Categoria: Uncategorized

5 a.m sona el despertador. En Xavi s’aixeca de seguida, jo faig un parell de voltes al llit. Els ulls em piquen perquè encara tenen la son dins. Em llevo, em dutxo amb un intent de treure’m les lleganyes i em truca la Martina perquè la foscor li fa por. Baixem i ens trobem a tot de pelegrins que com si fossin lladres, en la penombra, carreguen paquets cap el cotxe. Son les últimes maletes. Carreguem i avall que fa baixada.

M’adormo quan tot just agafem l’autopista. La Martina té fred al cotxe i s’embolica amb un foulard de la Tatiana. Em desperto i la imatge segueix sent la mateixa: en Jordi conduïnt i la Tatiana fent-li companyia. Esmorzo un brioix. I parem a fer el cafè. A Croacia no son simpàtics. No hi poden fer mes.

Busquem una platgeta per gaudir d’un bany a l’Adriàtic. Ens atansem a Rijeka. Concretament a Sablicevo Beach. Una miniplatja de pedres a la qual només pots accedir per una forta escalinata. Baixem sense creure’ns que ens treurem la calor de sobre. Ens canviem en un canviador del Lidl. En Jordi i el Xavi es queden en un xiringuito improvitzat aprofitant l’arc de sota una casa. A una banda de la platja, la vegetació cau fins al mar. A l’altre un penyasegat fa les delícies dels valents. No busquem lloc. Jo trec la cadira plegable i m’entaforo dins l’aigua. La Tatiana deixa la tovallola en un forat entre desconeguts. La Martina deixa les coses al meu darrera. A poc a poc la familia Bononad ha anat arribant, després la Laura i la Lala. Tots ens hem remullat de valent. L’aigua de l’Adriàtic és més freda que la de la Costa Brava i em costa tirar-m’hi però això no m’ho puc deixar perdre. Em deixo seduir per les cares de satisfacció dels banyistes que tinc davant. El sol fa relluir les espatlles vermelloses. Recollim. Em prenc una cervesa croata i sembla aigua amb gas, però refresca. Els Bononad volen tirar a dinar a Eslovenia. Un garrí els fa venir salivera des de fa dies. Nosaltres els acompanyem però preferim arribar aviat a Padova. Aquesta ciutat és molt bonica, torno a pensar. Estem cançats, especialment els conductors, però anem a veure la Basílica de Pàdua dedicada a Sant Antoni, patró dels constructors i els paletes. Se li resa quan vols trobar una cosa perduda. Hem resat plegats per una intenció del Xavi. 

Retrobats amb el nostre grup de pelegrins, sortim a sopar unes pizzes al mateix lloc de l’altre dia. Avui  no estan simpàtics i tot és una mica caòtic, però no tenim ni esma per discutir. Marxem a fer les postres a una altra banda. Il gelato. A la Martina no li agraden els gelats i com que espera veure la seva amiga Leyla, que va conèixer a Alemanys, no ve amb nosaltres. Sortim a buscar-la i a conèixer-la al cap d’una estona. Els italians no son massa puntuals, tampoc. Els ulls se’m tanquen escrivint el merilanding. Demà 1200 km més i ja serem a casa. Sortim a les 6 a.m

Dia lliure per acabar la pelegrinació a la terra de les aparicions de la verge. (Sí, sí, encara les veuen). Una dia plàcid i esgotador. Avui la calor queia com si fos una manta. El sol i la xafogor a parts iguals relentien el pas de qualsevol. Només agafàvem aire camí del santuari en passar per un passadís ple de botigues. Totes son obertes i l’aire condicionat fa que sigui un paradís. Potser és una estratègia perquè la gent compri més. No ho sé però funciona.

Hem fet més d’una hora de cua per veure l’escultura del Jesús Ressucitat. És una proposta interessant ja que si sempre veiem Jesús a la Creu, en aquesta, l’artista dona un tomb més i ens dibuixa el motlle de la seva figura a terra. Per tant es veu clavat a la creu i a la vegada enlairat. És de bronze, medeix uns 7 metres i des de fa uns anys, dels seus genolls, de vegades, i brolla una gota d’aigua. En una entrevista a l’artista va dir sobre aquest fet que durant el transport tota l’escultura fou desmuntada en quatre parts. La creu que es queda en el terra està composta de dues parts, i també el cos. Quan va aixecar la part inferior, va fixar al terra grans cables d’acer a la base a una profundidad de 2-3 metres i va omplir tota l’escultura de formigó. 

Sigui com sigui, després de la cua, en Xavi i jo hem pujat una escaleta per veure de prop i tocar la creu i ves per on, d’un petit poro, en Xavi ha vist com creixia una gota d’aigua. Embadalits hem esperat que la llàgrima es deprengués i regalimés cama avall. En aquell moment no us negaré que he pensat que tenia “truco” però altres pelegrins, hores més tard no han vist cap gota. Així que sigui com sigui, som afortunats. 

Tarda al santuari, sopar i tertúlia. Tothom s’endú una exepriència, la seva. A uns els ha canviat la vida, a d’altres els ha despertat una vocació, a uns pocs els ha esgarrat els prejudicis i els ha fet creure més. A mi m’ha donat pau i m’ha demanat pau.

Demà, ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora desfarem el camí i seguirem les roderes del cotxe del davant. Els Amics de les Arts canten que tornar sempre és la millor part de l’aventura. Veurem

La sensació que això s’acaba comença a fer-se evident. Les reflexions i propòsits que un s’emporta d’aquí son íntims, potser per això els silencis es fan més evidents. La sensació de benestar que es respira aquí es trobarà a faltar, segur. Però també hi ha alguna cosa que ens diu que ens hem de posar a prova al món real, el quotidià, el mundà on la pressa i el per demà s’imposen en totes les competicions que un es pugui imaginar.
Els dies es van fent més llargs, més pausats o més profunds. Gaudim dels més petits que nosaltres ja no tenim i ens adonem que el temps és imparable. Sense mòbils, les converses s’allarguen i ens recorden a la nostra infància. Fa por pensar que en pocs dies això s’esfumarà i que les coses mundanes s’imposaran i claudicarem a la distracció.

Diuen que el setembre és mes de nous propòsits, de noves fites, de nous reptes. Jo no aspiro a grans coses, però en tinc una d’especial que és cuidar-me l’ànima. Necessito recordar un bocí del què estic vivint aquí cada dia i no només per la fe que tinc sinó pel bé que em fa. Saber que guardo en un cofre la meva pau i que la vull preservar i conservar tot el temps que em sigui possible. Saber que em permetrà tornar-hi sempre que les turbulències quotidianes em deseperin és sense cap mena de dubte el millor souvenir d’aquest pelegrinatge.

Avui li deia a la Ta que fa 9 dies que sóc aquí i que em sento tan descansada que ja podria tornar a treballar l’endemà d’arribar. Però el millor de tot és que encara em queden vacances per gaudir dels meus i de transmetre’ls una mica de la meva esperança, alegria i pau.

Per la tarda hem fet la pujada al Pobdro alhora que la posta de sol ens donava un descans de calor. La llum del capvespre és la millor per fer fotografies. La Gospa, la millor companyia. He pensat en immortalitzar cadascuna de les famílies que ens hi hem aplegat. Segur que les fotografies son boniques, però res com gaudir-ho de veritat i en primera persona. Això d’avui ha estat un regal.

Demà tenim dia lliure. No hi ha hora de llevar-se. No hi ha pla. Així que fluirem i contemplarem com el temps s’esmuny entre els dits conscientment, amb el propòsit de percebre’l, amb voluntat de compartir-lo, amb intenció de gaudir-lo. Només serem on Ell vulgui que hi siguem.

Per la tarda carregarem el cotxe per defer el camí fins a Barcelona.

Vacances és un concepte que porta implíctes moltes coses, sobretot aquelles que necessites i el cos et demana. A mi el cos em demanava parar, ser una mica més Maria i menys Marta. Parar, però parar de veritat. No fer res, no pensar en res, no programar res. Fa un mes això era impossible. Bé, em pensava que era impossible fins que Medjugorje va apareixer en l’equació impossible.

Portem vuit dies de pelegrinatge i la desconnexió és absoluta. No he llegit cap notícia ni informació tret del que farem avui (ho llegim i està escrit a mà en una pissarra). No sé si s’ha mort algú important, si hi ha més conflictes al món o quin país ha guanyat més medalles als jocs Olímpics. Segurament, el fet que no hi hagi roaming a Bosnia Hercegovina i que només ens poguem connectar a l’hotel hi ajuda. No podem mirar les xarxes socials a cada moment, no podem penjar fotos quan volem… així que deixem de fer-ho. Sembla fàcil però no ho és. T’has de trobar en una situació així per a poder para de veritat. Si això li sumem el fart de jalar que ens estem fotent, espiritualment parlant, fa que no hi hagi ni un bri de record de la teva vida mundana. Han passat set dies i només avui, i per una conversa, he pensat en la feina. Així que sí, suposo que Medjugorje, la terra entre muntanyes, m’ha donat la pau que el meu cos i l’ànima em demanàven.
Avui com sempre hem esmorzat i he llegit el merilanding que penjo la nit anterior. Ho faig sempre i com que no sabem qui s’asseu amb nosaltres, doncs hi ha dies que ho llegeixo davant d’un i altres dies d’uns altres.

