La vida està plena de primeres vegades. La primera vegada que vaig anar al cine, la primera vegada que vaig donar la mà a un noi, la primera vegada que vaig fer un petó, la primera vegada que vaig sortir de nit, que vaig treballar, que vaig agafar un avió… quan tens fills, les teves primeres vegades se sumen a les seves. I veus a través d’ells el record de les teves primeres. Ja no les veus en primera persona, ja no tens el control, ni l’emoció, ni l’excitació que et produeixen i et mous en el fil de veure-les com a simple espectador o d’intervenir perquè creus que l’educació dels fills no s’acaba mai. Recorres a la memòria dels teus progenitors, segur que allà trobaràs les respostes, et dius. Els temps ja no son els mateixos i la vida no és tan simple encara que ens entossudim a reduir-la en el blanc o negre.
Mentre a casa tots dormien, arribar a quasi les 7 és el que té, en Xavi i jo hem decidit seguir la nostra rutina de les vacances. Hem esmorzat i hem fet una mica de feina, anem seguint el fil de la vida quotidiana que es desperta a través dels whatsapp que ens arriben de companys que ja s’han retrobat amb la rutina laboral de la resta de l’any. Comença a fer vertigen veure com això s’acaba i que aquesta dolça felicitat del descans i la improvisació sucumbirà a la pressa i l’estrés. I tornarem a fer pujar el cortisol sense poder fer altra cosa que sessions de meditació, pilates, sortir a córrer, pintar o fer mandales per mirar de combatre’l.
Amb aquests pensaments ens hem agafat la mà ens hem sostingut l’un a l’altre i hem anat a relaxar-nos a la piscina. Quan la vida pesa, deixar-se flotar a l’aigua és alliberador.
L’aigua ja és més freda. La pluja i un temps òptim per viure a l’exterior en tenen la culpa. En Xavi ha estat el primer en sentir que les cames, els braços, el cos, l’ànima boiaven despreocupats sobre l’aigua. En terra de Tramuntana, aquest vent no és res, però es deixava sentir. En banyador jo ja tenia fresca així que he fet el meu ritual per entrar a l’aigua. Primer m’assec i deixo caure els peus i les cames. La resta del cos rep l’escalfor del sol d’agost. La batalla entre les dues temperatures dins del meu cos és molt agradable. Si guanya l’exterior, baixo un graó. Llavors l’aigua ja la tinc fins la cintura. I així progressivament fins a quedar completament submergit. Avui no ho he aconseguit.
Asseguda a la piscina han anat arribant els pares i les mares dels adolescents que ahir van anar de festa. Tots els teníem a casa dormint, sans i estalvis. Ens han donat les gràcies per haver-los anat a buscar a la Festa Major a les tantes. Jo he dit que això només ho pot fer en Xavi, crec que despertar-me a mi a mitjanit per sortir-los a buscar, és posar un perill més a la carretera. Hem acabat parlant de la nostra adolescència, les nostres festes. En Xavi ens ha dit que ells havien quedat a les 13 h, tots a la piscina. Hem vist treure el cap del Martí per les jardineres de casa seva per veure si la resta estaven a l’aigua. Allà no hi havia ningú. Quan passaven dos quarts de l’una, han arribat les princeses de casa. El rímel encara es deixava veure sota els ulls. L’Arnau, el rei de la festa d’ahir, hi anava tot darrera. La veu que tenien tots deixava entreveure que la nit anterior havia estat apoteòsica. I segurament ho devia ser. En Martí ha arribat després d’assegurar-se que ja n’hi havia tres de la nit anterior.
L’Uri ha estat l’últim en arribar després que el seu pare, en Gregor, anés a remenar la cassola del “all in”. La Raquel és la que ens ha explicat això del “All in”. Es tracta d’enrossir el pollastre, després posar-hi tot (All) el que trobes a la nevera dins (in), cobreixes d’aigua, vi, conyac i a fer xup-xup lentament durant una hora i mitja. Diu que surt boníssim. Ho haurem de provar.
S’han saludat amb l’emoció adormida, també. A les dues, hem decidit deixar-los i anar a fer el dinar.
Com que no havien esmorzat, no han trigat gaire a tornar de la piscina. Hem dinat una amanida de monjeta i una hamburguesa.
Hem fet una mica de tertúlia. La Martina ens explicava coses de la nit anterior. Nosaltres li fèiem comentaris al respecte quan la situació ho requeria però amb la mesura justa de no provocar un sisme.
Acomiadat l’Arnau, he proposat de veure una pel·lícula. De vegades va bé tornar a veure pelis bones que poden ser útils per a ells. Hem vist “El bola”. Elles que volien dormir, s’han enganxat a la pel·lícula i l’hem vist fins el final. Quin tros d’interpretació!
La tarda llanguia sense tenir res a fer i ens hem posat a jugar al nou descobriment dels jocs de Netflix. Així ha estat com sense adonar-nos, rient i comentant ens hem adonat que la nostra filla és més divertida que nosaltres, que la seva amiga Maria té un do pel dibuix, que a mi se’m donen bé les paraules i que en Xavi és el mestre de l’humor. Una magnífica tarda que ens ha permès reprendre la pau que ahir vam veure desaparèixer per moments.
Sobre les vuit de la tarda, la Martina ens ha dit que avui volia tornar a sortir. Nosaltres li hem dit que potser ja n’hi havia prou, però ha insistit. En Xavi i jo ens hem pres un temps per a decidir. Hem anat a comprar unes pizzes per sopar i hem anat a buscar l’Arnau. Li hem comunicat la nostra decisió que si volia anar a Torroella que es busqués la vida perquè ja no tenim edat d’anar a munt i avall a aquelles hores durant quatre dies seguits. Que ara que ja tenia diners per a les seves coses es pagués un taxi. I així ho ha fet. Ha trucat a moltes companyies de taxis. Els demanava preus i concretava hores. Està bé veure que davant l’adversitat se’n surten. L’Arnau avui no hi ha anat. Ha preferit descansar.
A les onze i mitja, sortien amb un outfit més acord al fet d’anar de barraques. Jo els he aconsellat que agafessin alguna jaqueta que la nit es preveia més fresca. Contra tot pronòstic m’han fet cas sense rondinar. El taxi les esperava. Al llindar de la porta, com sempre, els he dit: Seny!
Què voleu que us digui, al cap i a la fi, una mare és i serà fins que es mori.
Merilanding per la vida 