat fins llavors que a la llum de la lluna ens hem tornat a mirar després d’un dia intens. Una conversa tranquil·la, un baixar de revolucions, posar el quilometratge a zero i agafar la son de pressa. No sabem quantes hores ens deixaran dormir els nostres adolescents abans de la trucada sol·licitant el taxi de tornada.
Merilanding per la vida 