La Filka, la traductora, ens ha explicat com va anar això de les aparicions. Ella és d’aquí i coneix els vidents que van veure la Verge. Hi ha gent que no s’ho creu i n’hi ha d’altres que ho fan cegament. Jo, avui, escoltant-la a ella he pensat que si no fos veritat, la vida d’aquests nens que ara ja son grans, hagués estat més fàcil. Els han fet estudis clínics, els pregunten, els han perseguit i els persegueixen per bé i també per mal. Penseu que se’ls va aparèixer en temps del dictador Tito, quan Iugosalvia era comunista i la religió estava prohibida. Els han negat els d’abans, els d’ara i qui sap els del demà. Si no fos veritat seria més fàcil negar-ho i atribuir tota aquesta història a una imaginació infantil creada per avorriment. Però aquí segueixen. defensant allò que des de fa més de 40 anys els passa, que poden veure a la Verge Maria.

Després de dinar hem començat a acomiadar a pelegrins que van arribar amb avió i que marxen abans. Sembla que no pugui ser que amb tan poc temps puguis fer llaços tan bonics. Tinc la sensació que durant l’any veuré a més d’un que he conegut aquí.

Al vespre hem anat a celebrar l’últim dia de Festival de Joves, el Mildfest. Hem cantat, ballat i esgotat. El vicari de Medjugorje ens ha llençat la proposta de si ens veuríem l’any vinent. Això no se sap mai, però si per mi fos, començar les vacances amb una pelegrinació a Medjugorje seria d’obligació per tot aquell que vol les vacances per posar el fre de mà i, simplement, contemplar.

La Martina va decidir dormir a la nostra habitació, així que avui ens hem despertat tots tres i he tingut temps de compartir amb la petita no tan petita, però què voleu que us digui… després d’un any sense tenir-la, qualsevol excusa és bona per gaudir-la.

Esmorzar asseguts i amb la gent a qui has desitjat bona nit, la nit anterior té gràcia, sobretot si penses en què no se t’acaba mai la conversa. Hem començat el dia amb una xerrada que ens ha fet l’Oriol. Sóc conscient que un dietari d’estiu és per explicar les vacances i no les xerrades, però és clar és que el nivell de profunditat és molt top. La d’avui anava sobre què volem dir quan diem que volem viure en pau. I només amb aquest titular un ja pot començar a pensar en un mateix, en sí transmet o no pau al seu voltant, en si té present la pau en la família o en el món. Dit així i amb fred, tots volem i sentim la pau fins el dia de Nadal quan asseguts al voltant d’un tiberi comencem a discutir per foteses i a fer el “cunyao”. Per voler la pau un ha de començar per sí mateix. Sino, probablement no aconseguiràs transmetre la pau als altres.

Després de la xerrada teníem temps lliure i ens hem refugiat de la calor anant de botigues. Evidentment, son de souvenirs i d’articles religiosos, però s’hi estava fresquet i això val tot l’or del món. Així que hem entrat i sortit de botigues fins que hem arribat a lloc. La Tatiana i en Jordi ens volien ensenyar un museu sobre Medjugorje que és bastant nou, però com que ens entretenim, quan hem arribat ja era l’hora de marxar. El tenim al ToDoList.

Després de dinar, migdiada. Com que és a l’habitació m’adormo amb més profunditat del què voldria i quan em desperto em sento dins d’una escafandra. Em costa la vida despertar-me de veritat.

Avui, mentre feia temps m’he dedicat a rentar roba. Els dies van passant i les calcetes esgotant. Així que he tret una pastilla de sabó que portava a la maleta, l’he tallat perquè no la necessitava tota i apa… en remull i fregant a la pica del lavabo acompanyada d’una llista d’spotify de Frank Sinatra. Una combinació que si més no li dona glamour a rentar calcets, mitjons i calçotets.
Per a poder secar la roba he impovitzat un estenedor amb el fil de fer ganxet que portava per si de cas… Ara mateix la nostra habitació sembla una tenda de càmping.

Després de l’Eucaristia, els joves dels cenacles d’arreu del món ens han fet una representació teatral que ni en flotats. M’he quedat impressionada, la veritat. Amb el Jordi i la Ta hem comentat tota la posada en escena. Com ens agrada el teatre! La representació d’avui parlava de les seves experiències i tant de bo fossin de ficció, perquè aquests nois i noies arriben a la comunitat del cenacle sense ganes ni de viure, ni de res. Així que arribar a parlar de la seva experiència de sortir-se’n a base de treball i oració fa saltar les llàgrimes. Avui dos dels actors han parlat de la seva experiència personal i hem pogut veure una abraçada de reconciliació amb el dolor cap els altres i convençuts que l’amor tot ho pot.

Avui m’he despertat sola. En Xavi havia decidit pujar al Krizevak, una muntanya on està situada una creu de fromigó que es va posar l’any 1934 per commemorar els 1900 anys de la passió de Jesús. Hi ha les reliquies de la Creu de Jesús a la seva intersecció, ho sabíeu? Veient com de difícil em va ser tornar del Podbro l’altre dia, que aquesta és de dues hores de pujada i dues de baixada, i atenent que ja no tinc els genolls de sèrie, he decidit ser prudent. No volia esguerrar l’excursió.
La Martina l’ha acompanyat i ho ha fet descalça. Molts ho fan i n’hi ha de totes les edats. Potser si hagués tingut uns pals potser m’hagués animat però no. Així que he dormit fins les 8h i perquè tenia por de quedar-me sense esmorzar que si no allargo fins que se m’hagués acabat la son. Quan he baixat a esmorzar m’he trobat el Jose Luís i la seva filla que s’havien quedat per motius similars i hem esmorzat plegats. Després ha arribat la Ta amb qui ja havíem quedat en fer el nostre particular pla B.

Després d’esmorzar i abans de sortir he fet una videotrucada a l’Arnau. El tenim treballant a Pals i la veritat és que el trobem a faltar. Aquí tot son famílies i a mi em falta una mica per ser completa.
Treballar et fa més dur perquè no sempre és fàcil. Ja no només per la feina, que normalment ni estàs preparat ni t’agrada ni t’hi vols dedicar, sinó perquè en el seu cas viu allà on treballa. O sigui que és doblement dur. Només espero que l’estiu se li faci curt. Si tinc ganes de tornar és per veure’l i que m’aixequi amb aquests braços que té com si fos una nena petita. Vaig fer un nen gran que sempre serà gran.

La Ta i jo hem anat al santurari que ja estava bastant ple, sobretot per la zona ajardinada del fons perquè és on hi havia ombra. Ens hem assegut amb l’ànim d’escoltar testimonis. Aquí a Medjugorje tothom es veu feliç. No sé si son els meus ulls o que en realitat és així. Abans del testimoni, per fer temps hi ha uns nois i noies que ballen i fan coreografies perquè les seguim amb cançons de lloança. La Ta i jo ens hem entregat en cos i ànima com si fóssim a la classe d’aquagym o de zumba. Hem suat, ens hem divertit, ens hem comprat unes espelmes per la celebració d’aquesta nit i l’he sentit més amiga que mai. Amb ella sempre és fàcil de parlar-hi perquè sap escoltar i ho fa sense el judici. M’encanta i em fa sentir bé parlar amb ella.

Després hem tornat i els excursionistes ens han explicat la seva aventura. A mi m’ha fet emocionar que el Xavi i la Martina haguessin pujat junts i haguessin tingut presents a tots els nostres. Avui ens hem regalat en converses diverses a dojo.

Després de dinar ens hem quedat xerrant uns quants, els que no s’havien llevat a les sis per anar a la muntanya de la creu, per ser exactes. Anar de viatge amb gent sempre ens havia fet respecte. Sempre dones voltes a si t’hi portaràs bé, si seran com tu, si coincidireu en gustos i en tempos. Així que apuntar-nos a aquesta pelegrinació ha estat una prova de foc per fer saltar pels aires els nostres prejudicis. Potser perquè l’objectiu comú passa tant per davant de les nostres misèries que res pot sortir malament.

Com que ahir la tertúlia per acabar el dia no es va donar, l’hem fet havent dinat. Ha estat molt emocional, sincera i se’ns ha fet un nus a la gola en molts moments. Fer vacances espirituals fa que vagis endins i que et miris les ferides que la vida t’ha fet de molt a prop. És evident que tots en tenim però de vegades surten a la llum quan ets capaç d’entendre-les, d’entendre el perquè i per sanar-les i sanar-te. Davant les paraules de la Marta, només m’ha sortit una paraula d’optimisme i una abraçada. Segur que no aconseguirà sanar cap ferida però m’ha semblat que una mica d’empatia ajudaria. Hi ha gent que les passa molt putes a la vida! Però no cal perdre l’esperança que més tard o més d’hora acabes sortint del forat.

Avui ens ha plogut molt i ens ha refrescat el dia que ja tocava. Entre una pluja i una altra, ens ha donat una treva per gaudir de l’Eucaristia i de la celebració de la Llum. I enmig de tanta foscor la llum s’ha fet només quan l’hem compartit. Una bona metèfora per pensar de nou amb el testimoni de la Marta i de tants altres que només compartint els seus problemes, maldecaps i angoixes son capaços de veure una mica de llum i descarregar un xic la motxilla. Que bona falta ens fa a tots plegats.

Móstar ha estat la visita escollida. Tots els que volíem pla B hem fet una mica de cerca i al final la cosa s’ha decantat per Móstar. És la cinquena ciutat en importància de Bòsnia i Hercegovina, en realitat és la capital no oficial d’Hercegovina encara que tots la coneixem per ser una de les ciutats que vàrem sentir anomenar a la guerra de Bòsnia. La veritat és que fa anys que em dedico a temes de turisme i no m’havia plantejat que a més a més del turisme de sol i platge, l’enoturisme i el d’anar a caçar elefants, també existeix el turisme de la guerra. Una mena de turisme on l’atracció son els danys i la destrucció de les bales, les bombes i els projectils. Pot semblar una morbositat però com que venim de fer un màster en espiritualitat potser el que ens evoca aquesta ciutat és la tristesa de la violència. Hi haurem de reflexionar.

La veritat és que el pla proposat era anar a la piscina però no ens venia molt de gust. Passa una mica que quan fas molts kilòmetres per arribar a un lloc, no ve massa de gust quedar-se a l’hotel o fer coses com les que pots fer a casa. Una mica com anar a un restaurant i demanar macarrons. Això, a casa està quasi prohibit.

Móstar és una ciutat de fred, ho veus per la vegetació, hi ha molts avets. També és una ciutat com totes, fora del casc antic, la ciutat és pràctica i de formigó com totes. Aquí però, com que no és molt turística, encara no hi trobem el típic carrer del Zara, l’Hermes i el Louis Vuitton, però tot arribarà.

Haviem quedat amb uns pelegrins que com nosaltres han preferit el pla alternatiu. Ells han agafat un taxi perquè varen arribar amb avió. Nosaltres anàvem en cotxe. Així que ens hem sincronitzat i hem establert un punt de trobada. L’esglesia de Sant John i Sant Pau. Quan hem arribat l’església era tancada, així que hem donat una volta per una plaça i hem mirat totes les maneres per entrar, però res. Impossible. Per tant no ens havíem trobat al punt de trobada. Hem fet camí cap al pont de Móstar, que és on s’aplegaven el 90% dels turistes. Quan agafàvem el camí ens hem trobat el Jose Luís i el Josep que tornaven per dir-nos que ells havien anat tirant cap el pont. I que si havíem trobat al terra el rètol que ens havia fet la Marta (ja no hi era).

Així que ens hem posat en fila i hem anat passant per aquells carrers adoquinats i relliscosos, plens de botigues, fins el pont. La trobada ha estat curta, en un obrir i tancar d’ulls ja ens havíem tornat a perdre. Els rius de gent compartint poc mes de 2 metres d’un carrer únic ho feien impossible.

Mirant a banda i banda dels carrers, no saps si estàs a Mòstar o en un carrer de souvenirs del Marroc o de Turquia. Només hi podies trobar articles d’art islàmic pels quatre costats. Molta pell, molts colors, molta artesania i molt atapeït tot. Però ens ha agradat passejar-hi. Quan hem arribat al pont, uns nois joves s’hi tiraven des de dalt. Però més enllà de posar a prova la seva destresa el que volen en realitat és pispar. Ja que amb la vella tècnica de la distracció, mentre els uns salten, els altres agafen les carteres.

Des de dalt hem vist que a baix, a la vora del riu, hi havia embarcacions per a poder fer-hi un vol. El temps, les cues i les no gaires ganes ens han fet abandonar la idea. Però amb la Ta hem coincidit que això era una assignatura pendent.

La calor, aquests dies està sent força important, per això una cervesa sempre ve de gust. Quan hem vist davant nostre una terrasseta colgada d’uns balcons sobre del riu Neretva no ens hem pogut resistir. Les flors que guarnien els balcons ens han semblat ideals per immortalitzar el moment, així que la Ta i jo ens hem aixecat per immortalitzar-nos la una a l’altra. Com que el millor angle per la foto era fàcilment reconeixible, també hi havia una família d’orientals fent-se fotos. Ells no tenen cap mena de complexe en fer morritos i posar davant l’objectiu. Nosaltres hem esperat fins que la Ta els ha preguntat si volien sortir tots junts a la fotografia. M’ha semblat una estratègia infalible, així, després de fer-los les fotos tots han corregut a mirar-se i ens han deixat l’espai per fer-nos la. I a sobre s’han ofert a fer-nos la foto perquè sortíssim les dues.

Mirant les botigues a banda i banda hem desfet el camí fins el cotxe. Al centre, encara hi ha edificis que encongeixen el cor de veure. La guerra per la pantalla de televisió és una cosa però en directe té l’efecte del que és, un horror.

Hem arribat tard a l’hora de dinar i la Martina ha estat acollida per una altra família. Quan hem arribat dinava amb la família de la Cati i l’Oriol. La meva filla feia bona cara però després m’ha dit que li havia sabut greu que no hi fóssim i que arribéssim tard. Fa tant de temps que no la tenim amb nosaltres que moltes vegades pensem que ja no ens necessita. Però tothom necessita saber què significa què és l’amor incondicional, saber-se estimat malgrat tot i saber què passi el que passi sempre sabràs on tornar i sentir-te segur. Això ho va aprendre la Martina vivint fora i nosaltres ho hem recordat, aquí a Medjugorje als peus de la Gospa.

El dia d’avui ha estat una metàfora de la vida. Hem esmorzat amb perdó, hem caminat per camins impossibles, hem menjat amb consciència, hem fet la sobretaula parlant del que ens inspira i finalment hem decidit donar-nos un temps per a la reflexió.

Un Mossèn Australià ens ha fet pensar en el perdó. Sí allò que es demana quan fas mal algú o allò que demanes que et demanin quan t’han fet mal. Però això només son paraules. Perquè darrera del perdó hi ha el resentiment. Pots dir que perdones però cada vegada que penses en el mal que t’han fet, el fas més gran. Et converteixes en més víctima i perd el sentit de demanar perdó. Perquè no és de veritat que el que vols és que et demanin perdó.

Això m’ha fet pensar en l’assetjament escolar, el meu tema. Davant d’una baralla, un insult o un menyspreu, la mestra, normalment, agafa als nens i els diu: Això no està bé. Demaneu-vos perdó. I ells ho fan. Quasi per obligació. Però en aquell gest no existeix el perdó. El perdó apareix quan s’esborra de la nostra ment. Quan fem net. Sense cap mena de dubte, aquest és un aprenentatge que he de distribuir a les meves xerrades. No hi ha perdó si no es fa de veritat. Si no s’està disposat a acceptar que vol dir, fer net.

El plat fort del dia ha estat pujar al Podbrdo, la muntanya de les aparicions. Una muntanya dura de pujar, pedregosa a més no poder i amb una força pendent. Té una alçada de 520 metres i tot i que les expectatives eren que amb uns 20 minuts faríem el cim, la veritat és que ens ha costat la vida pujar i baixar, tot i que veure la devoció d’alguns pelegrins fa saltar les llàgrimes. Només us diré que tot el camí és fet de pedra, vermellosa i no sempre polida. Sembla com si fos el curs d’un riu sense aigua. Algunes pedres estan lluentes de trepitjar-les, però fer passes amb el peu pla és quasi impossible. A mi les cames em feien figa en la baixada. És clar que una excursió com aquesta a quasi 36 graus és com per agafar algun cop de calor.

El camí de pedres m’ha semblat una imatge molt gràfica del que significa viure la vida: de vegades les pedres fan mal, de vegades son inestables, hi ha pedres petites com problemes petits i grans rocs com tragèdies humanes.

Els nens volàven. Triar el camí o la millor pedra per trepitjar no sempre és fàcil. Per sort no hem tingut cap baixa

Avui l’anècdota del dia té com a protagonista en Jordi. Una persona despistada de mena. El cas és que quan per fi arribem a baix, quan la suor regalimava per llocs impronunciables, quan els nostres peus ploren d’emoció perquè s’ha acabat patir, va i en Jordi ens diu que ha perdut el mòbil. La Tà, la Marta, el Xavi i jo el mirem amb incredulitat i tot seguit, la vista ens ha portat a mirar el camí de pedres que havien de desfer per recuperar-lo.

La Marta i jo no ens veiem amb forces de pujar. Així que la Marta, la Ta i jo ens hem quedat al peu de la muntanya i hem decidit fer uns cartellets amb la frase “I LOST MY PHONE. Hotel Palace”. A partir d’aquí hem conegut a gent de tot el món, com diria la meva filla, literal. A tots els que baixaven els ensenyàvem el paperet i els demanàvem que si venien en grup ho demanessin als amics.
Quan portàvem una bona estona, veiem l’equip escalador, en Jordi, el Xavi i l’Albert (crec que es diu Albert) tornant tant panxos. El cas és que no havia perdut el mòbil, sino que l’ha deixat a una del grup per a fer una foto i no li ha tornat. Hores després ha tornat a les seves mans. En fi, els despistes…

Potser per la calor o per la caminata, el que ha quedat de dia m’ha deixat estabornida. NI la migdiada de 2 hores que he fet ha aconseguit refer-me de la calor i d’un malestar tonto. Crec que d’això se’n diu cop de calor.

Aquí, a Bòsnia, els vespres, quan marxa el sol, son frescos. Potser per això he gaudit tant l’adoració. La nit ja s’havia menjat el sol i l’aire refrescava l’ambient.

Des d’avui Medjugorje viu el festival de joves. Així que tot és més amè, més festiu, amb més color i amb més alegria. Però després de l’experiència de la JMJ de l’any passat, aquí s’hi aplega gent de tota raça, edat i condició, però no són joves, només joves, com apuntava la Cati a la tertúlia.

Demà tenim jornada de reflexió o dia lliure, segons es miri. Tenim entre mans una escapada a Móstar o visitar unes cataractes. Vosaltres per quina de les dues us decidiríeu?

PD: Efectivament, no es deia Albert! Es diu Josep. Sorry

Fer vacances vol dir re connectar amb la vida. Amb allò que mai tenim temps de fer, en descansar, en gaudir, en menjar bé i destinar tot el temps que durant l’any la feina no em permet fer. L’any passat ens vam animar a fer vacances amb connotacions espirituals i vam descobrir la JMJ, Jornada Mundial de la Joventut. Uns dies on milers de joves catòlics es donen cita per conèixer el Papa. Va ser un festival que va tenir dos efectes directes en nosaltres. L’un i més evident és que vam adonar-nos que el concepte “jove” als 47 anys ja no ens pertany, digui el que digui Instagram. Som joves adults o adults joves, però joves, a seques, no. L’altre més indirecte va ser que ens va omplir d’espiritualitat per tot un any. Vam tornar enxufadíssims, motivadíssims i amb moltes ganes de donar-nos.
Us puc assegurar que aquest any hem sobreviscut amb dignitat gràcies a aquells dies a Lisboa on ens vam sentir tant plens. Ha estat un any complicat i exigent, però ens han pagat amb la millor de les sorpreses: venir a Medjugorje a fer un reset i un load, o el que és el mateix, un aturar-se a contemplar i un sentir que no estàs sol.

El dia ha començat bé. Hem esmorzat i ens hem disposat a anar al Cenacle a rebre una xerrada testimonial de les coses que passen en aquestes contrades. Dos nois ens han explicat com van sortir del pou on les addiccions els van portar.

Anar a una xerrada testimonial representa una oportunitat de posar a prova la teva escolta. A cadascú les paraules de les persones anònimes que amb gran generositat expliquen les seves vivències ressonen de maneres diferents. A cadascú se li subratllen certes paraules, paraules triades per atzar, i cridades a respondre les necessitats particulars de cadascú. Uff, ara m’he posat profunda. Però és que això és l’espiritualitat!

I avui, sentint aquests dos joves he trobat el sentit de donar-me als altres. M’ha vingut al cap la catequesi de Santa Tecla que coordino des de fa un any. He pensat en el voluntariat i el què suposa entregar part del teu temps als altres. He tingut present a l’Elena, la Isabel, les Pilars, la Paquita, la Rosa, la Mercè, la Janni, en Brian i en Xavi. Tots ells son el meu equip.

No sempre que et dones trobes sentit en el que fas, però aquí, en la profunditat que em permet l’espai, el temps i la companyia, he pensat més enllà de la satisfacció pròpia que tens quan et dediques als altres. Et dones perquè és bo pels altres. Així de simple. No calen paraules d’agraïment, n’has de ser conscient i prou.

Després de la xerrada s’ha obert un torn de preguntes i una mare ha preguntat què podríem fer els pares i les mares perquè els nostres fills no caiguessin en les addiccions. La resposta ha estat curta i contundent, si un fill ha de caure, caurà per tant com a pares hem de deixar caure més sovint als nostres fills i estar per ajudar-los a aixecar-se i preguntar-los amb tot l’amor del que disposem: què tal estàs? o, com et trobes?

Aquesta pregunta ha generat una mica de debat a l’hora de dinar. Amb la Cati i la Mariana discutíem sobre què volia dir deixar caure als nostres fills i on estava situat el punt just entre educar i abandonar a la seva sort. La veritat és que la profunditat de les converses que es tenen aquí son encisadores pels què ens agrada filosofar.

L’Oriol, el presi, ens ha posat al dia dels 43 anys d’aparicions de la Verge a Medjugorje. La seva experiència entre creure i no creure. En allò que es diu i en allò que es viu. En allò que la raó et diu i allò que el cor sent, i com ha estat el seu pelegrinatge particular fins aquí. Fins l’Associació Amor de Déu, fins l’entrega a la Verge i al voler saber més.

La tarda l’hem passat escoltant el vicari de Medjugorge que ens ha demanat que tot el que hem de saber és que per saber-nos estimats només hem de ser capaços d’abandonar allò que ens fa mal i sacrificar-se en allò que sabem que ens fa bé. Senzill i complicat en els temps que corren, oi?

A mida que el sol i la calor ens anaven abandonant, amb l’Eucaristia a l’aire lliure ha anat arribant la fresca. És impressionant veure i sentir les pregàries amb tots els idiomes que se us ocorrin. Hi ha banderes de Croàcia, Itàlia, Japó, la Xina i fins i tot, he vist una bandera de Palestina i se m’ha encongit el cor.

Demà comença el festival de joves, que no som nosaltres, no patiu. Així que avui ja es veia força més gent que ahir, però s’esperen uns quaranta mil joves d’arreu del món.

Fer missa en croat i seguint-la amb un transistor, que dirien els avis, té certa gràcia. El so és horrorós i des que hem arribat, el tema ràdio ens ha fet tronxar de riure. Ahir per sintonitzar i quedar-nos amb una emissora de música incapaços de trobar el dial. Avui perquè amb tanta interferència he decidit provar allò de posar-se l’antena al cap per mirar d’amplificar el senyal, que deien a TikTok. Demostrat, és un fake!

El sopar a l’aire lliure i a peu dret ens ha permès parlar amb més gent i fer més convivència. Després de l’àpat, una tertúlia per posar en comú allò que ens ha donat el dia a cadascú de nosaltres. Per una vegada, no he intervingut per parlar, només he escoltat i he gaudit de la comunitat. Sentir que formes part d’alguna cosa i que per algú ets important omple moltíssim. Així que he decidit mirar a tots els que han intervingut als ulls, sense judici, només amb l’ànim de saber el seu parer i connectar amb ells i les seves vivències. Crec que ho faré més sovint.

PD:

El Xavi, ha fet de les seves i ha explicat la seva anècdota del dia. Resulta que abans d’entrar en el cenacle, que ell pensava que era un lloc relacionat amb menjar, ha xerrat amb tres nois. Ells li han preguntat d’on era, Barcelona. En Xavi, per educació ha tornat la pregunta i li han contestat. Txecoslovàquia. Llavors, per ser amable i sense saber res de res sobre aquest país (que per cert ja no existeix, ara son dos) només li ha vingut una cosa d’allà. I els ha dit: Good Beer en Txecoslovàquia. Ells han fet un somriure incòmode. En breus moments ells donarien testimoni de la seva addicció, l’alcohol. Molt oportú com sempre, en Xavi.

La Martina segueix posant a prova la seva facilitat per conèixer gent. Avui, però es volia fer un piercing a l’orella aprofitant que només costava 2,5€ es veu. Una idea del tot oportuna per a una escapada espiritual, no ho trobeu? Els plats s’assemblen a les olles deia la iaia.

Arribar sempre té una connotació positiva. Arribar sempre porta implícit el camí, el procés, el reorregut i la fita. Arribar a Medjugorje ha estat el final del viatge en cotxe, tancats, compartint experiències, intimitats i coneixent ocupants ocasionals com la Laia. Avui hem fet més de 700 kilòmetres i hem travessat 3 països per arribar.

Europa és més gran del que m’imaginava. Mentre recorríem el trajecte fins al destí mirava per la finestra i pensava amb el territori que no fa tants anys estava en guerra. Pensava si no podria ser que entre aquells matolls que veia passar i paisatges abruptes inacabables, fa uns anys s’havien donat cacera homes i dones com nosaltres. Homes i dones cegats per l’odi construit a base de diferències evidents però no per això irreconciliables. El paisatge semblava una metàfora d’aquest territori que sempre s’ha vist abocat a les disputes, les invasions i els saquejos i que malgrat tot ha aconseguit sobreviure. Muntanyós i rocós però amb un verd preciós que brolla d’on semblava que mai podria albergar cap vida, les pedres. També hi ha hagut temps per parlar de com el territori conforma el caràcter de les persones que hi habiten.

He fet l’últim tram de carretera, aprofitant que carregàvem el cotxe de combustible. Les caravanes de cotxes s’han anat dissolent a mida que la fita s’aproximava. N’hi ha que van gas a fondo, n’hi ha que prefereixen mirar per la finestra i hi ha els híbrids, com nosaltres, que depèn de qui condueix avancem o ens retrassem. El que sí és cert és que porto dos dies tenint la sensació que arribo tard a tot arreu i que sempre som els útlims en arribar.

Si algú vol visitar la Verge de Medjugorje que no s’imagini una gran ciutat o un santuari d’aquells que fan caure de culs a terra. Més aviat és una cosa modesta, que a poc a poc, gràcies als peregrins, és millor que l’any anterior. Cada any una mica més arregladeta. Els carrers son poc endreçats, les voreres es barregen amb les vies amb cotxes impacients que piten, especialment, a les persones que venim de fora. I les botigues son com els mercats setmanals ambulants d’algunes poblacions. Medjugorje té l’encant del desconegut. Sabeu allò que ens passa quan som els primers en saber una notícia o descobrir un lloc? Una d’aquelles que no sap ningú? Doncs és una mica això. Sembla que no pugui ser que una cosa tan humil com el pessebre de Betlem pugui cridar a tantes ànimes que s’hi apleguen a contemplar-la.

La Fe és una cosa cuirosa. És única, especial, íntima i difícil d’explicar. Cada persona té la seva i la viu a la seva manera. Per això sorprèn que siguent una cosa tan íntima ens faci tant feliç compartir-la. A l’hora de sopar, amb l’Oriol, president de l’Associació Amor de Déu, que és qui organitza el peregrinatge, parlàvem de la necessitat que tenim de compartir la nostra Fe, malgrat ser una cosa tan íntima i difícil de transmetre. Ell em deia que no podíem oblidar-nos de la necessitat humana de viure en comunitat, de saber-se que pertany a un grup. Li he dit que potser sí, que mirat d’aquesta manera potser per això seguíem sent del Barça malgrat perdre. Però què voleu que us digui, escoltant el silenci eixordador de l’adoració que hem viscut avui amb unes mil persones, us prometo que la comunió sense paraules dels que allà s’hi trobaven, era inexplicable.

Aprofitant que ja hi som tots, després de sopar hem fet una mica de reunió per explicar com serà la setmana. Se’ns ha parlat de la Gospa (la verge) i ens han remarcat que avui no esperem saber-ho tot. Que al final, tot plegat és un procés per acabar entenent o no el secret de Medjugorje. Conèixer la nostra veritat passa per mirar-nos endins i entendre el què ens diuen des de fora. I, avui, tot just arribem.

I allà vaig aprendre… del musical Petit Príncep cantàvem en entrar pels carrers estrets i adoquinats de Padova. 1.250 kilometres de carretera que ens han permès dibuixar el mapa geogràfic d’Europa que tantes vegades havíem estudiat a cegues intentant encertar rius, ciutats, muntanyes i platges, ara a través del Google Maps.
A les 2h del matí, aquella hora que tot just tries discoteca, ha sonat el despertador. Jo havia aconseguit aclucar els ulls, en Xavi i la Martina en prou feines, però l’aventura és l’aventura així que sense fer gaire soroll hem esmorzat i hem agafat el cotxe, carregat fins els topes per anar a trobar-nos amb en Jordi i la Ta. Vist el nostre maleter, es feia difícil fer cabre tot el que teníem dins d’un cotxe ja carregat amb les seves maletes. Però per alguna cosa havia de servir tenir altes capacitat espaials… La veritat és que resulta especialment útil quan has d’omplir el rentaplats, els armaris de la cuina o el maleter.
Tot a punt, ens hem eixugat la son dels ulls per fer via! A les 5 del matí ja creuàvem la frontera i ens presentàvem precipitadament en la penombra d’un fanal intermitent en una àrea de servei de la Junquera. Encara ens queden dies per endavant per recordar tots els peregrins amb qui comparteixo aventura. De moment, només en recordo les cares.
En Jordi és el que ha fet la tirada més llarga, des de casa fins a l’Aire de Provença. Qué bonic dir aire i no àrea, he pensat. Crec que el resultat de parar en una àrea de servei després de 5 hores de conducció està més aprop de ser aire que una simple àrea. No sé si m’explico. Després ha tocat el meu torn, tot seguit ha conduit la Ta i finalment ha arribat a Pàdua en Xavi.

Conviure en un cotxe et permet observar de quina manera et passen les hores quan no condueixes i comparteixes habitacle amb altres persones. Al principi costa de dormir perquè tens l’emoció del viatge dins i perquè d’alguna manera és mostrar una part íntima que no sempre els altres coneixen. Val a dir que en el meu cas, que sóc una mica soca i que m’adormo en un instant m’he deixat endur amb certa facilitat.
En Jordi és dels que prefereix parlar, el gel sempre està a punt de trencar, amb ell els melons s’obren sense parar, condueixi o no condueixi, cosa que s’agraeix. La Ta, segueix les converses gaudint-les, encara que moltes vegades prefereix escoltar que xerrar i en Xavi és dels que no saps si li donarà per xerrar o per callar però sempre amb la broma als llavis. Anar en cotxe també serveix per coneixer-nos una mica més. Per saber a què juguem o com fem passar el temps. En realitat, anar junts amb cotxe serveix per compartir temps, una cosa que no sempre tenim temps per compartir.

La Martina ha estat la nota simpàtica i dissonant. Com el Guadiana, feia un tram amb nosaltres i un altre en un altre cotxe. Les estones que estava amb nosaltres hem gaudit de la conversa, ens ha explicat anécdotes i aventures del seu any a Deutchland, i s’ha adormit als braços del seu pare. Un regal per una noia que quasi té 16 anys i que ja només pot gaudir d’aquestes coses en contades ocasions. Sabent que és a punt de volar assaborim cada moment amb ella com si fos l’últim sopar a la vida o una cervesa freda en dies de calor.

Viatjar amb cotxe a molts els deu semblar pesat però a mi m’ha agradat moltíssim. Veure com els paisatges canviàven per moments, de mar a muntanya, em feia pensar que al cap i a la fi el món és semblant a tot arreu i a la vegada únic. Preciós igual però amb matissos. Els verds de les muntanyes alpines son meravellosos i el blau turquesa de la costa blava també, però als meus ulls, vist des de la finestra, era com si d’un espectacle es tractés. Res era meu però ho podia veure com a convidada d’honor. Qué bonic seria que tinguéssim sempre aquesta mirada davant de l’espectacle de la natura, potser així la preservaríem més.

Amb la Ta ens preguntàvem com ho féiem abans de tenir un GPS que ens portés als llocs. Hem recordat els mapes de carreteres impossibles de tornar a plegar o les preguntes a anònims a la recerca de la millor indicació (no sempre entenies on et deien que havies d’anar, oi?). Avui el GPS ens ha fet un regal. Ens ha donat una ruta alternativa per estlaviar-nos una retenció. Així hem conegut Varazze. Un poble de costa que transportava al Lloret de fa una trentena d’anys. A tocar de la costa italiana, els colors dels seus edificis i les platges cobertes d’umbrel·les eren un espectacle pels sentits. Hem vorejat el perfil del mar per una carretera que ens disputàvem camions, cotxes i bicicletes embadalits per les façanes que respiraven grans moments del passat.

Sobre les set de la tarda arribàvem a Pàdua. Una ciutat increïble i tan bonica… Plena de palaus, carrers laberíntics que respiren romanticisme a cada cantonada, balcons decorats amb flors i ferro forjat, Pàdua ha estat la sorpresa de la jornada. Ens han rebut a l’Hostatgeria del Pelegrino amb aire acondicionat, hem desfet la motxilla d’una sola nit i ens hem atansat a un restaurant a fer una pizza i un gelato tots junts. Aquest vespre he estat conscient de l’alegria que suposa compartir, encara que amb desconeguts, un somriure, una conversa o una aventura. Per que al cap i a la fi, com resa la cançó, l’essencial és invisible als ulls. Que aprendre a estimar i ser feliç és el que vull.

Aquest any el Merilanding comença amb una aventura inesperada, fruit de la providència i carregada de simbolisme. Un semestre amb molta pressió que ens ha generat molt d’estrès i poca tranquil·litat, que augmentava a mida que els mesos avançaven i quan ja estàvem a punt d’estirar-nos els cabells que no tirar-nos per la finestra, en Jordi i la Ta ens fan una proposta que a priori pot semblar afegir més llenya al foc, però mira… de perduts al riu, en diuen.

Dilluns agafarem els cotxes abans que el sol ens saludi. Més de 15 famílies ens trobarem en una filera conduint camí de Bòsnia Hercegovina per anar a viure Medjugorge. Perquè us feu una idea, anar a Medjugorge és com anar a Lourdes o a Fàtima, un santuari on s’hi apleguen fervents creients i esperançats descreguts. Un oasis de pau enmig d’un territori que ha suportat guerres i massa diferències. Els que hi han estat diuen que visitar la verge de Medjugorge és una cosa que no es pot explicar. Una energia, una bondat i un respirar sabent-se gronxat per les mans d’una mare. Això compensa les més de 19 hores amb cotxe que passarem per arribar-hi.

Tenir com a proposta de vacances anar fins allà ha estat una sorpresa i un regal. Fluir fins allà, sense pensar, sense res a decidir només seguint les roderes del cotxe del davant és el que més ens convé. Descansar la ment i abandonar-se a les hores de conversa, de jocs, de famílies i de noves persones que potser entraran en les nostres vides no només per una estona. El cor em demanava pau i Déu me l’ofereix en forma de romeria. Així que com sempre dic, Ell en sap més.

Veurem…

Més enllà del què us pugui semblar, més enllà de la trobada al voltant d’un taula tan nostrada, més enllà de la paella de torn com a excusa, els amics son teràpia per les converses, per l’oxigenació del cervell a base de riallades i per les confidències que ens professem. En Jordi, la Ta i en Gabriel son amics nostres per atzar o per vocació esbiaixada. Un dia ens va unir el teatre i ja sabeu el què diuen oi? El que uneix el teatre no ho pot separar ningú. Així que encara que hagi fet 3 anys de la representació de l’hostalera no podem deixar de sentir-nos units pel fil vermell de vellut que ens va enllaçar.

Jo en aquella obra no hi participava, però una trobada en un teatre petit em va portar a conèixer en Jordi. Un apassionat de les arts escèniques. Ell, amb aquesta empenta que el caracteritza, es va acostar per parlar amb en Xavi. Normalment passa. En Xavi és el famós de l’equip, el qui rep les salutacions i el qui encomana les converses. Així que jo només escoltava fins que en Jordi va dir que en el seu grup de teatre n’hi havia una que semblava que no seguiria. Jo em vaig oferir. Necessitava gaudir de la vida i el teatre per mi és teràpia, així que vaig dir que jo ho faria.

No ens coneixíem i no sé ben bé com, ens vam fer amics, els assajos amb la Ta i en Jordi eren divertits i servien de vàlvula d’escapament per les vides grises que portem. Un any més tard la meva empenta va fer sortir l’obra de l’escola i la vam representar al GESPA. Un encert, una proesa i un lligam per sempre. La pell que ens vam deixar allà va ser de la magnitud d’una cremada de tercer grau.
D’ençà d’allò, ens hem anat veient. Amb més o menys assiduïtat. Tornar a aixecar el teló sempre ha estat l’excusa, l’estima ha fet la resta.

A Albons ja hi havien estat. La calor era bastant important ja des de primera hora. En Gabriel i l’Arnau se n’han anat a fer el tomb, en Xavi i en Jordi, els gins i la Ta i jo el xof a la piscina tan aviat he acabat de fer el sofregit de l’arròs.

Amb el banyador humit per aguantar l’últim tram de cuina, he afegit l’arròs i l’aigua. En 12 minuts teníem el un arròs meloset difícil d’aguantar. En Jordi ha fet un comentari sobre l’arròs que encara no me l’havia fet ningú: per un arròs així jo he pagat en un restaurant. Està boníssim.

Hem parlat i parlat i parlat de la vida, del món, del creixement personal i de les xerrades que de vegades fem. Avui la discussió s’ha centrat en el valor dels monòlegs i de les xerrades. Jo crec que son importants en sí mateixes, en Jordi és més d’assegurar el propòsit i creu que és una flor a qui se li diu estiu. Sense posar-nos d’acord però amb un intercanvi de posicions serè hem anat canviant de tema fins que la tarda ha tornat en sí amb el teatre com a nexe d’unió. Tan és així que hem acabat veient Toc Toc i ens hem mort de riure.
Encara amb ells a casa, avui hem rebut una videotrucada de la Martina (la súpercuqui). Està tan feliç amb la seva aventura i és tan mona. Me la podria menjar, us ho asseguro. És irresistible explicant les seves aventures a Itàlia amb una família alemanya que és la que l’acollirà a casa seva el proper curs escolar. Té una gràcia per explicar el que li sorprèn, les diferències de cultura que hi troba i les anècdotes que li passen que ni el Xavi. Us prometo que és per veure-la.
A ella les vacances se li acaben i li comença l’aventura de veritat a Wiesbaden. De moment la cosa promet.

He acabat el llibre de Sachiko, una supervivent de la boma atòmica de Nagasaki. Activista per la pau, m’ha inspirat i m’ha donat la rao amb la discussió amb en Jordi. La paraula és preciosa i té un gran poder. Només cal deixar-la anar, com una bomba, s’ho pot endur tot per endavant o et pot atrapar per sempre.

Quin gust gaudir de les paraules!

Fer un llistat de les activitats que sí o sí voldríem fer durant les vacances ens ajuden a planificar-nos millor i a gaudir-les més. No es tracta d’anar amb la llengua fora tot el dia, més aviat es tracta de no haver arribat a l’últim dia dient allò que fa tant de mal: podríem haver fet…
La pista de Pàdel estava a l’Estartit així que vam sortir molt d’hora de casa pensant en la cua que ens hi trobaríem, però no. Vam arribar una hora abans. Estar casada amb un locutor de ràdio és el que té, el control del temps, els comptes enrere i qüestions diverses relacionades amb l’espai i el temps són el seu punt fort. Un àmbit d’actuació que et permet estar una hora abans a la pista i gaudir d’un gelat i un cafè en gel per suportar la calor d’un 15 d’agost a les 17h. Uns suanta graus. Teníem ganes de moure l’esquelet, una mica d’exercici conscient, així que ens ho hem agafat amb ganes i sort de les ganes perquè aquest partit nostre era digne de veure. La Sílvia i jo contra l’Arnau i en Xavi. Jo deia que de jugar a pàdel no en sabia però com que la resta deien que sí, doncs pensava que seria la pitjor del partit (la barra de medir-me la tinc distorsionada). L’Arnau i la Sílvia ens han refrescat les regles de joc i vinga. Un piloteig d’escalfament i, al lio. Hem jugat una hora, no hem fet més de 4 intercanvis seguits i hem hagut d’anar a buscar a les altres pistes veïnes la pilota unes 80 vegades. La paciència dels nois de la pista del costat, que semblaven bèsties i que de tant en tant feien trontollar el vidre que els acollia, era infinita. A ells només se’ls ha escapat una pilota a la nostra pista. Llavors he pensat que els la passaria per sobre picant-la fort amb la pala. Però no he calculat bé, o massa bé segons es miri, i he fet diana al fanal de ferro que l’ha rebotat fins al pàrking de cotxes. He fet el gest de “ja hi vaig jo”, però m’ha mirat tot vermell i suat i amb cara de pocs amics (devia ser un punt decisiu!del seu partit) i m’ha dit “no tranquil·la ja hi vaig jo”. He fet el gest de perdó amb la pala i la mà i hem tornat al nostre particular despropòsit. Com que érem força dolents fallàvem els punts molt ràpid i això feia que cada vegada discutíssim per quin dels dos equips en portava més. Alguna carrera, algun bon toc, alguna relliscada i molts riures. Som uns patates professionals. Tots menys la Sílvia que fa més temps que hi juga i se li dona bé. L’important en el pàdel més que jugar bé o no, és aparentar-ho. L’outfit és tan important com saber fer un saque amb efecte. I avui, no sé si estàvem a l’alçada. Només us diré que portava una pala tamany Kids…

Suats i amb una sensació de benestar fruit de les endorfines, hem tornat a casa per vestir-nos i anar al xiri de Sant Miquel de Fluvià. La Marina i la Mariona el porten aquest estiu i ens agrada passar-hi alguna nit a la fresca. Fan uns entrepans boníssims, però el millor és la companyia. Allà hem compartit la vetllada amb els amics empordanesos. Els veiem poc perquè les nostres vides son diferents i de vegades costa de trobar-nos però ens gaudim. Compartim neguits, ens tronxem de riure amb anècdotes divertidíssimes i políticament poc correctes i ens veiem créixer a través dels nostres fills.
Avui l’Arnau ha anat convidat a sopar a casa d’un de la seva colla. Així que hi hem anat sense nens. Una sensació agredolça que ens fem grans i a la vegada que ens tornem a agafar de la mà.

La Martina fa de turista amb una família alemanya per Itàlia. Els àudios que ens envia ens fa pensar que està súper. La immersió lingüística amb alemany comença a donar alguns fruits i ja es capaç d’identificar alguna paraula de les converses germàniques que es produeixen al voltant de la taula, principalment, on no es menja com a casa. Però això ja ho sabíem abans que marxés. La petita de casa creix a 1207km de casa. Gràcies a la tecnologia podem seguir-li la pista i ens imaginem el que deu viure i les aventures que ens explicarà. Ahir visitava Martina Franca, avui… qui ho sap.

No fa una setmana que sóc a l’Empordà i ja tinc ben ficada endins la sensació de vacances. La vida tranquil·la, plàcida i a la vegada activa em retornen l’energia que l’hivern m’havia pres. Encara em queden dies i només espero poder “avorrir” una mica aquests dies per entomar la tornada amb garanties que no serà un daltabaix.

[Aquest text ha estat construït amb l’ajuda de la Inteligència Artificial.]

Trobar-nos amb els Pometes és una tradició que fem a l’estiu i a l’hivern com a mínim. Sabem que ens ocuparà toot el dia. De fet quan quedem diem el dinar-berenar-sopar perque sempre quedem així, si dinem, sopem, si berenem, sopem i si sopem, probablement esmorzem. I és que hi ha tantes coses que ens uneixen, per exemple els adolescents. L’intercanvi d’experiències ens ofereix l’oportunitat d’obtenir diferents perspectives i donar-nos consells sobre com afrontar situacions similars. Ens donem suport emocional, què important és saber que no estàs sol a les teves inquietuds. És reconfortant. Ens aconsellem sobre com comunicar-nos-hi, com establir límits i aprenem, prevenim i sobretot, deixem de sentir-nos com a bitxos raros, compartir és veure que no estem sols en aquesta difícil tasca que sempre ens agafa a contrapeu.

Tot això, ho hem fet compartint una paella que m’ha quedat boníssima, segons l’AI oferir paella als teus comensals pot ser un encert, especialment si saps que els agrada aquest plat i estàs segur que es prepararà correctament. És clar, l’AI no l’ha tastat i no sap que la clavo bastant. Pot ser una opció deliciosa i autèntica per compartir durant un dinar amb amics durant les vacances. (Com pot saber que som de vacances?)

La tecnologia és el segon plat estrella, després de l’arròs, en la trobada amb els pometes. Aquí les preguntes se’ns han amuntegat. Tenir el Miquel a la taula no es pot deixar perdre. De les preguntes més pràctiques a les més filosòfiques. Tot i que la tecnologia pot ser un tema dominant en les converses, és important mantenir un equilibri i abordar una varietat de temes per mantenir la riquesa i la diversitat en les relacions i les interaccions socials. I això hem fet. Mantenir l’equilibri entre l’ara i el demà. Entre el que és real i el què podria ser-ho.

Enjugassats amb les respostes del Xat GPT ens hem cercat a nosaltres mateixos. El Xavi tenia més text. Nosaltres menys, és clar. Però m’ha encantat la visió que té del merilanding un blog personal creat per la Meri, una dona que viatja pel món i comparteix les seves experiències, reflexions i emocions sense censura ni prejudicis, i on convida als seus lectors a acompanyar-la en el seu recorregut vital.

I és que escriure un dietari o un diari pot tenir diversos beneficis. Mantenir un registre regular dels teus pensaments, emocions, activitats i metes pot proporcionar claredat.

Bo. No sé si la tecnologia podrà descriure que ha estat per nosaltres aquest dia però m’ha agradat posar a prova el xat GPT i li he fet escriure el dietari per un dia. De la resta me’n cuidaré jo.

Segur que hi ha un dia, durant les vacances on el plan se us dibuixa amb una definició que ni de 4k. Un detall, uns colors… el moment en el nostre cervell és tan perfecte que potser, només potser, hauria de quedar-se engarjolat dins el crani.

Anar a la platja sempre m’agrada i em ve de gust. Si hi vaig amb els meus germans és un viatge en el temps. Un tornar als records que ens han vist fer grans. Anar a la Cagarra, el Cortal de la Vila pels sanperencs, és anar al petit paradís que m’ha vist créixer. La natura, malgrat la petjada de l’home, es manté quasi intacte. Manquen les dunes però en tinc un record massa cansat com per anhelar-les.

Cap a quarts de dues, ha arribat una parella. Portaven els cascos a la ma. Una motxilla i un parasol. La gent que coneix la zona, sap que al migdia s’aixeca el vent. I no, no parlo de brisa. De fet, cap aquella hora els katesurfistes ja abunden perque saben que a aquella hora volaran.

La parella en qüestió ha començat a treure la tovallola, el parasol, la bossa de les cremes… a mi, el primer que m’ha cridat l’atenció ha estat que han deixat caure els cascos a la sorra. Ella ho ha ordenat, ell ha obeït. He pensat que no era una bona pensada…

El vent feia imossible parar la tovallola si no es feia a quatre mans. Ella manava. Que si cógela de aquí, que si en horizontal, que si las puntas… No exagero si us dic que potser han trigat uns 10 minuts. El parasol era del decathlon, verd, segur que posava fuerza uno. Perquè ha estat tenir-lo parat i just en asseure’s sota, ha quedat com un mitjó del revés. Ella li recriminava a ell que no fes res. Aquell parasol acabaria a les escombraries. Ho veiem tots els presents que hipnotitzats per la situació no podíem deixar de mirar-los. Han posat el parasol del dret i han tornat a asseure-s’hi a sota. Ell agafava la punta de tela que fa no tenia barnilla cosida. Ha calgut una segona ràfega per abortar la missió. L’han plegat com han pogut, amb la màxima dignitat que es podia tenir. Crec que ja eren conscients del protagonisme que exercien en aquell lloci en aquell moment.

Llavors ha començat el ritual d’embadurnar-se de crema. La sorra fina que s’aixecava els ha deixat arrebossats com si fóssin croquetes. Us prometo que han passat del blanc lletós al nude totstado amb zero coma. Però nois, quan em pensava que s’aixecarien i marxarien, la cosa no donava per més. Han tret una síndria i fruita diversa. I n’han començat a menjar. Asseguts a la sorra, plens de sorra i amb un vent difícil d’aguantar. A l’aigua el perill de morir envestit per un kate surf era ja més que una possibilitat. De fet, els hem deixat sols, acompanyats dels paravents gegants de colors del Kate Surf.

Aquí m’he adonat que quan l’ésser humà visualitza un propòsit, costa molt baixar del burro. Segurament, aquella parella tenien prevsita la idílica activitat de dinar a la platja i deixar-se torrar al sol mentre es refrescaven a l’aigua de tant en tant. I segurament, la seva idea no tenia res a veure amb el que s’han acabat trobant. Un dia de platja by Aliexpress. Però no han renunciat a dibuixar el millor dia de platja que tenien emmarcat al cervell abans de sortir de casa.

Les expectatives estan bé per somniar, per ajudar a afrontar reptes amb il·lusió però tenir-les massa altes pot acabar amb una frustració difícil de gestionar. Aquella parella no ha renunciat al seu somni, malgrat els obstacles. I és un somni que comparteixo però s’ha de conèixer l’entorn per no apuntar massa alt.

Parlant d’expectatives, les de la Martina, per ara, son millors de les esperades. Li ha tocat una família fantàstica que en té molta cura. La paraula que més fa servir és SÚPER, no sé si és l’efecte que ja ha començat la immersió lingüística en alemany o és el millor resum del que està vivint en una sola paraula. Potser les dues coses alhora.

El merilanding va néixer com una manera de tenir els records de l’estiu en un sol lloc. Una manera de tornar a tenir vacances si durant l’hivern es feia necessari. El més important del dia, una anècdota o un pensament m’ajuden a construir el relat i trenar els records que voldré rellegir una i una altra vegada. Així que deixo de comptar els dies perquè hi ha dies que els records s’esvaeixen com la son que quan et lleves, si has dormit prou, ni recordes que en tenies per centrar-me en allò que voldré tornar a tenir a mà.

Sense cap mena de dubte, el dia d’ahir serà dels que guardaré per sempre més amb mi. El dia que la meva petita feia 15 anys l’acomiadava a l’aeroport sabent que no la veuré durant un any. No sé si soc conscient del què serà però que ella és l’alegria de la casa, sense dubte. Quan hi és es nota tant com quan no hi és. Sabeu? L’emoció i l’excitació de la partida no ens han deixat dormir gaire així que el despertador, encara que programat a les 5 del matí, ja no era necessari. Ens hem llevat i com si no hagués de passar res. Hem anat a despertar-la seguint el ritual dels aniversaris, els cantem l’aniversari feliç al llit. La Martina dormia i li ha costat llevar-se. Potser els nervis també esgoten. L’Arnau s’ha llevat i no s’ha despertat fins quasi a l’aeroport. Per ell era un simple dejà vu.
Sortir de casa no ha costat gaire. Ja ho havíem deixat tot a punt. La roba prevista i les maletes carregades al cotxe. Només quedaven quatre coses que han baixat els nois mentre la Martina i jo ens acabàvem d’arreglar. He intentat que aquells moments fossin un record perfecte. No li he fet notar la pressa, ni els nervis. He aguantat les llàgrimes quan l’he vist sortir de casa, uniformada i amb aquelles ganes que se li dibuixaven als ulls. Era tan feliç per ella.

Els pares i les mares de vegades volem que els nostres fills visquin el que a nosaltres ens va faltar i encara recordem. De vegades és injust, de vegades és un regal. Avui la Martina ha fet el que jo no vaig poder i desitjava, allò que sempre recordo i no se m’esborra. Allò que enyoro d’una vida plena de la que sento una gratitud enorme. Anar a viure el món. No l’he obligat, no li he demanat ni he intentat convèncer-la que és una de les millors coses que pot fer, encara que no acabi tant bé com havia d’haver acabat. La valentia d’enfrontar-se a les seves pors i vèncer-les és més que suficient per fer un creixement personal difícil d’assolir d’una altra manera. A casa, ara, seré l’única que no ha pogut marxar i viure en una cultura aliena. Potser per això m’esforço a rebre els estudiants estrangers amb l’arsenal de cultura i inquietud de què disposo.

Hem arribat a les sis i quart i els avis ja hi eren. Si per nosaltres ha estat l’esdeveniment de l’estiu, per ells, després de la tornada de l’Arnau, ha estat l’esdeveniment de l’any. Ells ho viuen amb una sensació diferent, és com si amb l’edat tot s’hagués d’apreciar com una darrera vegada. Per a ells l’alegria que tenen no compensa la tristesa que senten, perquè en el fons del seu ser hi ha el dubte plausible que potser, només potser, sigui la darrera vegada que la veuen. A mi em costa veure les llàgrimes córrer galtes avall de l’Emi. Potser perquè són poques les que li he vist al llarg dels més de 30 anys que fa que la conec, potser perquè em fan veure la part tova d’una dona forta i de caràcter que sempre sembla indestructible. Ha estat la primera a aguantar l’envestida de l’abraçada. Després l’avi, de qui li coneixem molt les llàgrimes però que no per això aquestes deixaven de ser importants. La seva “cuque”. M’he tensionat molt en veure el Xavi i la Martina fosos en una abraçada incòmode per no fer-se més mal. Després l’Arnau i després m’ha tocat el torn. La gola em feia un mal horrorós però una promesa és una promesa. Li he olorat els cabells i no l’he pogut mirar als ulls mentre li donava els consells d’última hora. Parlar és el millor antídot per no trencar-se per dins.

La cua del control policial s’ha fet per primera vegada a la vida més curta del què voldria. Quan ja no m’allargava la vista m’he enfilat sobre d’un carro de maletes, encara la veia. Després l’Arnau, carregat amb l’empatia que el caracteritza, ha trobat un espai des d’on la veiem, encara que fos intermitentment. Ha hagut de passar fins a tres vegades per l’arc de metalls, fins que ha ensenyat el somriure i li han vist els braquets. I allà ha desaparegut i un sentiment estrany se m’ha fet bola. No baixa ni puja. No he plorat gaire des de llavors i sóc conscient que és el que necessito, així que potser em posi una peli trista aquests dies per desfer el nus que tinc a dins.

La Martina ha marxat a fer-se gran lluny de nosaltres i nosaltres ens hem anat a recuperar a l’estimat Empordà. Una abraçada de benestar i bons moments és el que necessitem per acabar les vacances. Aquest hivern també serà dur. El segon sense ser tots quatre, així que hem d’aprofitar per deixar-nos estimar aquests dies pel nostre petit paradís.

Albons és un poble petit, que sense voler, conserva l’autenticitat de l’Empordà que vaig conèixer quan era ben petita i que em va captivar per sempre més. La senzillesa dels camps de pomeres, els ramats de xais, les postes de sol interminables i la fresca del bon matí. Albons és un paradís difícil de copsar a simple vista però se sent endins i sempre és apunt per relaxar-te l’ànima.

Hem desfet les maletes, hem dinat, hem pres el sol, ens hem capbussat i ja una mica més en si, la migdiada ens hi ha ajudat, hem començat a planejar el què volem fer aquestes vacances que sembla, que tot just ara, comencem.

EMMAGATZEMANT RECORDS.

Com els animals abans d’hivernar, sabent que l’aliment serà escàs i encara necessari, el dia d’avui ha estat de preparació del què vindrà. Un curs escolar sense la Martina pot ser duríssim. L’alegria de casa, el motor i una de les quatre rodes de la nostra màquina familiar se’n va a viure l’aventura que l’any passat va fer l’Arnau i per això, calen dies per preparar-se. Comença el compte enrere.

No sé a quina hora ens hem llevat, no sé a quina hora hem esmorzat, ni sé molt bé per on he començat a endreçar la casa. Fa uns dies ens vam quedar sense taula del menjador i això ens fa viure amb una sensació de provisionalitat constant. A en Xavi les vacances, més llargues del normal, ja li pesen. Sembla mentida però estar ociós s’enganxa com la suor, que per més que refresqui és incomoda de portar massa estona enganxada.

L’Arnau m’ha dit que se n’anaven a fer un vol amb la Martina. Estic contenta que trobin aquests moments d’intimitat perquè aquest any s’han vist i poc i, si tot va bé, el següent també. Han anat a passejar i jo he aprofitat per fer ous farcits. Així els puc deixar a la nevera i menjar-nos-els quan la gana ens ho demani. Per mi no hi ha plaer més gran que no tenir horaris durant les vacances. De fet, és això el que em dona sensació de vacances i més aquest any que encara no he trepitjat terres empordaneses.

Al cap d’una estona la Martina m’ha demanat si es podia fer les ungles en un establiment xinès a prop de casa. No li he pogut dir que no. Ara mateix, no sé si ella ho sap, però se’m faria difícil dir-li que no a res. Cada cosa que faig amb ella la vull gravar a foc a la meva retina perquè sé que em passaré força temps sense compartir aquests moments de complicitat amb ella. Està tan maca…

Avui l’he vist gran. Quan ets mare, passa com de cop. Un dia et lleves i ja té pel a les aixelles, ja és independent i ja fa la seva vida. Està pletòrica. Les amigues son el més important. Li donen vida. Qualsevol cosa és una explosió d’alegria. Que si una foto, que si una broma, que si un comentari o un error en un xat… el seu riure se’t cala al cos. Avui també l’he vist filòsofa quan mentre li feien les ungles es gira i em diu: Si penso en tot el que he viscut aquest estiu i el que viure a partir d’ara, em faig enveja a mi mateixa. Quina sort que tinc!
I a mi se m’han negat els ulls, què voleu que us digui!!

Després de dinar i fer un paradís, els he proposat de sortir a veure la bonica ciutat que tenim. Hem anat fins al port i ens hem mimetitzat amb els turistes. Ens hem deixat seduir per l’aigua de mar, pels velers i per la fresca brisa que sentíem mentre immortalitzàvem els records. Cadascú amb el seu mòbil. Els quatre des del seu punt de vista. Hem compartit converses. Hem aprofitat per donar consells i per parlar de la vida. Hem turistejat per no pensar en les hores que ens queden per acomiadar la petita de casa. Novament, un acte de generositat que posa a prova la vocació de la maternitat.

A poc a poc, sense pressa, ens hem recollit cap a casa. Hem tornat a fer les maletes. Cada dia he anat treient roba que no farà servir. Amb delicadesa anem fent recull de la seva vida en forma d’outfits. Avui les hem tancat i amb elles comença una aventura que no viurem en primera persona. A ella la farà més gran i a nosaltres més vells.

ELS QUATRE

L’Arnau i la Martina han dormit 19 i 21 hores seguides respectivament. Diu el Dr. Estivill que la son no es recupera però suposo que el cos si que necessita descansar per a tornar a engegar. Amb el reset fet, ja era migdia. Com que no volíem fer soroll per ajudar a la titànica tasca de fer-los tornar en sí després de tantes emocions, he decidit que podria acabar de pintar una mitja columna del menjador que fa uns dies vaig pintar però no vaig arribar fins a dalt, a tocar el sostre. A mi aquestes coses no em fan gens de mandra, en canvi per planxar no trobo mai el moment. Mentre el pollastre anava fent xup-xup (sabia que aquests dies no havien menjat molt bé i em feia gràcia fer-los un bon àpat), he preparat amb cinta de pintor els marges, he posat paper a terra i plàstic per protegir els mobles. I vinga. Rodet a munt i avall. Les mitges columnes les tenim de color més fosc, com de sorra. Les parets grans d’un blanc trencat.

L’olor de guisat i les ganes de tornar a la vida, els han despertat i s’han anat incorporant a les seves coses. Esmorzar la primera. Després la Martina ha anat a arreglar maletes. Tenim un embolic de roba que l’hauríeu de veure. Ni que marxés un any! 😭

Quan he acabat amb les mitges columnes de color de sorra, en Xavi m’ha dit que encara quedava pintura de color claret. La veritat és que la diferència era bastant evident. Les parets son un reflex de la vida que hi contenen. Les ditades dels nens petits, marques de sabates, l’esquitxada d’aquell dia que es va trencar el got… son records ràndom que s’han quedat plasmats com a grafits en parets que envelleixen com nosaltres. Per molt romàntica que m’hi posi per explicar-ho, la merda és merda. Així que he obert el pot de pintura que m’ha donat el Xavi i he vist que encara es podia aprofitar. Calia remenar-la ja que havia quedat com en dos fases, com l’aigua i l’oli. Hem remenat i remenat i remenat, però els grumolls eren més difícils de desfer que els de la beixamel.

Hem decidit parar i dinar. Ens ha fet tanta il·lusió poder-ho fer plegats que ens hem agafat les espatlles i hem fet eh, eh, eh, eh…. com si fóssim en un camp de futbol i anessim aclamant les alineacions.

Han trobat el dinar boníssim i això que la nevera passa gana de debò. El pollastre el vaig comprar per fer-los-el. El guisat ha sortit d’una patata, una ceba, una poma i uns alls. Tot el què hi havia (això m’obligarà a anar a comprar de nou demà). Una mica de vi ranci i a foc lent. Hem comprat pa per xucar! Hauríeu d’haver-los vist menjar. M’entraven ganes de donar-los el meu plat. Quina gana que tenien i com es llepaven els dits, mareta meva.

Després de dinar, jo he fet Paradís de les Senyores amb la Martina i el seu mòbil, i l’Arnau i el Xavi s’ho han passat pipa amb una peli de Jackie Chan.

En acabat m’he posat mans a l’obra de nou. I m’he decidit a acabar allò que he començat pel matí. Ells s’han anat incorporant a l’escomesa. Primer, l’excusa era demanar-los que arribessin allà on jo no. Després (ja ho sabia) la gràcia d’agafar el rodet ha fet la resta. En un moment, tots estàvem compartint un moment en família. És en aquell precís moment, que m’ha envaït una flama de felicitat. La meva família, els meus quatre, divertint-se fent una cosa en comú. I no, no era un joc, era una feina per estar millor a casa, per veure més neta les parets que estaven brutes de records. Ara que son grans n’haurem de fer de nous i això necessita l’espai que hem preparat els quatre, junts.

TORNAR

Com ja sabeu no som joves. O no tant con per dormir al ras, caminar fins a llagar-se, menjar poc i dutxar-se poc. Tampoc som tan joves com per apurar el temps i haver de córrer per agafar el vol, així que ens hem llevat quan el cos ens ha dit prou. Hem fet la maleteta i hem anat cap el metro que ens portaria cap a l’aeroport. Hem parat a esmorzar, però la nostra pastisseria de referència tanca els diumenges. Hem esmorzat a la competència però res a veure.

Hem arribat a l’aeroport a les 11:15 h i hem gaudit de l’espectacle dels comiats i de les benvingudes. De les abraçades i de les llàgrimes. De les maletes i dels controls.

L’avió ha sortit una mica més tard de l’hora. Ens han demanat el favor de canviar de seients a unes noies orientals que no podien asseure’s a la sortida d’emergència perquè eren menors. A mi m’és igual però pel Xavi ha estat un regal.

Un vol tranquil, una rentadora, una migdiada aprofitant el bon temps a Barcelona i hem anat a la parròquia on hem donat el nostre testimoni de la JMJ. Una passada difícil d’explicar.

No teníem res a la nevera així que hem anat a fer unes tapes i aviat al llit.

A mi la son se m’ha enganxat bastant. M’he despertat quan en Xavi ha vingut de comprar l’esmorzar. Els nens havien d’arribar a mig matí un i al migdia l’altre. Han estat força puntuals. La Martina venia pletòrica i amb cara de necessitar descansar molt. Encara ha de digerir l’experiència viscuda. Les anècdotes s’encavallaven les unes amb les altres. Se’ns fa gran i encara no em crec que en uns dies l’hauré de perdre de vista durant un any. Aquesta setmana ha estat una prova que viure sense pares en una ciutat nova és estimulant. Espero que això li vagi bé per entomar la seva gran aventura amb més confiança.

L’Arnau ha arribat sobre les 16h. Quan ha arribat a casa m’ha aixecat com sempre. M’encanta que sigui alt i fort i que m’aixequi d’alegria. Tan de bo ho faci sempre…

La Martina ja dormia i l’Arnau s’ha dutxat, ha dinat i m’ha ensenyat les ferides de guerra. Uns peus llagats que feien mal només de mirar. L’avi ens ha recomanat que els poséssim amb aigua amb sal, els hi he posat amb bicarbonat. S’ha quedat adormit amb els peus en remull. Després li he curat i se n’ha anat a dormir.

La tarda ha estat de fer rentadores i endreçar, però a mi m’està passant factura voler ser més jove del que em tocava i no em quedava energia per a massa res. Sort d’en Xavi que és un cul inquiet i en això em dona mil voltes.

Tornar sempre és la millor part de l’aventura. Perquè compartir-la és tornar a viure-la i explicar-la i recordar-la és la manera de fer-la inoblidable.